*
D’esquena a la suau llum verdosa i durada, la senyora pren el te. És l’hora del repòs, de la serena reflexió que, no obstant, ofereix un rostre seriós. ¿Potser aquest te és la pausa entre dues decisions greus? El vapor s’eleva com un pensament deixat anar que busca un punt de sortida.
Brilla la tetera de ceràmica i el calaix entreobert de la taula vermella deixa veure l’acabament de la pintura. Potser és una taula reformada i algú va voler alegrar l’interior solemne amb un toc viu. La senyora remena la beguda i rep la llum que brilla sobre el mantó amb vores blaves: lleus delicadeses cromàtiques per a un moment tan delicat com el de la reflexió i el descans en solitari.
Una protagonista que mai podrà estar sola: els ulls del pintor la miren. Com un protagonista literari és mirat pel seu autor. Ja tenim la companyia encara que la tassa decorada sigui una de sola.
Jean Simeon Chardin va ser menystingut precisament perquè volia retratar la bellesa dels moments eterns: aquí, l’hora del te i del repòs. L’autoritat de la senyora decidida que dedica la seva atenció a la mesura i a l’elegància del gest. Els autors grandiloqüents de la seva època el van relegar a categoria domèstica. Ell se’n ressentia, ho lamentava, però ho pintava: era la seva veritat i el temps ens el retorna triomfant, perquè en aquests gestos ens hi reconeixem tots, i ell els va saber interpretar.
*
*
*
Fragment de "El te", de J. Simeon Chardin (1699 - 1779)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada