*
Mont-ral, 26/27-7-10
*
Demà, a més de sant Cugat, és sant Pantalió. No és pel sant sinó pel nom, que recordoPantalió. Durant tants estius sencers a Rubí, el poble de la iaia Lola, vivíem totes dues lliures i satisfetes al costat de cal Pantalió, una de les cansaladeries de més anomenada. Com que entre el nostre jardí i el seu pati només hi havia una paret no gaire alta, les olors que pujaven et podien transportar als set cels el dia que feien caldera. La mucadera i els ajudants preparaven budells i bufetes, trossejaven, distribuïen, trinxaven, bullien i fregien. Les llengües, les botifarres blanques i negres, els deliciosos llardons, tots els vapors entraven a casa, i la iaia em deia: “au, vés a buscar una paperina de llardons”. Ens els menjàvem acabats de fer, ben cruixents, un paradís terrenal, gairebé tancant els ulls del goig que feien. La botifarra blanca i negra me la menjava jo per esmorzar, amb pa i tomàquet, asseguda a l’escaleta de pujar al terrat i llegint novel·les de policies. Matins feliços de vacances adolescents.
La família d’una de les meves amigues del poble s’encarregava del quiosc de l’estació. Ella em deixava totes les novel·les de policies i misteri que tenien, i jo les devorava amb la botifarra o amb el pa amb xocolata del berenar. De cal Pantalió és Albert Sans, amic d’infantesa i director després del cèlebre l’Esbart Dansaire de Rubí. De cal Pantalió, amb les seves suculències i amb l’amistat amb les persones de la casa, en guardaré sempre un record fidel. Ai, aquelles botifarres...
*
Dibuix d'OX.
*
Demà, a més de sant Cugat, és sant Pantalió. No és pel sant sinó pel nom, que recordoPantalió. Durant tants estius sencers a Rubí, el poble de la iaia Lola, vivíem totes dues lliures i satisfetes al costat de cal Pantalió, una de les cansaladeries de més anomenada. Com que entre el nostre jardí i el seu pati només hi havia una paret no gaire alta, les olors que pujaven et podien transportar als set cels el dia que feien caldera. La mucadera i els ajudants preparaven budells i bufetes, trossejaven, distribuïen, trinxaven, bullien i fregien. Les llengües, les botifarres blanques i negres, els deliciosos llardons, tots els vapors entraven a casa, i la iaia em deia: “au, vés a buscar una paperina de llardons”. Ens els menjàvem acabats de fer, ben cruixents, un paradís terrenal, gairebé tancant els ulls del goig que feien. La botifarra blanca i negra me la menjava jo per esmorzar, amb pa i tomàquet, asseguda a l’escaleta de pujar al terrat i llegint novel·les de policies. Matins feliços de vacances adolescents.
La família d’una de les meves amigues del poble s’encarregava del quiosc de l’estació. Ella em deixava totes les novel·les de policies i misteri que tenien, i jo les devorava amb la botifarra o amb el pa amb xocolata del berenar. De cal Pantalió és Albert Sans, amic d’infantesa i director després del cèlebre l’Esbart Dansaire de Rubí. De cal Pantalió, amb les seves suculències i amb l’amistat amb les persones de la casa, en guardaré sempre un record fidel. Ai, aquelles botifarres...
*
Dibuix d'OX.
Jo enyoro els talls de pa amb el tel de la llet i sucre, i els ous acabats de recollir del galliner i beguts per un forat fet amb una agulla.
ResponEliminaUna part de la cultura consisteix en conèixer la procedència i la composició dels aliments. I en saber-los assaborir.
ResponEliminaUmm, i el pa amb oli, el pa amb xocolata (i / o oli), pa amb vi i sucre...
ResponElimina