Tercera consideració de l'Alfama.*
Durant interminables giragonses per jueries i voltants, ens submergim en mercats increïbles, com de malson. Sobre llambordes humides i ombrades per l'estretor desequilibrada dels carrers intermedis - ja fora de la influència aèria i assolellada de terrassetes i flors -, hi ha dones que ofereixen, sobre mocadors a terra, quatre calces i sis draps de cuina.
Damunt de fustes improvisades i podrides, dues caixes de sardina i unes cintes (peix) platejades puntejades per mosques. Més avall dues dones que desescaten; i una venedora de fruita: maduixes="morangos"; i una jaia vestida de negre que ven sostenidors a terra; i una peixatera amb romanes, encara. S'escolen sucs tèrbols carrer avall en rierol. Les mosques volen en suspensió, a contrallum en l'aire gris i estàtic. Fascinant.
Tothom parla a crits i en sobreentesos. Els paletes, que són per tot arreu i sembla que no arreglen res, increpen un cotxe que s'ha entaforat al lloc sense poder sortir. Es formen ponts de veus de paret a paret, de boques grosses a eixutes, de cares blanques a negres, de rogalls a fado, totes les gammes, tonalitats i matisos. Quan sortim al sol alt d'alguna placeta es produeix un alleujament.
Em fa l'efecte que si em mengés alguna d'aquelles maduixes, o un formatget fresc dels que exposen, emmalaltiria de la pesta, com passava a Venècia en temps de la mort segons Thomas Mann.
Dinem a "A mâo de ferro", vora la catedral, on ens serveixen d'aperitiu olives i deliciós formatge fresc tradicional de Montemuro. Vicenç, com no podia ser d'altra manera, demana "bacalhau" rostit. A la tele passen un reportatge sobre febres aftoses i infeccions similars. Per postre, oh contradiccions de la vida, demano "morangos", els més bons que he menjat, perquè sempre els trobo àcids i aquests són dolços.
*
*
*
La dona dels ous. Collage d'O. X.
Avui, estimada Olga, la tercera part dels teus escrits sobre Lisboa m'ha inspirat un sonet que he inclòs al meu nou llibre. Es titula "Sentit del dia" i te'l dedico especialment. Amb petons.
ResponEliminaHi ha tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d’ocre i de mel.
Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s’erigeix rebel.
I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l’hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses
oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.
I aquest altre sonet també és per a tu, com a dona fecunda que ets, generadora de bellesa humana i literària. El poema titulat "Fecunditat" així ho explica. Petons.
ResponEliminaAtura’t i contempla així la vida
que es reflecteix a l’aigua amb iris rosa.
La tenyeix el roser que hi ha a la llosa
del món, ple de bellesa ressorgida.
Ple de bellesa ressorgeix, i crida
pel límit imprecís de cada cosa.
Avança, ja no temis, contraposa
la teva desmesura a aquesta mida
mortal de cada estrella i cada signe,
de cada cel amb lluna solitària
que torna el nou estiu molt més benigne
perquè engendri una raça planetària
que faci del teu cos tota consigna
per fecundar la vida necessària.