*
Maig continua presentant les seves flors a casa meva. L’orquídia al mirall es multiplica i com diuen tants pensadors, és memòria del temps, i la fotografia història de l’ànima, captació de la fugacitat.
L’ofrena de l’amiga omple de rosa tènue un ambient de color d’albercoc on entra el mar fins als últims miralls. Perquè hi ha miralls. Vora el mirall de la calaixera persisteix un altre ram de memòria antiga: l’escaparata amb les flors de roba vuitcentistes i el gerro de porcellana amb rivets daurats propi d’aquella època. Ve de casa de l’àvia, a Rubí, on era sobre una altra calaixera més alta, testimoni de la meva infantesa. Presidia aquella paret un quadre molt curiós de sant Joan Baptista amb el puny alçat. Durant la guerra algú va fer desaparèixer el dit que el sant dirigia assenyalant el cel, i d’aquella manera la indicació religiosa es convertia en revolucionària, per allò dels registres a les cases.
Aquest maig em falla per allò de cada dia un raig, però és viu i fa honor al seu nom amb les flors que m’arriben, immerescudes, però rebudes amb vocació d’eternitat.
*
L’ofrena de l’amiga omple de rosa tènue un ambient de color d’albercoc on entra el mar fins als últims miralls. Perquè hi ha miralls. Vora el mirall de la calaixera persisteix un altre ram de memòria antiga: l’escaparata amb les flors de roba vuitcentistes i el gerro de porcellana amb rivets daurats propi d’aquella època. Ve de casa de l’àvia, a Rubí, on era sobre una altra calaixera més alta, testimoni de la meva infantesa. Presidia aquella paret un quadre molt curiós de sant Joan Baptista amb el puny alçat. Durant la guerra algú va fer desaparèixer el dit que el sant dirigia assenyalant el cel, i d’aquella manera la indicació religiosa es convertia en revolucionària, per allò dels registres a les cases.
Aquest maig em falla per allò de cada dia un raig, però és viu i fa honor al seu nom amb les flors que m’arriben, immerescudes, però rebudes amb vocació d’eternitat.
*
*
*
Fotografia O. X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada