*
El sol és ara al centre just de la finestra de l’estudi, de manera que l’escriptora ha de tirar la cortina i la persiana per poder veure l’ordinador. Surt la canalla de l’escola i passa el camió escombriaire amb gran estrèpit. Toca tancar la finestra i engegar el ventilador. És el moment de posar-se a escriure l’obra pròpia, un cop bandejats els petits encàrrecs. L’obra pròpia és la que té l’escriptora a l’ordinador i que mai pot tirar endavant per les interrupcions contínues. Per això és cert i demostrable que la dona treballa en una xarxa mental que té present accions simultànies: familiars, socials i professionals. Encara que la narració de l’ordinador sofreixi pauses forçoses, l’escriptora la pot reprendre perquè reté el fil conductor a la memòria mentre sap que s’acosta l’hora d’engegar el dinar i planifica potser el sopar i tot, tenint la visió completa del que hi ha a la nevera, al congelador i al pensament dels pseudo-crítics que retenen la seva obra a la pila de l’oblit.
L’escriptora pot o no pot posar-se música. Poques vegades se’n posa quan treballa. Pot ser que a la recta final de la pista de l’aeroport, quan l’obra pren embranzida imparable, s’engegui el segon temps de la Sinfonia 2 de Rakmàninov, que ella en diu ‘Muntanyes regalades’ perquè la música ho recorda. O bé algun tango arravatat de Piazzolla. Pot ser. I també és que de tard en tard l’escriptora deixi el teclat de la finestra i vagi al teclat del piano a tocar “Els rius de la lluna” o “Amparito Roca”, que és l’himne oficial de Tarragona. Tot depèn de l’humor que calgui descarregar.
S’acaba el matí i l’escriptora de feina pròpia no n’ha fet gaire. És a dir, novel·la o narrativa. Ha treballat pels altres, perquè també li demanen dibuixos per portades i consells poètics. Tot gratis et amore perquè, com diu el rellotge de sol, “pels amics a qualsevol hora”. Va cap a la cuina mentre la gent encara passeja criatures i el jaio de la guitarra tira cap amunt amb la seva música empipadora: “no el vull veure davant de casa”, li té dit l’escriptora. I ell tira Passeig amunt. (¿I quan escriu les novel·les, aquesta dona? Ah, això sí que és un misteri.)
*
*
*
Collage O.X.
considerant el seu gènere i tarannà és evident que ella sí que pot :)
ResponEliminaL'escriptora fa miracles. Només cal veure la seva obra publicada en quantitat, però també en qualitat, que és el que compta. Endavant!
ResponElimina¿Qué vol dir i 3? ¿Que ja s'acabat aquesta serie?
ResponEliminaDoncs espero que continuin amb la tarda i la nit...
Petons a qualsevol hora
M'explica el Josep que la senyora escriptora és mol culta i està carregada de vitalitat, cosa que es nota en tota la feina que abarrera.
ResponEliminaI tant que pot, si no pot ella, qui podrà?
ResponEliminaUna gran abraçada.
Malauradament, estic passant bastants dies i nits a Tarragona, per temes hospitalaris, i fa un parell de dies em van donar una invitació a un apresentació del teu llibre. Em va fer gràcia, tot i que no hi podré anar.
ResponEliminasalut
Durant uns quants dies -o potser setmanes- et canviaria aquest transcórrer plàcid dels matins pels que porto ara mateix...i m'ha agradat molt la idea del treball en xarxa, és absolutament cert.
ResponElimina1-Sé que per les meves circumstàncies el matí resulta plàcid. No sempre ha estat així, però l'edat, segons com -i dic només segons com- permet la lentitud, que també és ambigua quan veus que el cos no respon a l'esperit com un voldria.
ResponEliminaL'adaptació als temps també requereix esforç.
2- No em vull fer pesada en el tema... però sempre porto un dietari de fons. N'he editat dos: "Música de cambra" (Destino -exhaurit) i "El viatge" (Comte d'Aure).
3- Jesús, em sap greu la teva circumstància. Que tot vagi a millor.
4 - Moltíssimes gràcies a totes i tots que teniu la gentilesa de llegir aquest blog.
Suposo que és veritat, cada edat té una circumstància i un temps per viure-la i adaptar-se a cada moment és vital per gaudir-ne plenament. Gràcies a tu pels articles, m'agrada molt llegir-los.
ResponEliminaPot, l'escriptora, concentrar-se tot escoltant Rachmaninof? No se li'n va la ment cap a altres contrades?
ResponEliminaL'escriptora també toca el piano?
Deu meu, quina vitalitat!
Jo també penso que amb 3 entregues no en tenim prou... volem saber-ne més!
I quan escrius? Això sí que és un misteri...
ResponEliminaRes més real.
Em sento plenament identificat. Si poso música per no sentir el soroll, guanya el soroll perquè si la música està a molt volum no puc concentrar-me...
M'havia deixat l'himne.
ResponEliminaEm costava imaginar-te tocant aquesta peça. Després, en veure la portada de "L'Agonia de Severià Vargas" -que espero llegir aviat-, i que m'ha fet recordar els personatges de "No jugueu al cementiri", he establert una estranya relació que m'ha conduit a la conclusió que és una música que cal sentir de tant en tant.
Jo en tinc la versió de la Plateria...