*
La de confecció. Fa cantonada i cada aparador és un somni: la roba més subtil, un paradís continu on els núvols fets tul acaricien les mans, i les gases prenen el caient de fulles translúcides sobre l’aparent ingravidesa dels cossos. Mobles blancs, cadires d’un saló a mitja tarda, on els passos es tornen lleus i els consells de les modistes una conversa agradosa. Pells i cuirs, velluts i sedes, darrere un paravent rococó desperten somriures i gestos, extensions en el temps i el desig de les mirades que estimem.
Sembla que el temps es detingui en aquesta atmosfera de vitrina que exhibeix les belleses de l’art efímer de la moda: art per una ocasió que potser mai més no serà viscuda. Perquè ara els vestits de núvia no passen de mares a filles, i si abans les arques contenien les peces d’herència, així com la reialesa hereta i llueix vels i diademes durant generacions, avui les revistes no tenen altra feina que criticar qui porti un vestit dues vegades seguides en un acte social, encara que la despesa sigui a càrrec del poble en el cas de la monarquia.
Retalls, mostraris, ornaments a joc, peces exhibides com les joies de la corona sobre els taulells de vidre, dits delicats que acomoden el setí, que ajusten les costures, converses a mitja veu, i et quedaries a viure en algun dels compartiments de la botiga, com els follets que a mitja nit ajudaven sastres i sabaters a perfeccionar les peces perquè els clients se sentissin com prínceps.
Sembla que el temps es detingui en aquesta atmosfera de vitrina que exhibeix les belleses de l’art efímer de la moda: art per una ocasió que potser mai més no serà viscuda. Perquè ara els vestits de núvia no passen de mares a filles, i si abans les arques contenien les peces d’herència, així com la reialesa hereta i llueix vels i diademes durant generacions, avui les revistes no tenen altra feina que criticar qui porti un vestit dues vegades seguides en un acte social, encara que la despesa sigui a càrrec del poble en el cas de la monarquia.
Retalls, mostraris, ornaments a joc, peces exhibides com les joies de la corona sobre els taulells de vidre, dits delicats que acomoden el setí, que ajusten les costures, converses a mitja veu, i et quedaries a viure en algun dels compartiments de la botiga, com els follets que a mitja nit ajudaven sastres i sabaters a perfeccionar les peces perquè els clients se sentissin com prínceps.
*
*
*
Collage d'O.X
Em miro l’enfarfegament d’alguns casaments, que es realitzen tenint en compte tots els detalls: lloc, convidats, àpat, joies, regals, vestits...
ResponEliminaRecordo que el presidente Arzar va casar la seva filla al Monasterio de El Escorial, en un casament de molts bigotis, sí senyor! Contràriament, algunes persones en tenen prou en llençar enlaire un tupí, el qual, si es trenca al caure a terra, beneeix la unió, per bé que si no ho fa cal repetir l’operació.
A casa, els meus pares es van casar de nit i vestits de dol, ja que la guerra i les morts dels familiars estaven massa a tocar. Desgràcies a banda, ja se sap: “Tot, com més sucre, més dolç”, però res millor que l’amor per segellar una unió matrimonial.
Durant vuit anys, vaig treballar en una botiga de roba, prenent mides, posant agulles, fent l'aparador.La meva botiga no tenia massa encant, tan sols la de reunir a les més humils, perque la roba era molt económica.
ResponEliminaEn un fragment de text m'has endinsat en un paratge de record, i a més, m'has dut de la mà a una botiga exacta a la que has descrit al carrer major de Sarrià.
Gràcias per fer-me volar.
I sí, la vida en express ens fa perdre l'essència de les coses.
:) una abraçada.
De moda no és precisament del que jo entenc, de fet, no entenc de res, però ves per on, fins i tot quan parles de moda m'agrada llegir-te.
ResponEliminaUn petó de confecció
Abans de triar l'especialitat de disseny gràfic -aleshores, una novetat!-, volia fer-me dissenyadora de vestits. Qui sap, potser hauria tingut la meva botiga...
ResponEliminaEls sentits són una part essencial de la memòria i, sobretot l'olfacte. Cada botiga, cada material, cada color... us ha fet recordar algun moment, espero que agradós, de les vostres vides. Gràcies per explicar-los.
ResponEliminaAhir em vaig recordar d'aquest post quan, passejant per la Riera de Mataró, vaig veure els aparadors de dues pastisseries. Quina meravella. Ja normalment m'agraden els elements escènics d'aquests establiments: l'acoloriment, les formes, els detalls... però en temps de tardor, amb aquells grocs i taronges, la calidesa d'aquest ambient daurat i ocre em sedueix més encara que les pròpies llaminadures.
ResponEliminaUna nit en una botiga així, fent companyia als follets i ajudant-los a cosir i a fer realitat les fantasies seria... hmmmmmmm!
ResponElimina