*
Si l’escriptora fos índia, posem-hi sioux, portaria alguna ploma al cap, però sense dolor. Si l’escriptora és catalana, també porta plomes al cap, però clavades, amb dolor. A vegades l’ofici comporta aquests estats i, com que estem en dies de passió, la imatge quedaria com la que he fet per al post.
Sovint, l’escriptora catalana se sent com una índia, posem-hi sioux, a la reserva. La política cultural pròpia ens segrega. Els mandarins disposen amb criteri agre. Ja vaig explicar l’aberració que comporta la selecció d’escriptors per a l’edició del volum 6 de certa editorial, que comprèn els escriptors de meitats del s. XX: triaran primer els ja difunts, diuen, amb el preciós l’eufemisme “que tinguin l’obra tancada” (R. I. P.); després seran els que disposin de més espai d’ocupació en premsa ( o sigui, als que els periodistes han dedicat més pàgines); els qui disposin d’estudis acadèmics (¿quina becària estrangera no ha estudiat precisament els que més publica la premsa?); i altres raons certament extravagants, sense comptar ¡oh Gran Esperit!, amb l’obra, pel que es veu, només amb la publicitat del personatge. Ara arriba la notícia que les institucions, per tal d’establir un cànon d’escriptors ( els bons a la dreta, els malvats a l’esquerra), com que no devem disposar d’historiadors literaris solvents i imparcials, repartiran 2.000 (dues mil) enquestes a professionals diversos (¿?) que, com és natural, triaran, seguint els criteris de la publicitat i de l’acadèmia (efecte anunci tele). Però ¡compte i recompte!: les dones no entren en els càlculs, sinó que tindran un apartat (reserva, segregació) per a elles, els traductors, els escriptors de juvenil i altres espècies exòtiques, totes al mateix sac. ¡ Que ve el Setè de Cavalleria ! I encara més. Algú va i es queixa que el Premi Llibreter no es dóna en deu anys a cap obra catalana. Sembla que en castellà s’escriu millor, i els nostres autors n’haurien de prendre nota si volen ser alguna cosa més que indis errant pels deserts. Doncs bé, ara els del premi han creat un apartat (nova reserva, nova segregació) per a la llengua catalana, que no pot competir de cap manera amb les altres. ¡Marededéusenyor!, que deia en Higgins. ¿Com ha de tenir el cap l’escriptora?
*
*
*
Collage d'OX
I això que tu vius en un lloc, on diuen, que es presta major atenció a la nostra llengua, el català. Oi que si?
ResponEliminaMarededeusenyor! - afegeix ella, que només porta un llapis petitó clavat al front...
ResponEliminaOlga, estem en un món estrany. Cada dia estic més convençuda que jo no hi pertanyo, com deia Raimon... no sé si visc en una reserva índia o que cada dia sóc més associal, però no entenc res, respecte a gairebé cap tema. Tot el que m'havíen ensenyat de petita no té cap mena de valor, em sap greu pel meu pare, que era un bona fe i se'n va anar al més enllà convençut que allà SI que hi hauria justícia i que per fi descansaria de tanta incompetència.
en fi...
Bon dijous sant, vigila amb els bunyols que dilluns ve la mona!
Quanta raó té l'Arare!
ResponEliminaOlga, t'enllaço al meu blog.
Si nosaltres no defensem la nostra llegüa qui ho farà? Ja sé que es un contrasentit que jo digui això quan escric en castellà. Ja t'ho vaig explicar i llegint els meus comentaris queda palès, que no faria si no maltractar el català. Però que les nostres autoritats i organismes culturals es deixin guiar per modes, per cuatra momies intocables...és de jutjat de guardia. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminahaw! ara ja no es diu "Déu vos guard", a partir d'ara "haw" serà el nostre signe identitari. I si a més de dona has gosat escriure hauràs de dir "haw haw". :(
ResponEliminaNo se m'acut res més, perquè és tan inversemblant el que està passant amb la nostra cultura, o hauria de dir el nostre mercat?, que no es pot fer gran cosa més que riure amargament.
Si més no ens queda l'esperança de moure'ns per camins alternatius dels oficials.
Falta veure com i qui dirà qué es cànon i anticànon. I si no totes en peu de guerra. Bones festes
ResponEliminaTot va una mica a l’ample i no només en l’àmbit literari. Un company m’assegura que tots els mals vénen de la dedicació gairebé exclusiva d’una part de polítics (de tots els colors) a la seva carrera, que no al seu càrrec. Per governar s’envolten de persones “de confiança” què, a banda de donar a entendre a qui els paga que fan alguna cosa, també es dediquen a la seva carrera.
ResponEliminaDavant de tants desgavells, demanar una mica de coherència és predicar en un desert.