DIES DE GLÒRIA, SENDERS DE GLÒRIA

*
Passa la rua. Vespre de llums i xivarri, petards i cossos vibrants. Sento la música des de casa, on sóc escrivint. Han vingut la família amb els petits i han marxat a veure les carrosses. Per un moment hi ha hagut a casa un terrabastall de cafè, joguines, galetes, màscares, disfresses, rialles i converses i després tot s’ha esvaït d’una revolada.

Llargues discussions inútils amb amics i família sobre la fallada llei electoral. La política ara està en arenes movedisses i el temps vola sobre una inestable llei de vegueries: camins de vergonya, senders de covards. Passo full. Virginia Woolf explica als seus diaris que comprava carn trinxada i que preparava el dinar i el sopar. La vida diària, entre llibres, impremta i passeigs vora el riu que la va veure morir, l’Ouse, on, explica el poeta William Cowper, havien tallat els pollancres que ell trobava a faltar.

Jo també he comprat carn trinxada i he fet pilota per demà dinar. Mentrestant, en aquesta casa que és rebost de tantes coses que s’abasta ella mateixa, consulto llibres, llegeixo els diaris, retallo els meus collages i ara prepararé el sopar per anar a veure alguna pel·lícula gravada a la tele. El conte d’abans d’anar a dormir. No vull dir l’antídot polític, perquè hi ha bones pel·lícules revulsives en aquest sentit, com la impressionant i ben treballada “Dies de glòria”, de Rachid Bouchareb, del 1995, que narra la perversitat flagrant dels francesos amb els algerians a la segona guerra. Cal no confondre amb la valuosa “Senders de glòria”, de Stranley Kubrik, del 1957. A més de les pel·lícules, també em miro alguns dels racons de companyia que brillen a casa segons la llum que els toca, de dia o de nit. Com aquest de la fotografia.
*
*
*
Foto d'OX. Racó de piano.