*
Dies a la Vall.
*
Camí de Casau. Neu al massís dels Besiberris, prats segats, aigua i molsa que regalima pels murs com llàgrimes a penes retingudes, com cabells acabats de rentar. La primera filipèndula associada a l’escabiosa. Temps d’aparellament de les filipèndules, que també accedeixen a posar-se sobre algun card que recordi l’escabiosa.
Bordes enrunades com l’ànima del temps, pedra negra que un dia va contenir foc i vida.
*
Sopar a l’agradable menjador rotonda que domina les teulades negres de Vielha i voltants. Estem instal·lats al Parador. Tot molt circumspecte i de tracte exquisit, que ja coneixíem. Dues senyores grans brinden amb vi. Fan l’efecte d’amigues que es retroben. Si fossin família no serien tan cordials. ¿Per què les amistats no poden durar fins al final de la vida? Se’n perden tantes...
Un falcó es retira al niu i el dia no es vol acabar. Núvols sense pressa ni malícia llepen el dors de les muntanyes. Serenitat de contrast, primer pas a l’adaptació.
*
23.6.09
Camí de Casau. Neu al massís dels Besiberris, prats segats, aigua i molsa que regalima pels murs com llàgrimes a penes retingudes, com cabells acabats de rentar. La primera filipèndula associada a l’escabiosa. Temps d’aparellament de les filipèndules, que també accedeixen a posar-se sobre algun card que recordi l’escabiosa.
Bordes enrunades com l’ànima del temps, pedra negra que un dia va contenir foc i vida.
*
Sopar a l’agradable menjador rotonda que domina les teulades negres de Vielha i voltants. Estem instal·lats al Parador. Tot molt circumspecte i de tracte exquisit, que ja coneixíem. Dues senyores grans brinden amb vi. Fan l’efecte d’amigues que es retroben. Si fossin família no serien tan cordials. ¿Per què les amistats no poden durar fins al final de la vida? Se’n perden tantes...
Un falcó es retira al niu i el dia no es vol acabar. Núvols sense pressa ni malícia llepen el dors de les muntanyes. Serenitat de contrast, primer pas a l’adaptació.
*
23.6.09
Anem a Vielha a visitar el Crist de Mijaran. N’he escrit algunes coses temps enrere. La serenitat de l’oblit en la mort; la compassió que encomana a qui el contempla; l’harmonia que podríem trobar quan ja no som, oh paradoxa. L’amic Agustí Ferrer s’extasiava davant d’aquest Crist; deia que no hi ha res de més sublim. Ara l’Agustí és mort, i el Crist de Mijaran li deu haver explicat aquell misteri que tots voldríem conèixer.
Fora dels carrers principals les antigues cases es veuen enrunades. S’ha construït molt però es deixa perdre el patrimoni. 50 anys enrere vam haver de visitar l’hospital de Vielha: Vicenç em volia collir un pom de clavellines silvestres i es va torçar el peu. Li van haver de fer infiltracions i havia d’anar amb bastó. Era el nostre viatge de noces. Un metge de cara rodona i vermella ens va atendre molt amable i irònic. Com que se sabia que érem casats de nou, ens va dir, rient: “¡Ara hauran de fer l’amor estàtic!”. Ens n’hem recordat sempre. Anys a venir vam saber que el metge havia mort en accident de circulació. La mort i la vida s’empaiten.
*
Fora dels carrers principals les antigues cases es veuen enrunades. S’ha construït molt però es deixa perdre el patrimoni. 50 anys enrere vam haver de visitar l’hospital de Vielha: Vicenç em volia collir un pom de clavellines silvestres i es va torçar el peu. Li van haver de fer infiltracions i havia d’anar amb bastó. Era el nostre viatge de noces. Un metge de cara rodona i vermella ens va atendre molt amable i irònic. Com que se sabia que érem casats de nou, ens va dir, rient: “¡Ara hauran de fer l’amor estàtic!”. Ens n’hem recordat sempre. Anys a venir vam saber que el metge havia mort en accident de circulació. La mort i la vida s’empaiten.
*
*
*
Crist de Mijaran- Fotografia Vicenç Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada