*
Avui fa justament 50 anys que el tul de núvia em cobria el cap. Jo somreia i la família m’estimava.
Avui no portaré el vel de núvia; Vicenç i jo contemplem una família nova que també ens estima.
El meu cos ha sofert vicissituds i contratemps. El meu esperit també. Ara sóc la dona que us somriu des de la capçalera del blog. No sabia com era la vida fins que l’he viscuda hora a hora. No tenia projectes ni ambicions i tot ha anat arribant pas per pas. Benvingut sigui.
Vam començar viatge a la llavors somiada Vall d’Aran. La Vall que m’explicava la iaia amb una visió romàntica, la de les cançons populars. L’Aran gascó, i gascó és el cognom Xirinacs, deformació de Surinyac. L’Aran del 59, encara rústec i tancat, però bellíssim. Vam ser a la fonda Dedieu, d’Aubert, a tres quilòmetres de Viella. Aubert és un dels pobles que menys ha canviat de la Vall. Érem els únics hostes i ens tractaven com als seus fills, amb uns plats de menjar que no s’acabaven mai. La parelleta jove els feia gràcia. Els fills de la fonda ens van portar a la festa major de Les: deu joves en un cotxe, cantant com bojos a la nit i havent begut l’anís de reglament. Aquelles corbes eren rectes. Hi hem tornat altres vegades i ens sabem els camins.
Ara anirem al Parador de Vielha però tornarem a Aubert, a veure els Dedieu. A l’Aran es parla francès i castellà. Espero que tinguin èxit els moviments per conservar i promocionar l’aranès.
Avui dic adéu per uns quants dies al blog i als gentils lectors. Ho trobaré a faltar tot. Fins que no tingui instal·lat l’ordinador a Mont-ral no podré retornar, i allà hi ha poca potència. Serà a primers de juliol. Mont-ral és més petit que Aubert. Més escampat i solitari. També sabem els camins del bosc i us els explicaré. La política seguirà el seu curs i ens portarà on vulgui. Cal reposar del furor ambiciós dels polítics. L’esperit és lliure i està per damunt de moltes coses. La natura ens dóna les úniques lliçons de vida acceptables, si la sabem interpretar. Que tingueu dies feliços.
Avui fa justament 50 anys que el tul de núvia em cobria el cap. Jo somreia i la família m’estimava.
Avui no portaré el vel de núvia; Vicenç i jo contemplem una família nova que també ens estima.
El meu cos ha sofert vicissituds i contratemps. El meu esperit també. Ara sóc la dona que us somriu des de la capçalera del blog. No sabia com era la vida fins que l’he viscuda hora a hora. No tenia projectes ni ambicions i tot ha anat arribant pas per pas. Benvingut sigui.
Vam començar viatge a la llavors somiada Vall d’Aran. La Vall que m’explicava la iaia amb una visió romàntica, la de les cançons populars. L’Aran gascó, i gascó és el cognom Xirinacs, deformació de Surinyac. L’Aran del 59, encara rústec i tancat, però bellíssim. Vam ser a la fonda Dedieu, d’Aubert, a tres quilòmetres de Viella. Aubert és un dels pobles que menys ha canviat de la Vall. Érem els únics hostes i ens tractaven com als seus fills, amb uns plats de menjar que no s’acabaven mai. La parelleta jove els feia gràcia. Els fills de la fonda ens van portar a la festa major de Les: deu joves en un cotxe, cantant com bojos a la nit i havent begut l’anís de reglament. Aquelles corbes eren rectes. Hi hem tornat altres vegades i ens sabem els camins.
Ara anirem al Parador de Vielha però tornarem a Aubert, a veure els Dedieu. A l’Aran es parla francès i castellà. Espero que tinguin èxit els moviments per conservar i promocionar l’aranès.
Avui dic adéu per uns quants dies al blog i als gentils lectors. Ho trobaré a faltar tot. Fins que no tingui instal·lat l’ordinador a Mont-ral no podré retornar, i allà hi ha poca potència. Serà a primers de juliol. Mont-ral és més petit que Aubert. Més escampat i solitari. També sabem els camins del bosc i us els explicaré. La política seguirà el seu curs i ens portarà on vulgui. Cal reposar del furor ambiciós dels polítics. L’esperit és lliure i està per damunt de moltes coses. La natura ens dóna les úniques lliçons de vida acceptables, si la sabem interpretar. Que tingueu dies feliços.
*
*
*
Mirall interior. Collage d'O.X. per a l'Autobiografia.
Moltes felicitats, Olga! Esperarem la teva tornada.
ResponEliminaNavegant pel Rhône també et llegeixo, encara que no comenti sempre.
Un petó.
Per molts anys! :)
ResponEliminaEstimada amiga:
ResponEliminaUs desitjo per molts anys a tots dos! 50 anys de casats... És una sort, una alegria, una obra d'art.
T'explico una anècdota. Pocs mesos abans de morir, el poeta Manuel de Cabanyes va escriure un poema nupcial al seu amic estimat, a qui literàriament anomenava Cintio. Li deia que estava content, molt content, però l'envejava, ja que ell mai no podria celebrar cap casament...
Repeteixo: felicitats de tot cor i que tingueu una bella estada a la vall d'Aran.
Felicitacions als dos!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaFelicitats!
ResponEliminaNo us entretingueu ni un moment a comparar l'abans i l'ara... a gaudir! ( És el meu petit consell).
June 22, 2009 1:53
Que guai! 50 anys!!! Tot un rècord. Felicitats de tot cor.
ResponElimina