LA NOIA VERDA

*
Mont-ral, 13-9-10
*
M’agrada el 13, m’agrada el verd i m’agraden les falgueres. Tu ja no pertanys al temps, però sabies els meus gustos i per això ara t’envio aquest record. Quan jo era jove em deies “la noia verda”, perquè m’agradava anar vestida de verd, verd suau de closca d’ametlló, vellutada. Reconec que la meva mirada sovint era pensarosa, com la de l’esplèndida dona d’Alphons Maria Mucha (Txèquia, 1866-1939). Només la mirada: la fesomia no la vaig poder triar, em va venir per herència i així sóc, lluny de les belleses que admiro per contrast. Però m’estimaves, em somreies i la teva mà era càlida. Només em confiava a tu, que vas saber escoltar-me tantes hores. Dins meu, la profunditat del llac, amb les seves tenebres inexplorades. Si llavors no et vaig saber explicar aquest fons, que encara no conec prou bé, ara tu ja el saps i em continues somrient. Penso que sempre em diràs “la noia verda”, tu que has vist tantes belleses que no calia que et fixessis en mi. Tu, que convius en l'inconegut amb la preciosa dona modernista i amb tota l’esplendidesa que Mucha ens va crear per alegrar meitat i meitat de segle, has de saber que et continuo estimant, perquè l’amor, l’estètica i la poesia van guiar els nostres passos i jo sóc, encara, dins del temps.

*

Collage d'OX per a "Últimes llums".