Segona consideració de l'Alfama.
*
Calçadinha do Tijolo. La ciutat es continua enfilant. Som a la part elevada de l'Alfama. Increïble misèria de gent escabellada, gran i jove; jaios xacrosos, portes on només la fusta pintada de verd separa una intimitat immediata - un sofà tocant al carrer, vist a través d'una finestra baixa; un respir; un moviment furtiu paral·lel al nostre pas; una noieta en pijama que surt a la porta a saludar les amigues que la criden -...
Petits bars gairebé muntats a l'aire en equilibri inestable, on seiem a fer el cafè i on la gent s'entén a crits. Em fa l'efecte de sentir parlar italià, aquí, on els paletes s'escridassen des de bastides impossibles, en llenguatge i figures semblants als personatges de Pasolini.
Les construccions que se sostenen amb prou feines tenen vistes precioses sobre el mar i les velles teulades. Tan a prop del mar que, abans de la pujada, al port, hem vist desembarcar grosses vaques en xandall, d'un creuer de luxe. Però més amunt la misèria supura al sol entre bellíssims mosaics en façanes i cúpules d'antics poders religiosos. L'aire, aquí, és blanc, com la pell sense sang.
El carrer Vigario obre pas a un laberint de carrerons retorts i enfilats que és l'Alfama, sobre el Museu Militar. És ple de casetes encofurnades i encastellades, escaletes empedrades, tot ple de flors i plantes als carrers i als balcons. Les dones surten en batí a la porta a estendre la roba en cordills a la façana i el sabó fa escorrialles avall. Parlo amb una dona i li alabo una ufana d'aspidistres en una galleda. Aquí es veu molta caputxina, sobretot en teulades i balcons abandonats.
Minúscules botigues fosques on un sastre exposa mostres polsoses; on la "pastelaria" anunciada provocaria basques si la tastéssim.
Totes aquestes edificacions són fràgils a causa de la vellúria, encantadores per passar-hi, seure-hi i resseguir les vides petites: un jaio observa des del balcó, sota una vela de roba; una jaia obre el balconet i separa les cortines de randa per veure el dia assolellat. Seiem a reposar a l'ombra esplèndida d'uns vells lledoners, en una llenca estreta aprofitada com a plaça amb tres bancs en rengle, també en pendent. Escolto la ciutat. L'oloro. Em penetra.
*
*
*
El pobre caminant. Collage d'O.X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada