GASTEM, QUÈ CARAI

*
30-novembre-1-desembre-10

*
Temps de canvi, amb bona fe, que deien la gent de gorra i espardenya.

Temps de canvi, sí, i de gastar-se els euros ben de gust, que la gent força contenta que està i vessa xampany a torrentades, això és bo. Alegria, que la vida és curta.

Ara entrarem als grans magatzems, que per això els tenim, i són com el rebedor de casa, amb estores, llums, comoditats, atencions i regals pel pare i per la mare. És una dita, això, també. Perquè avui dia els pares i mares es multipliquen i no saps si has de parar taula per 20 o per 50, pels nadons, pels separats-amics, etc. Els més refistolats van a dinar o sopar al restaurant dels elegits, com el que sortia a la tele, on ja sabeu que esmorzen determinats periodistes frikis. Altres famílies fan servir càtering, que també queda bé i no t’esforces.

Als magatzems de menjar per restauració, els que cuinem a casa omplirem de fetges d’ànec o d’oca, de garrinet de llet, de colls d’ànec farcits, de bou llescadet per fer carpaccios, de raviolis de tófona... tira, tu, que a Barcelona ha sonat dues vegades i la bossa és bona, fa el refrany. No tant la de Tarragona, com vaig fer constar fa pocs dies, però alegrets sí que en som, perquè amb cada pressupost la ballem. Tanta indústria i tan magrets...

A gastar, que almenys no sentim remordiments de consciència, perquè en aquests dies tot és permès. I jo vull un gerro de Lalique, aquest vidre que els francesos treballen meravellosament. M’hi desaré els llapis i tot el que em sembli.

Mira, si convé omplo el gerro aquest primer amb xampany, de la Viuda, del Perignon, del Sansfaiçon o del que sigui, després ja hi posaré els llapis i escriuré amb renovada eufòria.
*
Collage postal d’OX

BLANC I NEGRE


*
30-11-10

*
Plàcida serenitat del blanc, que dóna llum a la cara confiada. Rosa d’aurora, rosa de tarda íntima, ampla mirada acollidora i un lleu somriure a penes insinuat, però que està d’acord amb els ulls, francs. Sí, perquè molts llavis riuen, falsos, quan els ulls es mantenen hermètics. Tela finíssima de la gorgera arrissada amb molls. Tènue transparència de la còfia, sospir de l’aire que arriba dels núvols pesants de la tarda. El segle XVI flamenc ofereix aquesta acurada i genial expressió de l’art de Johannes Verspronk el 1649.

Lluent i vistós contrast amb el cel serè on vibren les sensacions, la pell tibada dels infants reflecteix la claror sobre colors d’eben, de cacau, de cafè torrat amb nostàlgies d’olors incitants i saboroses, totes negres, entre ulls que flamegen a la nit inquieta. Alegria negra, espontània, retallada, sense elaboració. Algú els ha donat una túnica blanca i un pom de flors i aviat riuran, ballaran i cantaran. Jugaran, com totes les criatures d’aquest món que poden jugar.

Els segles han passat amb memòries diferents per un i altre país. ¿Què va causar que la dona rosa aprengués a fer i lluir puntes i brodats, que ja portaven les verges de l’Angèlic? ¿Què va fer ocasionar que la fresca rialla dels innocents i dels grans que semblen infants, ignorés l’evolució del treball i del pensament dels països freds? Sense demagògia: parlo d’abans de colonitzacions i dominacions. ¿Uns ho necessitaven i els altres no? Tots han tingut guerres, cadascun a la seva manera. ¿Deu ser que tot es redueix al clima? ¿Tan simple és?
*
Collage d’OX






EL VOT DE LA MISÈRIA


*
28-11-10. Dia d’eleccions.

*
¿Quina política ens ha portat fins aquí, i quina ens en traurà?
*
Collage d’OX

REFLEXIÓ SOBRE ELS VAMPIRS




*
27-11-10

*
Entrem, per fi, al dia de reflexió. “Jo reflexiono cada dia - em diu un amic-, però es veu que altres només ho fan quan els ho manen.” Sigui com sigui, tampoc ens precisen gaire sobre quina matèria hem de reflexionar aquest dissabte, perquè la política és molt inconcreta, enganyosa i traïdora; i els polítics que la representen es representen ells mateixos i les seves ambicions, no em representen pas a mi, o a l’amic, o a qui sigui.

De manera que m’he comprat un forc d’alls de bona mena per posar al rebedor. Vull evitar, almenys, que la política em vampiritzi més del que ja ho fa, que em pren la sang gota a gota o a raig si s’escau.
*
Collages postal d’OX. Nota: el vampiret és nadó i encara pren llet. Després ja arribarà la sang.






DIUEN QUE LA BORSA BAIXA

*
26-11-10


*
¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Demanem intercessió:
diuen que la borsa baixa
sense fre ni aturador.

¿Com ens ho farem, Senyor,
si totes les borses baixen?
Com deia un pobre pastor,
haurem d’allargar les calces,

perquè de tots és sabut
que el pobre que està de pega,
a més d’anar geperut,
els dos collons arrosega.

N’hi ha que bé se l’amaguen
perquè els escalfi el ronyó,
són aquells que mai no paguen
ni dormen a la presó.

¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Vós que guardeu centimets,
a la vostra ‘vidriola’
protegiu nostre porquet,

aquell de fang, que teníem
des de quan érem xiquets,
que fins i tot ens prendrien
dos miserables quartets.

Mireu aquestes famoses,
amb quins dits més rabassuts
estrenyen les seves “borses”,
no perdessin les virtuts.

Els paios que les mantenen
són mansos que ens han fotut:
escolteu aquells que us tenen
per un santet collonut.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
Collage d’OX






SOPARS DE PREMIS


*
24-11-10
*
*
Xiquets, això s’acaba. La crisi arriba a tot arreu, i també a la butxaca dels catalans que haurien d’estimar la literatura. No perquè no es puguin comprar un llibre, que potser se’l compren, sinó perquè no es poden pagar el lluït sopar que s’acostumava a preparar amb motiu de la concessió de premis literaris diversos. Un acte social per honorar les lletres – pobretes - i els escriptors premiats, que alguna cosa cobren.

Passava el que ja se sap: les organitzacions han de pagar el sopar de polítics, jurats,
autoritats, periodistes i un llarg etc. Els assistents diguem-ne “pelats”, fermament defensors del país i de les lletres, se’l paguen ells des de sempre, però això no arriba a cobrir despeses, ja m’enteneu.

A Tarragona ja fa dos anys que no hi ha sopar de Premis, però després del repartiment es pren una copa entre les ombres d’un pati desavinent a l’hivern, on no ens veiem ni les cares ni la patata fregida. Enguany, en els brillants Premis de la Nit de Santa Llúcia, lluminària del patrimoni català, que se celebren a Viladecans, tampoc no hi haurà sopar, per les mateixes raons: qui pot pagar no paga.

Per això les diferents juntes organitzadores s’han posat d’acord i atorgaran el premi que reprodueixo més amunt, obra del celebrat Tarragó. Significa el guardó que es dóna i el peixet per resistir la vetllada. Bon profit als assistents i més als guanyadors.
*
Collage postal de Tarragó ( pseudònim d’OX ). No el confongueu amb Barceló.

SALUT I TERRA


*

24-11-10
*

Avui ofereixo aquesta copa de vi negre de la Terra Alta als simpatitzants i clients del Grup Social Terra, del País Valencià, agredits al seu local pels neonazis i humiliats per la policia.

M’explica els fets Francesc Mompó, escriptor, periodista, organitzador i col·laborador actiu d’actes originals i pacífics. Ànims, i compreu-vos un casc de punxes com la Medea de la pintura. Que no us agafin desprevinguts.
*
Collage postal d’OX

L'OVELLA AMOROSA



23.11.10
*
La Silvestreta Rossa és besnéta de l’Esperanceta Trinquis, aquella de qui parlava Espriu als seus bons temps de prosista, la recordeu? La Silvestreta Rossa ha encarregat un be per portar al Nen Jesuset ara que s’acosta Nadal. Escalfen molt, els bens.

Al pastor li ha costat molt desprendre’s de l’ovella. Ell li diu la Pecorina, en record d’aquella altra ovella en una amorosa història explicada per un taxista ex-pastor a un monsenyor, que va acabar morint d’un infart dins del seu taxi. Cal dir que aquest fet el va aprofitar Jarmusch per fer una pel·lícula que no m’he pogut treure del cap. Com s’estimava la seva Pecorina, el taxista ex-pastor... i és que, ja se sap, molts pastors estimen les seves ovelletes, tan dolces, tan suaus com un coixinet de seda...
*
Collage postal d'OX

EL CANT DEGOLLAT

*
22-11-10
Santa Cecília, patrona dels músics.

*
¿Què devia cantar la jove Cecília quan el botxí l’anava a degollar? Perquè tota ella era música.

Els que tenim la música al cap sempre anem seguint una melodia, encara que no en siguem conscients. Per exemple, acabo de veure algú al Passeig que m’ha portat al Vals n. 1, Opus 70, de Chopin, en concret al fragment on la música es desgrana en baixada cap a una tristor infinita.

Estic segura que la jove Cecília, que no coneixia Chopin, Bach ni tan sols Piazzolla, seguia un cant interior. ¿Quina música es devia estimar més la noia Cecília? ¿Per què no escric un poema o narració amb la música possible que hauria triat Cecília per morir? Si em llegeix algun músic, ¿em pot dir si dins seu porta un fil musical segons les circumstàncies del dia? Com la vella senyora del dibuix, que segueix vora el mar un ritme etern, eco de l’univers per a qui sap escoltar, interpretar i transmetre

Un cop d’espasa va tallar el cant de la bella Cecília. ¿Era bella? Sí, perquè era música.
*
Collage d’OX

DIU QUE LA CRISI VA PER LLARG


*
20-11-10

*
Diu lo quefe del ramat,
que la crisi, que la crisi,
diu lo quefe del ramat
que la crisi va per llarg.

Botifarra li darem,
de la negra, de la negra,
botifarra li farem
amb els braços que alçarem.

Tots els savis s’han reunit
per torejar la qüestió
i les Corts han decidit
protegir-se lo ronyó.

Ens deixarem torejar
pel darrere i pel davant:
en comptes de llebres, gats,
i els euros que van volant.

Mentrestant, ai, mentrestant,
toca escoltar la xerrera,
i restrets anem votant
la botifarra sencera.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
Collage d’OX.

LA MANTA GROGA

*
19-11-10

*
Ai, quin gustet la mica de fresca que entra a casa... Només una mica, no us penséssiu pas. Aquí no arriba cap de les prediccions meteorològiques fredes. Totes passen de llarg menys el vent, perquè la dita és: “A Tarragona manxen i a Reus enganxen.” Quina enveja, aquests pobles que ensenya la tele, on s’afarten de posar llenya al foc i diuen que estan com torronets... Ja pot nevar a tones, que a ells se’ls veu vermellets com els xoriços i la “matanza” que guarden als congeladors. Feliços tot l’hivern.

Però per fi he pogut baixar la manteta groga de folre polar de fer la migdiada. Groga com el rovell de l’ou i toveta com un pollet de lloca. Però encara no m’hi he pogut tapar del tot, perquè em fa calor i me la poso només als peus, al sofanet, que no és el que es veu a la foto. El de l’estudi és més petit i he de dormir encongida, què hi farem.

Sota la manta groga a llegir i a esperar les eleccions, que ells, vull dir els candidats i candidates, en comptes d’ensenyar la manteta es despullen a tort i a dret: deuen anar calents, pobrets, amb tanta campanya; ja se’ls veu i els planyo, fillets. Ai, quina soneta més dolça que m’agafa.
*
Composició d’OX

ESCRIURE DES DEL PONT






*
18-11-10

*
Vora els ponts de tot el món –cadascun el seu món- els pintors omplen de color les seves teles: al Sena, al Tàmesi, al pont Karluv sobre el Moldava, al Neva... o venen cireres i llibres o dibuixen el públic. Els escriptors, ho anoten als seus quaderns de camp i descriuen el paisatge com a fons dels drames humans, drames terribles i eterns com els que va escriure Dostoievsky durant la seva vida torturada.

Els colors dels canals del Neva fan una llarguíssima tarda diluïda en rosa, com l’esperança que no es decideix a morir. L’acollidor estudi de Dostoievsky, amb un preciós llibre il·lustrat, convida a una extensa conversa, a la paraula que navega entre generacions sense voler-se acabar, tampoc. Ell és enterrat al Sant Petersburg, al cementiri Tijvin, al recinte del monestir Aleksandr Nevski. Ell, un conte per als seus infants morts i la pau de la tarda, per fi.
*

EL GAT DE PUSHKIN



*
17-11-10
*
*
És novembre, mes de les ànimes, com m’agrada recordar. I aquest gat és el company de Pushkin. Els esperits es complauen presentant-se a aquells que els interroguem. El preciós animal, de suau i dens pelatge, ens mirava entre l’herba abundosa del cementiri de Bolsheójtinskij, passat el Neva, a Sant Petersburg.

Anatole France tenia el seu gat en una butaca groga vora la gran taula de treball, davant de la vidriera des d’on veia el Sena. Així Puixkin amb el seu gat gris i el Neva. Aleksandr Sergéyevich Pushkin, el gran, l’aventurer, el restaurador de l’idioma, el pare dels poetes, li deien. A vegades el gat, a la saleta amable de la casa, seia en un tamboret mentre Alenksadr tocava per a alguna dona bonica. O potser per a un home, com Txaikovski, encara que de Pushkin no es parlava en aquest sentit. Una vegada, des del llit estant va sentir les tecles amb inquietud: era novembre i les espelmes feien ombres erràtiques. Però només era el gat, que marcava territori.
*
Fotos: del gat, V. Roca. De la casa, Museu Pushkin.

TXAIKOVSKI


*
16-11-10

*
El Cementiri dels Artistes de Sant Petersburg conté sencera la gloriosa història de la Rússia musical, i també de la gran Rússia literària. Va ser fundat el 1923, quan la ciutat es deia Leningrad.

Entre vegetació abundosa, molsa i el ferro cobert de verdet, davant de cada tomba hem meditat sobre la quietud dels genis. Estimem la vasta Rússia, la desventurada, la que ha donat els millors artistes al món. Contemplem la fusió del pensament immens, reduït a restes envellides i respectades en parc semisalvatge. Però per això hi ha la memòria: la música i els llibres que ens han format i que formaran els nostres descendents. Perquè aquests artistes han explicat el nostre món i l’univers sencer, i l’han explicat bé.

Quan era adolescent ja llegia els russos, en la col·lecció Novelas y Cuentos que comprava el meu pare. Mai m’han sigut estranys. Després els hem volgut anar a veure. Al cementiri ombrós, quan dormen els cignes del llac, el bust de Piotr Ilich Txaikovski també ens contempla mentre els àngels cantors entonen, eterna, la seva Simfonia Patètica.
*
Foto V. Roca

CALCES DE PAPER




*
15-11-10
*
CALCES DE PAPER
*
De petits catàvem:

“ Nyigo, nyigo, nyigo,
calces de paper:
totes les musiques
passen pel meu carrer.”

No és el mateix música que musica, i comprovareu que és cert que per davant de casa passen tots els sorolls imaginables i els que no em puc imaginar també. Em responen que he de pagar aquest preu per viure on visc, i és car, creieu-me.

Aquests dies, com podreu veure a la foto múltiple, han visitat Tarragona moltes formacions polítiques en campanya. Per exemple, el GORI (Grup Organitzat Renovador Independentista ). Els Blaus ( Bloc Legal d’Arrossegament Ultramarí del Serrallo). Mall ( Martell Antiavalots el Llamàntol). Civils en Marxa. I altres grupúsculs que no han sortit a la foto per limitació de material, però que tampoc cal tenir en compte, perquè jo amb el Gori que mani ja en tinc prou, i Els Blaus a l’oposició.

Prometen l’oro i el moro, i jo m’estimo més l’oro, perquè el moro ja el tinc prou vist. Ara només falta el lloro per menjar la xocolata, i el senyor de Puerto Rico que ens canti unes havaneres. Som de bon conformar, al país. Bons minyonets, de fireta.
*
Fotos d'OX

PEDRA A L'ULL


*
14-11-10

*
Des de la finestra, al matí, he sentit aquesta exclamació al carrer, amb veu de nen: “¡Hala, le he ‘dao’ en el ojo!” Angelets...
*
Collage d'OX

FULLES I FULLS


*
13-11-10

*
La tardor i el seu vent esfullen els arbres. El vespre enfosqueix la llum del dia. La tardor de la vida ens pren el cos. El pas dels anys esgrogueeix i crema aquells fulls que hem escrit. També els que hem llegit. Tot el paisatge és ple d’esquelets fràgils.
*
Collage d’OX

LLIBRE DELS MORTS


*
12-11-10
*

Novembre, més de les ànimes, dels esperits, dels espectres i dels ectoplasmes, permet fixar l’atenció en les joies que brillen allà on ens semblava que el terreny seria erm, inhòspit i batut per les ventades. Però, pel contrari, ens trobem que les fulles d’or tardorals s’encenen per acompanyar un llibre extraordinari d’Israel Clarà: “El llibre dels morts” (Viena Edicions), amb un pròleg d’orfebreria literària escrit per Gabriel Moreno.

La memòria que eternitza aquells que estimàvem pren formes diverses en els poemes dedicats, i els sentim nostres, com quan visitem amb un somriure de recança aquelles inscripcions gravades a làpides i lloses que ens fan imaginar vides un dia il·luminades.

He rellegit el llibre com si fos d’un autor desconegut, perquè així és com es troba la singularitat que potser una lectura anterior i repetida entre amics –els comentaris mentre es va creant la peça -, podria uniformitzar. De moment, i avui, faig meva aquesta seva estrofa del poema “Fragilitat del cos”:

“El cos no resisteix el pas del temps.
És fràgil com les roses que s’obliden
i, absent de tantes veus que ja no criden,
es perd com una barca sense rems (...)”
*
Sí, fràgil em sento. I sí de nou: ¿on són aquelles veus que ja no criden?
*
Foto Israel Clarà

ROMANÇ DE SANT MARTINET I ALLÒ QUE S'AGUANTA DRET


*
11-11-10
*
ROMANÇ DE SANT MARTNET
I ALLÒ QUE ES VA TORNAR DRET
*
Com que era un bon estiuet,
el pobre anava en porret,
però començava el fred
i el va sorprendre nuet.

Ai, nuet, ai, pobret,
quin fred, quin fred.

Ja arriba sant Martinet
muntant el seu cavallet,
tot blanquet, raspalladet
per un patge estimadet.

Veu el pobre arrupidet,
“¿com us dieu, homenet
que us esteu pelant de fred?”
“Ai, senyor, lo senyoret,
sóc el tonto del poblet
i em diuen lo Carvantet.”

Ai, nuet...

“No patiu, lo Carvantet,
no tremoleu, minyonet,
la meva capa ara em trec
i us en faig un bon tallet,
que és de pell de brufolet
i porta un bell brodadet.”

“El meu criat Tartufet
us darà un bon pernilet,
perquè en portem sis o set,
que avui es mata el porquet,
diuen que sant Martinet
porta teca al rebostet.”

Ai, nuet...

“A més prendrem un vinet
que t’escalfarà el cosset,
arribaràs alegret
i et cantarà el pardalet.”

“Ai, Senyor, que agraïdet
li quedo, com un gosset
que em poso de genollets
i li lleparé els peuets
si es treu el calçat aquest.”

“Apa, fes via, i ves dret,
i abriga’t, que amb el gebret
se’t pansirà lo... pollet.”

Ja se’n va sant Martinet,
ja se’n torna lo pobret,
i quan entra en lo poblet
tots li miren allò dret.”

Ai, nuet...

*
LO GAYTER DEL BALCÓ


LLET II SANG


*
10-11-10
*
Càritas explica a la premsa que és al límit de les seves possibilitats d'ajuda a la gent necessitada. Els Bancs Catalans d'Aliments demanen 400 tones per satisfer les necessitats, me'n vaig fer ressò fa pocs dies al blog.
De bona llet, i no per fer sang a ningú, copio aquí el dibuix punyent i didàctic d'Emilio Castelao quan retrata els seus estimats gallecs: "No és llet, el que mama el nadó: és sang".
L'ostentació dels uns és la sang dels altres, i qui ho pugui entendre, que ho entengui.
*

ANIMALS


*
9-11-10
*
Vaig ser a la Fira de València de vestits per gossos. Com haureu pogut comprovar per televisions i revistes, va ser lluïdíssima, tant, que la resplendor feia mal als ulls. Amb els drets d’autor em vaig poder permetre comprar aquest barret pel gos. És una preciositat, amb aquesta rosa d’organdí... Com presumeix, el meu Fierabràs.

Però resulta que el gat, Miscardito, se’m va tornar gelós. Els drets d’autor no m’arribaven per tant, però em va fer comprar una galindaina en forma de rosa granat. Se’l veu boniquet, ¿oi? També volien unes sabatetes d’aquelles de piqué, tan cuques, però ja en tinc prou rentant els mitjons del meu home. No, per a ell no vaig comprar res, i mira que m’ho demanava amb uns ullets...
*
Postal collage d’OX

1936


*
8-11-10
*
Avui, passejant per les muralles, hem vist que han resseguit la lletra dels poemes que hi ha a les plaques col·locades en honor dels nostres poetes morts. Al·leluia. Com que el repassador deu ser algú de bona voluntat i no ha rebut instruccions precises, han desaparegut els apòstrofs i accents dels escrits dels nostres insignes, i la lectura queda estranya. També s’han recol·locat els dos nadons que s’alletaven de la lloba capitolina. Lloat sia el Senyor. Ara els falta rebre la pàtina del temps que recobreix la seva esforçada mare, però tot arribarà si no els roben de nou. És molt lleig robar nadons.

Tot sortint hem anat al mercadet de brocanters del Pla de la Seu. Res a veure amb el de Barcelona, ni de lluny. El d’aquí és fet de residus de contenidor. Així i tot, m’he firat d’alguns llibre a euro la peça. I a cinc, aquest curiós devocionari relligat en pell, vores daurades, en català i dedicat a les nenes de set anys que fan la primera comunió. Com que és de l’any 36, quan jo vaig néixer, m’ha fet gràcia. Es diu “El primer llibre de la noia cristiana” (Foment de Pietat). Així com les cobertes i el llom són de dibuix delicat, la marededéu nena que hi ha en blanc i negre dins sembla que surti d’un camp de concentració, ullerosa i de fesomia amargada. Potser l’autor volia prefigurar la misèria que vindria aviat amb la guerra civil.
*
Foto d’OX

TENSIÓ


*
7-11-10
*
Aquest vespre sí. Aquest vespre m’he sentit indefensa i he plorat mentre el cap em rodava. Els skaters recalcitrants, burlant-se de nosaltres, m’han desgraciat la tarda i la feina que pensava fer. Els he parlat a bones. Ni cas. He trucat la Urbana. He baixat al carrer i ha passat el cotxe patrulla que ni ha fet cas dels meus senyals ni ha fet baixar ningú, sinó que ha passat de llarg. Els skaters feien la seva, i s’han posat una fusta i tot per fer més soroll amb els salts. Desemparada, he trucat de nou des del carrer mateix i han dit que ja havien passat i no havien vist res. He cedit a l’angoixa i els he explicat que ni havien fet cas del meu gest i que el grup continuava saltant.

Una amiga meva m’ha vingut a trobar, ha vist com estava jo d’alterada, plorant, i totes dues hem anat a parlar amb els noiets. Quin poder que tenen, sobre nosaltres... He dit que no podia més, que allò em faria posar malalta. Però, ¿què has d’explicar a xicotets que van a col·legis religiosos i em coneixen? ¿Que vénen expressament a molestar? M’agradaria, però sé que no serà possible, que això ho llegeixi algú de la Urbana, la policia que ens ha de protegir no sols de lladres, sinó de qui pot provocar malalties. El dibuix és com he sentit el meu cap mentre tot això passava. Com m’anava el cor per la impotència de tants anys seguits de bones paraules sense resultat, de la gota malaia, de tants d’esforços per poder treballar en pau. Em sentia tan malament que volia anar a l’hospital i tot, però, ¿per què amoïnar cap metge, si prou casos hi ha més urgents? Sento que decaic. Generació rere generació, ells em venceran sempre. I jo ja em declaro sense forces, així com Vicenç, que em fa costat i també truca, i també espera un reforç, un suport que mai no arriba. Auxili.
*
Dibuix d’OX

PIZZA ROMANA


*
6-11-10

*
Aquests dies de la visita del sant Pare a Barcelona us recomano que tasteu la pizza romana, que us traslladarà a l’aroma tebi i suculent de les pizzeries de la Ciutat Eterna. Nosaltres, com a segona capital de l’Imperi Romà que vam ser ja fa segles, llavors que dominàvem mitja Hispània, també us acompanyarem en el menjar típic italià. Aquí s’hi afegeix un bust romà elaborat amb mozzarella, però qui més s’ho estimi el pot canviar per un bust del Papa, com es fa en alguns restaurants especialitzats. Bon profit a tothom.
*
Postal collage d’OX.

GANA A CATALUNYA


*
5-11-10

*
A Catalunya es passa gana. Per això els 4 Bancs d’Aliments Catalans s’uneixen per demanar 400 tones de menjar, el doble del que es va recaptar l’any passat, per la necessitat que hi ha.

Theodor W. Adorno, filòsof alemany negativista (i no em retregueu que posi aquest model) va ser qui va dir la cèlebre frase: “després de l’Holocaust ja no és possible escriure poesia.” Cal entendre aquesta metàfora. Després de saber –que ja se sap, però es vol ignorar- la situació actual de misèria, ¿quina reacció hem tingut, tenim o tindrem? ¿La solucionaran els polítics? Segur que no, o no hauríem arribat on som. ¿El Papa ens porta aliments? Sembla que no. ¿El rei ens farà caritat? No, perquè som nosaltres qui li fem a ell. ¿Què ens queda, doncs? No m’ho sé respondre.
*
Collage d'OX

LA SARDINA BEN DRETA


4-11-10
*
Puja l’atur. Baixa Obama. Pareixen nenes de deu anys. Càritas atén cada vegada més necessitats. Belén Esteban ja és princesa. Hi ha més accidents de cotxe que mai. S’estomaquen a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica, a Mèxic i allà on poden. Els candidats per a les properes eleccions s’esgargamellen i estressen per poder arribar a manar, perquè qui oli remena els dits se n’unta, amb pensió inclosa. La totalitat de programació televisiva més vista a Catalunya és futbol i programes relacionats amb la pilota, així de rucs pugem. Però, sobretot, i malgrat tot, que la sardina es mantingui fresca, eixerida i ben dreta, que això és alegria, i ja sabem què hem de fer si el món s’enfonsa.
*
Collage d’OX
*

LA SANG DELS CATALANS


*
3-11-10

*
No hi ha sang més saborosa
que la sang dels catalans:
uns la tenen amorosa,
altres la pinten a pams,
i els que la porten airosa
no saben què fer amb les mans,
perquè si fossin capaços
mai no es deixarien prendre
la vida que ens van xuclant
els voltors de dins i fora,
que és una sang que enamora
i potser ja arribat l’hora
de dir prou i anar avançant.

*
Lo Gayter del Balcó.
Collage d’OX.

PERFECCIÓ DE LA MORT


*
2-11-10- Dia de Difunts.

*
La Mort és una arcaica esfericitat perfecta.

La Mort i la seva urna són el nostre futur perfecte.

Portar inscrita la Mort als gens és un sarcasme perfecte.

El dia dels morts transforma l'eternitat en una Mort perfecta.
*
Collage d'OX
*