CALOR AFRICANA


*
Ahir els homes i dones del temps van anunciar una calor africana pels propers dies.
No m'agrada gens la calor, i menys la calor humida que tenim a la costa, que augmenta la fatiga i no troba remei si no és a mar o amb aire condicionat. Però al mar no t'hi pots estar sempre. Amb aire condicionat sí, i sort d'això. Reduir uns pocs graus la temperatura ardent ajuda a treballar amb més lleugeresa.
Ja fa anys que arrriben aquestes calors de l'Àfrica i les consegüents pluges de fang vermellós o groc que embruten plantes, roba i cotxes. Ho detesto. En canvi agraeixo qualsevol buf d'aire polar que refresqui. No en va la gent fa servir glaçons i es compra gelats per combatre la plaga.
Per això, com que em van demanar fotografies d'infantesa, he rescatat aquesta, de l'any 1944. Encara hi havia la segona guerra mundial, i nosaltres ja havíem passat la nostra. Pel que es veu, nevava fort, i sóc al jardí de casa. Al meu darrere hi ha una hèlix de bomba, que fèiem servir de tauleta. Ja no espantava. Ja era familiar. I jo no era conscient de l'instrument de mort. Molt pitjor que la calor de l'Àfrica.
*
*
*
Arxiu familiar

2 comentaris:

  1. Israel Clarà (La figa del Papiol)20 de maig del 2009, a les 12:10

    Estimada Olga, doncs per a aquesta calor africana (o siciliana, que també déu n'hi do) et deixo el darrer poema de la sèrie italiana que t'he anat adjuntant al teu blog aquests dies. Amb un petó ben fort...


    LUCE NASCOSTA

    Sono nato da te e sempre ho vinto
    la morte come tu hai fatto rinascere
    tanta vita da me per mille volte.
    I nostri sono stati anni difficili,
    anni che io ho aspettato l’impossibile,
    che io ho atteso il tuo corpo nel mio abbraccio.
    Ma tu non sei venuta dal tuo cielo
    né sei discesa al mondo dei viventi.
    Ti sei trovata in qualche luogo strano,
    lontano dagli spazi a te felici,
    vicino alle mie braccia, come un fifglio
    che amasse una madre spossessata.
    E riguardo le mura del tuo tempo
    e ti penso e scivolo nei tuoi sogni
    con la speranza assurda di svegliarti,
    con il tatto sfiorato dal tuo tatto
    quando torna a fiorire la mia carne.
    Ogni giorno rincorro le tue impronte
    in questa casa vuota e già bruciata
    da quell’assenza atroce dei tuoi occhi
    dove io avrei voluto anche affogarmi
    per ritrovare un attimo da solo
    la luce piú nascosta del tuo sguardo.

    ResponElimina
  2. Montse20 de maig del 2009, a les 14:07

    una fotografia entranyable! jo, la primera nevada que rcordo, és aquella famosa de l'any 62... crec que buscant buscant, encara trobaria alguna foto del jardí de casa...

    espero que la calor africana no ens fongui!

    ResponElimina