*
“La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d’una sonata oblidada en hores d’infantesa.” Aquesta és una entrada del dia 10, del blog d’Helena Bonals UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA.
He associat el text a una inoblidable cançó de Barbara, “Doncs morir per morir”, amb un fragment que diu: “ M’imagino la mà que em clogui les parpelles / com he vist esfullar / les roses les més belles.” Ho cantava aquí Guillermina Motta.
“... als meus ulls esfullats...” m’ha fet pensar també en una preciosa ària de J. S. Bach per al llibre d’Anna Magdalena i que es titula “Anant amb tu”. La lletra fa: “Anant amb tu, jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. / Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure mos ulls ta mà suau.”
Diuen que la mort no la sentirem, però no ens ho acabem de creure. Sense excepcions, ens pensem vius després del traspàs. És físicament impossible pensar-nos morts, feu-ne la prova. I llavors, amb una suau cadència, notarem el tacte lleu dels dits de qui ens tanqui els ulls, com qui lentament i amorosament esfulla les roses amb la recança d’alguna cosa que certament s’acaba. Si és amb rosa i amb tu, benvinguda sigui l’hora.
He associat el text a una inoblidable cançó de Barbara, “Doncs morir per morir”, amb un fragment que diu: “ M’imagino la mà que em clogui les parpelles / com he vist esfullar / les roses les més belles.” Ho cantava aquí Guillermina Motta.
“... als meus ulls esfullats...” m’ha fet pensar també en una preciosa ària de J. S. Bach per al llibre d’Anna Magdalena i que es titula “Anant amb tu”. La lletra fa: “Anant amb tu, jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. / Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure mos ulls ta mà suau.”
Diuen que la mort no la sentirem, però no ens ho acabem de creure. Sense excepcions, ens pensem vius després del traspàs. És físicament impossible pensar-nos morts, feu-ne la prova. I llavors, amb una suau cadència, notarem el tacte lleu dels dits de qui ens tanqui els ulls, com qui lentament i amorosament esfulla les roses amb la recança d’alguna cosa que certament s’acaba. Si és amb rosa i amb tu, benvinguda sigui l’hora.
*
*
*
Collage d'OX. Sèrie ÚLTIMES LLUMS.
Olga, el que va comentar Helena és de Pere Bessó un poeta valencià que dissortadament no és molt conegut fora de València, pero que per a nosaltres, el valencians (I no estic fent la cita del gran llibre de Fuster, he,he) és un poeta molt reconegut. A mi personalment em costa bstant entende'l, alguns dels seus poemes em semblen un poc rebuscats, altres no, el puc copsar a la primera, però tot plegat crec que aconsegueix sempre un llenguatge poètic molt musical i amb una gran plasticitat.
ResponEliminaM'encanta el que has escrit a partir de les seues paraules. Si la terrible hora esperad és taan dolça com tu dius, que siga benvinguda.
Una gran abraçada.
Moltes gràcies, benvolguda Joana, per l'aclariment, perquè dubtava de l'autoria.
ResponEliminaNo he llegit matèria d'en Pere Bessó, però el seu nom sí que el tinc present.
Pel que fa a parlar de mort i suïcidi continua sent tabú, i més suposo per a un blog. Personalment, trobo pocs interlocutors vàlids amb qui compartir un tema que m'interessa en el seu sentit plàcid.
El Pere Bessó acostuma a ser força extens o molt breu. Fa poemes d'un sol vers, que poden arribar a ser molt brillants. Els poemes més llargs no són gens fàcils, però són molt recomanables.
ResponEliminaM'agraden aquestes referències que et suggereix aquest poema de Bessó.
Té un bloc, "Poética compartida", que potser t'interessarà:
http://perebesso.blogspot.com/
Olga és que el tema de la mort, com el tema del mal, del qual ja vam parlar tu i jo, via email, són temes punyents que fan de mal parlar, o de mal escriure. O de mal pensar-hi!
ResponEliminaPerò interessar, suposo que interessen tothom. El que no tinc tan clar és que se'n pugui parlar o escriure plàcidament, sense angoixar-se. parlo per mi, és clar.
Hauré de llegir Pere Bessó!
Que tinguis un bon dissabte!
És bo que hi hagi persones amb capacitat per descriure la mort sense dramatismes, un moment que tots esperem que sigui bo i en bona hora.
ResponEliminaSenyora Olga,
ResponEliminaamb tot el respecte als morts -per raó de la meva feina d'enterrar-ne alguns-, i als vius, crec que mort s’ha d’estar bé, ja que poques persones tornen i, les que ho fan, en parlen bé del temps que han estat sense vida. Si teniu ocasió, digueu-li al vostre amic Josep que us expliqui alguna cosa del seu pas per l’altre barri.
Gràcies, Olga, per atzar he trobat la vostra cita. I he d'agrair també les paraules de la Joana i de l'Helena, ben estimulants ambdues per a la meua lluita quotidiana amb la poesia.
ResponEliminaUn bes i, per descomptat, el meu respecte.
I ací vos va el meu emiliet per qualsevol cosa que considereu adient: perebesso@hotmail.com
Un bes per a cadascuna.
Pere Bessó