*
Submergits en l’esponja verda i opaca dels boscos del Portilhon. Tot pas es torna furtiu; cada soca buida revestida de molsa conté un viver de falgueres lluents al sol.
Sí que hi passa, el temps, però no ens ho sembla perquè no sabem observar i perquè la natura sap mantenir admirablement la seva decadència amb substitucions a penes comprovables, amb una feina lenta, imparable, ineludible, mortal i viva: de les soques tallades recobertes piadosament de molsa, en brota un exemplar nou, vés a saber de quin corrent de saba que contenia, inadvertit, que pujava esforçat des d’arrels profundes; va aprofitar una vora, un canal latent, per encarnar-se.
Quietud del bosc d’estiu, que és el que veiem: només ocells, insectes i un incipient florir de bolets que apunten amb timidesa. Recordo i recito fragments del “Quadern del bosc de pins”, de Francis Ponge, encara que no siguin aquests els boscos als que ell es referia.
Algunes guixades en cartelleres i senyals de carretera reclamen l’occità, amb la solemne creu de dotze puntes. Enorme dispositiu policial, amb furgons i metralletes. Antiterroristes. Frontera.
Dinar a l’hotel Garona de Bossòst, en un agradable ambient de tons blaus i un silenci que s’agraeix malgrat haver-hi altres comensals. Tot seguit, cap a l’Artiga del Varradòs.
Aigua que es desfila com la cabellera d’aquella noia de Debussy. Però entre les roques negres i esmolades l’ímpetu del Varradòs baixa de les alçades en saltants d’aigua fragorosos, dominants. Retrobem en un revolt l’entrada ombrosa i acollidora on anys enrere ens havíem ajaçat a l’herba amb la canalla. No arribem al Salt del Pix, final de l’Artiga, des d’on es contempla l’horitzó de l’Artiga contrària, la de Lin, amb el massís de la Maladeta al fons. D’extrem a extrem de la Vall, doncs.
Sí que hi passa, el temps, però no ens ho sembla perquè no sabem observar i perquè la natura sap mantenir admirablement la seva decadència amb substitucions a penes comprovables, amb una feina lenta, imparable, ineludible, mortal i viva: de les soques tallades recobertes piadosament de molsa, en brota un exemplar nou, vés a saber de quin corrent de saba que contenia, inadvertit, que pujava esforçat des d’arrels profundes; va aprofitar una vora, un canal latent, per encarnar-se.
Quietud del bosc d’estiu, que és el que veiem: només ocells, insectes i un incipient florir de bolets que apunten amb timidesa. Recordo i recito fragments del “Quadern del bosc de pins”, de Francis Ponge, encara que no siguin aquests els boscos als que ell es referia.
Algunes guixades en cartelleres i senyals de carretera reclamen l’occità, amb la solemne creu de dotze puntes. Enorme dispositiu policial, amb furgons i metralletes. Antiterroristes. Frontera.
Dinar a l’hotel Garona de Bossòst, en un agradable ambient de tons blaus i un silenci que s’agraeix malgrat haver-hi altres comensals. Tot seguit, cap a l’Artiga del Varradòs.
Aigua que es desfila com la cabellera d’aquella noia de Debussy. Però entre les roques negres i esmolades l’ímpetu del Varradòs baixa de les alçades en saltants d’aigua fragorosos, dominants. Retrobem en un revolt l’entrada ombrosa i acollidora on anys enrere ens havíem ajaçat a l’herba amb la canalla. No arribem al Salt del Pix, final de l’Artiga, des d’on es contempla l’horitzó de l’Artiga contrària, la de Lin, amb el massís de la Maladeta al fons. D’extrem a extrem de la Vall, doncs.
*
*
*
Boscos del Portilhon. Foto O. X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada