EL COLOM CEC - 9

Últim capítol.
*
Com us deia, era a terra molt trist, adolorit i perdut. No em podia moure. No hi veia. De sobte, unes mans em van agafar amb suavitat. "Pobra bèstia, vine amb mi", deia una veu de dona. Algú em portava i entràvem en una casa. Em van deixar en el que semblava un cove, sobre papers, i allà em vaig quedar.
"No menja, aquest colom. Li hauríem de donar el menjar al bec", deien altres veus de dona. Uns dits m'obrien el bec i m'hi ficaven pa remullat. Era bo però em costava de tirar avall perquè el coll em feia molt de mal. Devien passar dies, no ho recordo amb claredat. No em movia de lloc perquè no podia, però estava espantat i tremolava. Vosaltres, Pollosos, ja ho heu vist, això, perquè éreu aquí.
Les mans m'acariciaven i em deien paraules en veu baixa, dues coses que es repetien: "Sebastià" i "cec". A vegades em deien Sebas, que és més curt, i jo sabia que quan cridaven "¡Hola, Sebas!" era que em venien a veure. "Aquest colom és cec. S'ha donat un mal cop", afegien més fluixet, amb veu de llàstima.
Com que em tractaven tan bé, vaig millorar molt; em notava les ales més fortes, em sortien plomes noves i tenia la cua més alta. Em cuidava una noia que es diu Alba, i aquest nom també l'he après. L'Alba em fa carícies i em parla amb veu molt suau. Li pujo a la mà i sento la seva escalfor com si fos al meu colomar, al costat de l'Ona i dels colomins, i a vegades m'adormo al seu braç.
Quan em deixa a terra sento fred i enyorança. Començo a fer voltes i més voltes, fins que em canso i sec sota una ratlla de sol que entra pel balcó. La noto per l'escalforeta. Llavors penso que no podré volar mai més ni veure ningú en tota la meva vida. Fins i tot he perdut el Gru, que era com jo. I el bec em toca a terra de tristor M'agraden les mans, però sempre m'espanten quan m'agafen, no hi puc fer més.
S'han inventat una manera de donar-me el menjar. Porten un gotet amb gra, me'l fan sonar a l'orella i me'l posen sota el bec. Llavors sé que ja puc picar dins, i no me'l treuen fins que m'he atipat. Quan tinc el pap ple, m'acosten un altre got amb aigua i faig una glopada ben llarga. Després l'Alba em fa carícies al coll i sota les orelles, i això em consola molt, perquè és com si tingués una colometa al costat.
Diuen que m'he fet molt maco, i jo em sento fort. Noto les plomes noves i espesses. No m'agrada que m'agafin per banyar-me, però quan sóc al ribell de l'aigua m'ho passo bé. M'agradava banyar-me a les basses, perquè els coloms som molt nets i ens banyem cada dia, però no que em fiquin a l'aigua per força.
De tant sentir-vos, Pollosos, ara sé on sóc: en un balcó, sota d'un banc i voltat de plantes. Aquesta és una bona casa, però no puc veure l'Alba. No volia parlar amb vosaltres perquè sou animals petits i de gàbia, però ara ja no sóc lliure, i m'han de donar el menjar i tot. De manera que estic pitjor que vosaltres i us vull demanar perdó.
M'han portat un gran tronc, em sembla que és de pi. Allà hi han clavat un got per l'aigua i un altre pel gra. Ja puc menjar sol, perquè sé trobar el tronc amb el bec. Diuen que els coloms som molt intel·ligents. Començo a sentir-me bé, aquí.
¿Sabeu què, Pollosos? Sou els únics animals de ploma que em feu companyia i em sembla que ja us començo a estimar. Si algun dia veieu coloms blancs pel carrer, amb la cua arrissada com la meva, els feu un refilet per dir-los que sóc aquí, que els enyoro i que els esperaré sempre. Potser us sentiran i em vindran a veure.
Ara canta, Pollós, i mentre arriba l'Alba jo provaré d'acompanyar-te fent: "curruc, curruc, cucucurruc."
*
Final del conte.
*
Nota: ara el Sebas viu a El Catllar i es passeja per un jardí, entre tórtores i tudons. Ja té uns quants anys, però s'ha adaptat a la vida.
*
Mans protectores. Fotografia: família Borràs - Roca.