*
Continuació.
*
Pregunto el preu de l'ós a l'home baixent, que ja ha acabat de comptar diners. "Onze dòlars", em respon amb els ullets esperançats per veure si jo em decideixo.
Les mans se me n'hi van, però no el compro perquè penso trobar l'home de l'estació, que balla amb els seus óssos pel mosaic polit i alegra una mica la tarda.
A l'estacio
ó Grand Central tot pren un color mantegós que conté la gent com panses en un pastís. Com a totes les estacions del món, arriben o marxen carregats, suats amb cara de pomes agres si van sols, o en grups sorollosos que tendeixen a compactar-se. Nongú no té la paciència de contemplar com els óssos patinen. Sí, és clar, hi ha els desvagats i els que s'esperen asseguts als bancs, atordits pel moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada