*
No solament moren els rius i els camins, sinó que també moren les vies.
Una via morta és la perfecta realitat de final de camí. Se la mengen els esbarzers, té les seves estacions fantasma on es reuneixen els espectres a la nit; hi ha cables caiguts i també mostra alguns túnels on la veu ressona d’ultratomba, perquè passes pel mig com un cuc reptant per dins d’un fèretre sense cadàver.
No obstant, la creença general de la llum al final del túnel també es manté en la misèria material. I caminem a les fosques, entre velles olors de ferralla i fusta enquitranada, ensopegant amb material oxidat i pedra resistent que només conserva l’eco del que va ser un dia.
Avancem directes a la llum del final, els ulls només clavats al punt de claror que ens allibera de l’opressió buscada. Perquè, de fet, ens ha agradat la regressió de passar per la via morta i el túnel com arcada de temple romànic.
*
*
*
Foto d'OX
Just ahir varem comprar un llibre d'Elies Canetti, "El llibre dels morts", que diu que va estar escrivint tota la vida i mai no va acabar de reeixir.
ResponEliminaCanetti la refusa. S'entén, és clar. Però no es pot refusar, mal que pesi, el que és, oi?
M'has fet entrar curiositat, Teresa, perquè tinc les obres principals de Canetti però no recordo aquest. El buscaré, a casa o fora.
ResponEliminaAquesta que mostres no és una via morta, sinó una via assassinada per diverses ineptituds.
ResponEliminaAl llarg de la nostra vida, també les persones ens podem trobar amb vies que no ens deixin continuar el nostre procés vital, però si això es produeix sabem trobar alternatives.
Aquesta que mostres no és una via morta, sinó una via assassinada per diverses ineptituds.
ResponEliminaAl llarg de la nostra vida, també les persones ens podem trobar amb vies que no ens deixin continuar el nostre procés vital, però si això es produeix sabem trobar alternatives.
A voltes se'ns fá difícil veure el final del túnel, tan gran és la foscor...Una abraçada: Joan Josep
ResponElimina