*
És més primavera quan parles amb la gent jove, i ahir amb els alumnes de l’IES Torreforta, de 2n. de Batxillerat i 4t. d’Eso vaig compartir més que paraules; perquè era primavera, perquè vam parlar de llibres, perquè em van oferir el bellíssim ram de flors que veieu i, cosa essencialment llaminera, perquè algunes noies havien elaborat uns pastissos francament deliciosos.
Cristina i Estefania em van fer la presentació. No tinc per costum ‘enrotllar-me’ amb discursos. Més aviat mostro als joves la meva part inconfessable: aquella que tracta de vampirs, esquelets, fantasmes i homes que viuen als soterranis de la ciutat, coses totes elles demostrables per mica d’atenció que posem quan passegem pel territori, sigui camp o ciutat. En un institut nou, per exemple, no hi poden haver fet niu els fantasmes perquè no té prou solera: hi han d’haver viscut o estudiat generacions. En canvi sí que n’hi ha als edificis vells de les ciutats. Porto una carpeta amb documents que demostren tota la inquietud i truculència que s’amaguen al darrere del viure normal, i és que els novel·listes necessitem aquest aliment i alhora el comuniquem als lectors.
Per això la primavera és més primavera quan porta aquests contrastos complementaris: joventut i maduresa, flors i pastissos, llibres i somriures.
És més primavera quan parles amb la gent jove, i ahir amb els alumnes de l’IES Torreforta, de 2n. de Batxillerat i 4t. d’Eso vaig compartir més que paraules; perquè era primavera, perquè vam parlar de llibres, perquè em van oferir el bellíssim ram de flors que veieu i, cosa essencialment llaminera, perquè algunes noies havien elaborat uns pastissos francament deliciosos.
Cristina i Estefania em van fer la presentació. No tinc per costum ‘enrotllar-me’ amb discursos. Més aviat mostro als joves la meva part inconfessable: aquella que tracta de vampirs, esquelets, fantasmes i homes que viuen als soterranis de la ciutat, coses totes elles demostrables per mica d’atenció que posem quan passegem pel territori, sigui camp o ciutat. En un institut nou, per exemple, no hi poden haver fet niu els fantasmes perquè no té prou solera: hi han d’haver viscut o estudiat generacions. En canvi sí que n’hi ha als edificis vells de les ciutats. Porto una carpeta amb documents que demostren tota la inquietud i truculència que s’amaguen al darrere del viure normal, i és que els novel·listes necessitem aquest aliment i alhora el comuniquem als lectors.
Per això la primavera és més primavera quan porta aquests contrastos complementaris: joventut i maduresa, flors i pastissos, llibres i somriures.
*
*
*
El ram.
En la fotografia que acompanya el teu post, aquest bodegó delicat, té aires de Chardin (de qui parlaves ahir...)
ResponEliminaLa traça que tens per combinar diferents expressions d'art m'admiren.
si convius sovint amb gent jove, sempre pot ser primavera
ResponEliminaVaig veure't al diari, amb la Roser Guasch.
ResponElimina