Per Santa Llúcia -"dia de l'any gloriós"- vam ser a Barcelona. Anava a llegir un fragment de Al meu cap una llosa a la Plaça del Diamant, a Gràcia, part del programa Lletres al Carrer, organitzat per Òmnium Cultural. Bona iniciativa.A tocar de la Plaça, un grup de joves cordials ens van preguntar si volíem que ens recitessin un poema. Vaig triar Guillem d'Efak. Ens van indicar que allà a la vora es llegien cinc minuts de premis Sant Jordi. "Ja ho sé, hi vaig a llegir el meu premi". "¿Com es diu, vostè?", "Olga Xirinacs", "¡ah!, ¿és la filla?"
Em vaig quedar perplexa, sense preguntar-los de qui es pensaven que era filla. Per sort passaven altres vianants i ells continuaven la seva feina. Tampoc els volia posar en evidència.
M'agrada aquesta ambigüitat: ¿potser sóc filla d'en Lluís Maria Xirinacs, que tothom coneix? ¿Potser em donaven per morta, cosa que va estar a punt de passar quan la Generalitat va notificar la meva defunció pitjant una tecla per error funcionarial? Sort d'un periodista espavilat de Tarragona que amb cautela em va preguntar com em trobava... Dic que potser em donaven per morta i havia renascut...
¿Potser sóc filla de mi mateixa? Aquesta última possibilitat és la que m'estimo més.
*
Olga a la Platja del Miracle. Fotografia arxiu Xirinacs.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLo curioso, doña Xirinacs, es que aquí, en Asturias, pensábamos que era Vd. la madre del malogrado Lluís Maria Xirinacs y no su hija, y estábamos a punto de enviarle nuestras condolencias más sentidas... Por cierto, el coche Audi escogido directamente del concesionario del cementerio funciona divinamente. Me alegro de que goce Vd. de tan buena salud.
ResponElimina