*
Aquest és un fragment dels Motllats, la muntanya que s’acaba en una extensa planura. On es perden els excursionistes però mai cap polític. On aterren ovnis però mai cap brigada de netejaboscos.
Hi nien els corbs i les àligues que veiem volar sempre en parelles, un any i un altre. Podríem pensar que són els mateixos, però la mort els canvia. La mort al cim que no és cònic però que toca el cel, amb els boscos per faldar, feréstecs, bells. Potser els Motllats són el paradís de les petites bestioles que poden imitar els àngels amb les ales i dominen el cel. Ells sempre ens veuen quan caminem ran de terra, cansats, amb els nostres bastons. Nosaltres morim molt més avall.
*
*
Hi nien els corbs i les àligues que veiem volar sempre en parelles, un any i un altre. Podríem pensar que són els mateixos, però la mort els canvia. La mort al cim que no és cònic però que toca el cel, amb els boscos per faldar, feréstecs, bells. Potser els Motllats són el paradís de les petites bestioles que poden imitar els àngels amb les ales i dominen el cel. Ells sempre ens veuen quan caminem ran de terra, cansats, amb els nostres bastons. Nosaltres morim molt més avall.
*
*
*
Els Motllats. Fotografia Vicenç Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada