Olga Xirinacs

CAPELLANES

2012-01-26T19:33:00.000+01:00

*

CAPELLANES

*

El 1997, la fotògrafa de Barcelona Anna Boyé va publicar un interessantíssim àlbum amb magnífiques fotografies, titulat DONES D’ESGLÉSIA. És dividit en tres parts: missioneres; sacerdotes; novícies. En tres idiomes, català, castellà i anglès, i amb introducció de Bru Rovira.

És l’estímul que ens falta per respondre’ns una pregunta que fereix les dones: ¿per què el Papa i la majoria de bisbes són tan superbs que rebutgen les dones? Declaracions tan primàries com les recents d’un arquebisbe proper: “Jo no puc ser pare, ‘ergo’, la dona no pot dir missa”, aparegudes a tots els diaris i dites en televisió, no poden fer res més que ofendre homes i dones.

Les fotos que presenta Anna Boyé, i la realitat tossuda, és que la dona pot ser mare i dir missa. Tota altra interpretació és desconèixer la vida i la creació, i qui s’atribueixi la paraula de Déu i expressi la voluntat de Déu, peca de superb.

Una pregunta es deriva de les declaracions expressades: ¿qui diu que ELS que celebren missa no poden ser pares? Potser en son, potser no. ¿ Si no en son, per què desobeeixen, ja que el creuen, el mandat expressat al Gènesi, sembla que per part de Déu mateix, que exigeix: creixeu i multipliqueu-vos?

Mirem aquestes dones. Al Magnificat, una dona, Maria, ens diu que Déu farà caure els poderosos dels seus setials. Treballem, doncs, perquè els homes es tornin humils i les dones exerceixin les dedicacions que creguin oportunes.

*

Fotos d’Anna Boyé.

DANSA IL·LUMINADA

2012-01-25T19:51:00.004+01:00

19-1-12

Ja ho diuen, almenys des de Calderón: la vida és un teatre. Nosaltres, actors o dansaires, tots amb un o altre paper a l'escenari, entre ombres i llums.

Ara mateix fa una setmana era al quiròfan. Tot ha anat bé i em recupero en la calma d'un hivern càlid, il·luminat. Estic segura que els vostres bons desigs, amigs blogaires, amics lectors, juntament amb les espelmes que sé que uns quants i quantes vau encendre aquell dia, han contribuït, i no poc, a retornar-me el pensar i actuar en positiu, de tal manera que ara puc escriure amb alegria malgrat portar una cremallera de grapes que ja em trauran un dia o altre. De tal manera, dic, que em veuria amb cor de dansar una estona com aquesta figura de cristall de Lalique, però no pas amb la lleugeresa d'un espiadimonis.

Hi va haver un moment estrany, quan em retornaven: jo amb els ulls fixos al sostre del que em semblava un garatge, sentia les veus dels infermers que em cridaven pel nom; que em donaven copets a la cara. No podia reaccionar, i les veus deien que els feia estrany. No tenia voluntat ni capacitat, només mirada. Ho vaig recordar moltes hores més tard i em vaig preguntar si la gent que està en coma deu poder sentir els qui té a la vora.

Com que en començar l'any se solen fer bons prpòsits, i després d'un estrés operatori també, ja me n'he fet alguns, com ara comprar-me un ordinador nou, que aquest, pobrissó, ja va de tort malgrat les seves bones prestacions fins ara. I viure l'adaptació al món complicat fent més atenció amable i somrient a les bones coses que hi ha cada dia; sense pretensions; sense desitjar més que les grandeses privilegiades del viure diari, que són moltes més que no ens pensem. ¡Gràcies a tothom!

OLGA, REPOSA

2012-01-17T18:37:00.000+01:00

18-1-12

*

OLGA, REPOSA

*

Bona nit, lectors. Que sigui una nit bella, com la preciosa cançó que va compondre l’inspirat barroc francès Jean-Philippe Rameau (1683-1764). Us dic adéu per uns quants dies perquè demà, 18, ingresso a l’hospital per a una intervenció. No sé quants dies seré allà, ni el metge ho assegura, però espero que no siguin gaires i que hi hagi bona recuperació. Ja són diverses les vegades que he hagut de jeure a la taula d’operacions, i d’aquí ve el que comentava ja fa un temps: si comptem els dies grisos i els comparem amb els gloriosos durant tota la nostra vida, guanyen la grisor i el dolor. Potser no tothom ho veu així. Deu ser cosa de la relativitat, i ho accepto.

M’adormiré recitant l’antiga oració que ja em deia la iaia (¿quants anys deu tenir aquesta pregària?), que jo em dic cada nit i que s’acaba així: “ Olga, reposa, no tinguis por de cap mala cosa, que si cap mala cosa et vol tocar, la Verge Maria te’n guardarà.”

*

“Olga, reposa”, collage d’OX per a l’ocasió.

CARA DE SOROLL

2012-01-16T19:56:00.000+01:00

CARA DE SOROLL

*

17-1-12

*

Aquesta cara de set déus que fa Ernest Teodor Hoffmann ( Koenigsberg 1776- Berlín 1822), escriptor i compositor, és la que feia quan sentia sorolls molestos. És la mateixa que faig jo amb el mateix motiu. El que no sé és si les ciutats eren més sorolloses ara que al temps de Hoffmann. Jutgeu pel que escriu l’home, que per cert va néixer un 21 de gener: “Varsòvia és una ciutat molt bulliciosa, sobretot al carrer Freta, on resideixo. Ahir, dia de l’Assumpció, vaig rebatre els meus paperots per posar-me al clavicordi i distreure’m amb la composició d’una sonata; però al cap d’un moment em trobo en aquella situació del músic furiós segons les tribulacions que refereix Hogarth. Dos carreters, un mariner i tres mossos de botiga es barallaven sota de la meva finestra; el jutge, davant del qual exposaven enèrgicament la seva causa, era un fruiter que venia el seu gènere en una bodega veïna. Per si avalotaven poc amb les seves veus ronques i dures, van trobar aviat un digne acompanyament amb les campanes al vol de l’església dels Dominics; bordaven tots els gossos de la ciutat; la ‘troupe’ del circ de Loenbach desfilava al so de trompetes i tambors, i una manada de porcs desembocant del carrer Nou es va enredar amb les potes dels cavalls entre rebombori infernal de grunys i renills. ¡Quin aldarull, quina cacofonia! Vaig tancar de cop l’instrument, llençant a l’aire els meus papers i vaig fugir bojament camp a través.”

¿De què em queixo jo, estimats lectors? Pobre Hoffmann, si només cal veure-li la cara... I és que el soroll perjudica seriosament la salut. Ara he enviat als advocats de l’Associació ACCCA (Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica) els documents on el meu alcalde i la Guàrdia Urbana reconeixen que cal protegir els mendicants sorollosos de carrer (els d`amplificador i musiqueta sense permís municipal) contra el pobre veïnat que els ha d’aguantar, que paga religiosament els seus impostos i no pot treballar però no té el camp a prop, com sembla que tenia Hoffmann. I si m’hagués d’emportar l’ordinador, amb els cables que hi tinc, feina rai...

*

Gravat de Hoffmann, sense signatura. 1911- Impremta Heinrich i Cia. Barcelona.

EL PACIENT RELAXAT -CONTE PER A LA SALA D'ESPERA DELS DENTISTES

2012-01-14T19:36:00.002+01:00

EL PACIENT RELAXAT

Conte per a sala d’espera dels dentistes

* 15-1-12
*

La insidiosa agulla de la xeringa anestésica ja ha explorat la geniva i el líquid comença a fer el seu efecte.

Mentrestant, el pacient escolta al seu darrere, amb el cor atemorit, la dringadissa dels aparells niquelats a la tauleta quirúrgica.

Tanca els ulls, sempre ho fa així, encara que el focus no fereixi la vista. Prova de situar cada cosa al seu lloc però és impossible, perquè no domina la tauleta, el seu cervell ni les mans del dentista.

Obrir la boca al màxim, treball de mans, burxes exploratòries amb el seu clec-clec anunciant el que vindrà en breu. Mitges paraules dites en veu baixa a través de la mascareta, a fi i efecte que el pacient no identifiqui l’acció.

Per fi, la turbina que s’engega i la fresa que comença. Impossible dominar les arrugues al front i a la vora dels ulls. La resta del cos obeeix l’ordre de relaxació que s’ha imposat: mans, peus, coll: respiració fonda, deixar-se anar. Així que es descuida ja torna a notar el cos encarcarat, respiració, relaxació, tornem-hi.

Tot el cap repercuteix les vibracions agressives. La calavera vol repel·lir els atacs, però el cos la immobilitza. L’os, reprimit i en procés de mutilació, es comença a rebel·lar. Els ulls del pacient es concentren, parpelles tancades, en un color groc difús com llana tintada.

Hi ha un moment que la turbina empeny la fresa de punta més fina fins obrir un camí a través de la geniva i perforar el teixit tou, i es retira tot seguit.

Aquest caminet obert, gairebé imperceptible, introdueix un filament que procedeix del nervi dental i enllaça amb una xarxa de nervis facials. Aquests, alhora, interaccionen electritzats i arriben al recobriment cerebral més proper al lòbul anterior esquerre. Alertades les alarmes d’aquest lòbul, s’activen els ressorts mecànics que resolen la intervenció del cos, sempre obedient als dictats cerebrals.

El pacient, amb els ulls tancats i dispersos dins del líquid amniòtic del focus groc, tira un braç enrere i, amb llestesa, mentre el dentista sol·licita una altra broca i demana a l’auxiliar que aspiri la saliva de la boca badada, agafa una mena de filaberquí, ell no sap com se’n diu, però segurament és una de les turbines amb fresa de la tauleta quirúrgica.

Quan el dentista torna als queixals, el pacient clava la turbina-filaberquí al coll del dentista, girant-la en diverses direccions i sempre amb els ulls tancats. El crit que surt de la gola de l’especialista és fluix perquè la mascareta l’ofega i la sang també. L’auxiliar no sap què passa ni veu el filaberquí robat pel pacient, tota vegada que aquest l’ha tornat a la tauleta i creua les mans sota el protector de cel·lulosa que se sol posar sobre el pit per evitar taques i residus.

Així com hi ha arribat, el delicat filament elèctric abandona el lòbul frontal esquerre del pacient, baixa per la xarxa per on ha accedit al cervell, segueix els nervis facials i el dental i s’arrapa a la geniva, on queda a l’espera.

El resultat és la mort accidental del dentista per manipulació errònia dels aparells en un moment de distracció fatal.

El pacient no s’ha adonat de res. Ha actuat d’esma induït pel seu cervell, però això no ho sap ningú, al consultori. I ningú sabrà mai que l’esquelet del pacient relaxat, en sentir atacada la seva calavera, ha actuat en defensa pròpia.

*

OLGA XIRINACS

22-11-11

Sobre una imatge de Joan Brossa i Joan Ponç -Dau al Set.

ROSES PINTADES PER DINS

2012-01-13T19:46:00.001+01:00

14-1-12

*

ROSES PINTADES PER DINS

*

Damunt del piano sempre hem tingut un gerro de vidre que és pintat per dins. Quan s’encén la bombeta interior es veuen bé les pinzellades i fa un color d’ambre, íntim, càlid. La casa era de la meva àvia Lola i com que des de molt petita vaig viure amb ella, el piano i tots els records que hi ha a sobre, més els mobles de la sala de música guarden també viva la seva memòria estimada. Aquestes roses no es pansiran, però el pas del temps fa que la pintura s’escrostoni una mica. Segurament es podria restaurar.

La que no em restauraré seré jo, com no es va restaurar la iaia Lola ni ningú dels vivents, tret dels ressuscitats i dels que no han mort mai.

El que vull dir és que les roses, dins i fora del gerro de vidre, han subsistit generacions que les han mirat amb tendresa. Comparo el gerro amb el meu cor. El meu cor no és de vidre, però si vull hi puc mantenir roses: les de la memòria, les de l’afecte, les dels bons projectes, les dels somriures quan tindria ganes de plorar, les de la bellesa en la vellesa. Elles subsistiran per dir a qui les miri que han estat molt estimades, perquè van més enllà i més endins de la pintura i del vidre.

*

El gerro de sobre el piano.

MÉS DEPREDADORS

2012-01-12T19:57:00.002+01:00

13-1-12

*

MÉS DEPREDADORS

*

Hi ha diaris nostres que la passen ben magra. Són molts periodistes que veuen perillar el seu lloc de treball. D’empreses, en general, n’han plegat moltes, i lamento des del fons del cor la situació insostenible del país. Del nostre. No havíem treballat tant per veure aquesta agonia. I ara parlo de premsa.

Com a escriptora i col·laboradora de diaris en alguna ocasió –escassa -, entenc molt bé que els nostres periodistes treballen per portar-nos a casa la notícia fresca, ben escrita, resumida o comentada; les opinions; els estudis; la divulgació científica; el clima nefast dels països en guerra; i també el que pot passar a la cantonada més propera de casa. Un diari és l’univers. No vull que mori un diari.

Quan des de fora del país es mentia sobre el bilingüisme proposant-lo per bandera, hauríem potser volgut que fos així: mig quiosc de publicacions en català, per exemple; la meitat dels cinemes en català. No teníem més recursos ni voluntats. Però ara la mentida s’ho ha emportat tot i amenaça prendre encara els ossos. Aus depredadores i carronyaires i els seus aliats. La caverna de taverna ho celebra. La nostra ciutat va pel camí, beneït municipalment, de convertir-se en ciutat de vins i tapes. Així ho manen els prohoms. ¿Cultura? L’any 2012 la nostra ciutat és Capital de la Cultura Catalana. ¿N’heu sentit a dir res? El silenci dels morts.

*

Collage d’OX

DEPREDADORS

2012-01-11T19:48:00.000+01:00

*

12-1-12

*

DEPREDADORS

*

La càpsula tancada és com tots nosaltres: guarda secrets. Quan vaig als afores m’agrada collir alguna carbasseta del que en diem miraguà, o miraguano, que en realitat és Araujia sericifera. La càpsula vellutada d’un color verd suau, elegant, de forma agradable per tenir a la mà, quan comença a obrir-se ja ens podem apartar tots: les sedoses volves s’escampen només amb un respir i tot l’aire es cobreix d’una blanca i lleugera brillantor.

La volva de lletsó, per exemple, és més dominable. Algú la compara a un esperit lliure que, portat pel vent, acompleix el seu destí i arrela on pot. Les volves de miraguà servien antigament per omplir coixins, que resultaven d’una suavitat memorable, propícia al somni. Fins aquí, útil i bella.

He dit que la càpsula s’assembla a nosaltres perquè tots guardem misteris. Però, a més, aquesta planta té fama de depredadora, també com nosaltres. Als tarongerars és prohibida, perquè resulta nefasta en més d’un sentit. Es reprodueix ràpidament, com les persones a la Terra. S’arrapa a l’arbre que té més a prop i, com fan altres lianes, per exemple els ficus, les heures, la vidalba, etc., en pocs anys pot haver ofegat l’hoste, en el seu afany per pujar i absorbir llum i nutrients. Cosa que passa ara mateix i sempre, però ara ho veiem més clar, amb la política feridora i els que exerceixen poder. O sigui, amb qui remena diners, que els dits se n’unta, com diuen de l’oli. Aquests depredadors ens ofeguen, ens escanyen, s’enfilen sobre el nostre cos ja prim i consumit –cos social, cos de país – i l’espremen fins que l’arriben a eliminar. Almenys aquestes intencions són les que veig i sento cada dia d’aquests mesos i anys fatídics que ens toca tornar a defensar la pàtria.

*

Foto d’OX

ESPANTAPUTES

2012-01-10T19:48:00.003+01:00

11-1-12

*

ESPANTAPUTES

*

Em truca la germana X, amb qui feia temps que no parlava. Simpàtica ella, i coratjosa, havia dirigit el cor del meu col·legi. Enraonant enraonant, parlem de certa secta que s’està escampant com taca d’oli i canviant els costums de les parròquies, sobretot “eliminant” dones i introduint la llengua de l’imperi. Ja m’enteneu.

“Teníem un vicari molt eixerit, al poble, que s’avenia molt bé amb el jovent i vestia normal: camisa a quadres, texans, en fi, com un més entre els altres. Doncs ara ja em porta l’alçacoll, que en diem la matrícula (riu, la germana). I n’hi ha que, d’aquesta peça ara obligada (encara riu més) n’hi diuen espantaputes.”

Em va fer tanta gràcia la paraula que ara la comunico per saber si algú l’ha sentida dir o ja la coneixia. Eixerida, la germana. Si hi hagués molta gent com ella, d’altra manera anirien les coses. Ara tornaria a dir el mateix que en Higgins però me n’estic.

*

“Visita pastoral” Collage postal d’OX

UN CERVELL COM UN FREGALL

2012-01-09T19:44:00.001+01:00

10-1-12

*

UN CERVELL COM UN FREGALL

*

Aquests dies haureu pogut llegir al diari una noteta breu –no fos que la gent se’ns espantés- afirmant que el cervell es deteriora a partir dels 45 anys (British Medical Journal). Qui vulgui saber més, que vagi a Salamanca. ¿Quants cervells de més de 45 anys van fets un fregall per aquests món de Déu? ¡I pretenen manar-nos i tot! (Tornaria a citar en Higgins però seria excessiu).

Pensava en Álvaro Pombo, premiat precisament amb el Nadal aquest dia 6. M’agrada com escriu Pombo des de “El héroe de las mansardas de Mansard”, que ja fa anys. La nova novel·la, doncs, deu ser una piltrafa, perquè l’home va néixer el 39... I el gran director d’orquestra Nikolaus Harnoncourt, de 82, dirigint la Filharmònica de Berlín deu ser un desastre. ¿On anirem a parar? ¿I la gerontocràcia? La soviètica, la xinesa, la gallega, la reial...

Ja fa massa temps que surten avisos d’aquests als diaris. Alerta, que els jaios descompensen l’estat del benestar. Compte, que els jaios no serveixen per donants d’òrgans. Ai, les pensions, cada vegada més estretes i restretes. ¿Per què no s’aprova l’eutanàsia d’una vegada? Jo la demano a crits, la necessito per a mi, i cadascú que pensi el que vulgui, però arribar a sentir-se un rebuig social no ho vull per a ningú.

Per això us aconsello amb molta fe i molt de gust el llibre DE LA INTELIGENCIA Y EL PLACER- LA DIETÉTICA DEL CEREBRO (Biblioteca Mondadori). Us ensenyarà quins aliments necessita el cervell per carburar i per obtenir-ne plaer. Mengeu, intel·ligents amics de totes edats, i sigueu feliços.

*

Charlot i Mao. Postal collage d’OX.

LA IGNORÀNCIA ÉS ATREVIDA

2012-01-08T19:13:00.001+01:00

9-1-12

*

LA IGNORÀNCIA ÉS ATREVIDA

*

Escric a cop calent, cosa que no hauria de fer, però així m’esbravo. Fa pocs dies, el professor X de la Universitat XX (no d’aquí) m’envia la transcripció d’una llarga entrevista que em va fer, perquè s’ha de publicar. ¡Sort que me l’envia! Em faig creus de la manera fatal i destarotada com escric i parlo, segons els fulls. I com pregunta ell... Incoherències a dojo, repeticions, inexactitud en els noms propis d’autors, que es veu que ell no coneix i aboca com li smebla... Tres hores corregint sense parar –refent, vull dir – i una calorada que m’encenia, i prou calorós que és aquest hivern aquí.

La grossa ha estat aquesta tarda. Obro el correu i em trobo la transcripció d’un estudiant avançat de Geografia. ¡¡Marededéusenyor!!, que deia en Higgins (no, l’estudiant no es diu Higgins). Es va estar a casa tot el matí i fins i tot el vam convidar a dinar. Molt amable, el noi, vam estar bé. Però començo a llegir i per poc no m’agafa un cop de sangs. No heu vist res més mal escrit, destarotat, incongruent, ja ho puc dir, una merda de document. Ja el vaig advertir abans que un bon periodista ha de saber fer preguntes i escriure bé les respostes, o queda com un ignorant atrevit. No he pogut tirar endavant de la primera pregunta i resposta perquè m’he alterat massa. El pitjor és que es veu que li han dit que ha de presentar l’entrevista amb totes les digressions, dubtes, etc. que es donen en una conversa distesa ¡de quatre o cinc hores! I ell no sap ni escriure. I jo amb la flor a la mà... ¿Per què no m’ho deia abans, l’home? Li hauria fet per e-mail i llestos. ¿No n’aprendré mai, jo? ¿Sempre he de fer confiança a la gent? ¿S’han de violar així la intimitat i la confiança de l’entrevistat a casa seva mateix, o allà on sigui? El mal és que és diumenge i ningú respon telèfons o mails, per això, perdoneu, escric amb ràbia.

*
"Majo" il·lustrat. Collage postal d'OX

LES CARTES DEL PARE NOEL. J. R. R. TOLKIEN

2012-01-06T19:20:00.000+01:00

7-1-12

*

LES CARTES DEL PARE NOEL. J. R. R. TOLKIEN

*

Com que encara som en temps tendre, podem considerar les cartes que es rebien a casa del professor i escriptor britànic J. R. R. Tolkien (1892-1973) durant els anys d’infantesa dels seus quatre fills. Els nens les trobaven a la lleixa de la llar de foc, amb els segells especials que es gasten allà, i escrites amb l’estranya cal·ligrafia del Pare Noel, a qui sovint tremolen els dits pel fred que fa al Pol, ja us ho podeu pensar.

El pare Noel té molts ajudants, com ara els Elfs de la Neu, els Gnoms Roigs, el gran Ós Polar i els seus nebots, Paksu i Valkotukka. Aquests, a vegades li fan desastres, com foradar les mitges de llana pels regals, rebregar papers i cintes, etc. Les cartes són molt valuoses, perquè el Pare Noel mostra la seva casa als nens. Primer se n’hi va cremar una per la caiguda d’una estrella, i se’n va fer una altra de més gran, perquè tots els ajudants viuen amb ell. L’Elf que li fa de secretari es diu Ilbereth, i més endavant els Elfs van haver de defensar la casa dels atacs dels Follets, que volen els regals per a ells sols.

La primera de les cartes que reprodueixo és del Nadal de 1920, amb la lletra tremolosa del jaiet Noel, que ja té molts anys. Ens mostra la seva figura quan va a repartir pel veïnat i, sota, la primera caseta que tenia. A la segona, Noel explica als nens la gran relliscada de l’Ós Polar, que va caure quan anava carregat amb una muntanya de paquets de regal. Diu que no se’n van fer malbé gaires, però a l’Ós Polar li van haver de posar Rèflex al morro.

M’admira la il·lusió dels pares que saben crear móns de fantasia al seu voltant i fer feliços els fills, en aquests casos (Salvat-Papasseit també,v. post) amb pocs mitjans però ben eficaços i dignes de ser reviscuts en el temps.

*

J.R.R.Tolkien - “Las cartas de Papá Noel” (Edhasa 1983)

NIT DE REIS EN ZEPPELIN

2012-01-05T16:29:00.000+01:00

NIT DE REIS EN ZEPPELIN

- Alí-met, dóna menys pressió al gas, que hem d’anar baixant.

- A les ordres, Paixa-man.

- Alí-mut, aneu preparant les caixes i obriu-les, que ens acostem.

- A les ordres, Paixa-man. Tripulació, no apileu les caixes en un sol lloc, que perdríem l’equilibri. Patges, situeu-vos al costat de les finestres i agafeu una joguina, ja. S’han de tirar d’una en una mentre el dirigible es mantingui quiet sobre la ciutat. Llumaires, enfoqueu els reflectors sobre els carrers, que aquesta ciutat es veu negra.

- A les ordres, contramestre.

*

-¡¡Ahhh!! ¡¡Ohhh!! Mireu el cel, que arriba una flotilla de zeppelins...

- ¡¡Mare, quina por!! ¿Què és això tan gros? ¿Ens caurà al cap? ¿Què són zeppelins? ¿Peten? ¿Tiren bombes? ¿Tiren aigua?

- ¡Calleu, coi de canalla! Un zeppelin és diu també dirigible, perquè es pot guiar. Funciona amb gas i...

- ¿Es tira llufes, doncs?

- No em feu renegar. Mireu, que ve el senyor batlle i vol dir una cosa.

- Ses Majestats els Reis de l’Orient m’han enviat un missatge on diuen que s’acosten a la ciutat en zeppelin, o sigui, en dirigible, o sigui, en aeròstat, que ve a ser el mateix, i que pararan al cel i tiraran les joguines que la canalla hagi demanat. Això serà només pels que han fet bondat. Els altres, ja us en podeu anar a dormir. ¡Tothom format i a saludar! ¡¡Ara!!

*

- ¡¡Ohhh!! Quines llums de colors tan boniques... ¡Ai! M’ha caigut un camió al cap. Em farà un nyanyo...

- ¿No veieu que les joguines baixen en paracaigudes? No us poden fer mal. Mireu, guitarres, nines, tambors, elefants, confits, barques de vela... Os...

- ¡No siguis malparlat! Vinga, l’escolania, a cantar ben fort i que vagin tirant. Veig la barba del rei blanc, li deu agradar que cantem, feu-li adéu amb les mans.

- Si fem adéu no podem arreplegar... Jo ja he fet tres viatges a casa. Os...

- Que callis, et dic. Mireu, ja s’apaguen els reflectors... ja marxen... si això semblava el cel i els àngels...

*

Al poble s’ha fet la foscor de sempre i els zeppelins engeguen, donen més gas, s’enlairen, no gaire, només per anar al poble del costat. Al poble només se sent: ¡¡Oh...!! ¡¡Ah...!! I algun mastegot, crit, plor, veu, dels que es barallen buscant joguines a les teulades. Algun turmell trencat, esgarrinxades, ulls morats, pantalons foradats i rondinar de les mares, que fiquen la canalla al llit amb una bona estomacada.

Olga Xirinacs

*

Nota 1. El primer zeppelin, que pren el nom del seu inventor, Ferdinand Adolf August Heinrich Graf von Zeppelin, es va inaugurar el 1900. Els zeppelins o dirigibles van estar en servei, doncs, des del 1900 fins la dècada del 1930 al 40. Com que aquest exemplar de “Llegiu-me” és de 1927, resulta natural que els Reis d’Orient, en aquella època, viatgessin en zeppelin, que era el més modern i el que la gent admirava més.

Nota 2. La portada és de Lluís Macaya (1888-19539

JOAN SALVAT-PAPASSEIT. POSTALS A LES FILLES

2012-01-04T16:51:00.001+01:00

5-1-12

*

JOAN SALVAT-PAPASSEIT. POSTALS A LES FILLES

*

A Salomé.

“Cercedilla, 18 desembre 1921

“Estimada patarró:

Aniràs amb la tia a la fira dels galls i dels pessebres i que te’n compri un. Si el papa fos aquí, faríem un pessebre com una catedral. Allavores ho entendràs molt més, i fins farem que hi passi un’aigua de debò. Hi posarem uns Reis que es veuran de molt lluny, i aniran arribant, arribant; cada dia que passi, un xic més a la vora. Ja veuràs com t’agrada. I el marrec no en tindrà perquè serà petit, que encara no anirà a quatre grapes. Que tu ja no hi vas, oi?

J. SALVAT-PAPASSEIT”

( A l’anvers:)

“ Mira quin miau, aquí terra! Ui!, quina por... Em sembla que li pendrà la nina a aquesta nena. Quin gatot..., no m’agrada!”

*

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), abrandat activista català, poeta avantguardista, fundador de revistes de curta durada, de família humil, pobre i malalt, va deixar obra notable, sobretot el llibre “EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS”. Es va casar amb Carme i van tenir dues filles, Salomé i una petita que va morir als dos anys. Va estar a la presó per les seves idees, i en diversos sanatoris per la seva salut precària. Moria als 30 anys. Des del sanatori de Cercedilla escrivia postals a Salomé, com la que transcric tal com figura en un preciós llibre editat per La Magrana el 1986, amb motiu del X aniversari de l’Editorial.

Si imaginem la situació del poeta i de la família trobem que, a l’escrit de la postal, encara s’hi afegeix més tendresa i profunditat per les circumstàncies adverses. El poeta és llibertari, però vol la calidesa, la màgia i la il·lusió d’un pessebre i d’uns Reis per a les seves filles, ell mateix fet nen, també.

*

HARMONIA DE LA RUTINA

2012-01-03T19:30:00.000+01:00

HARMONIA DE LA RUTINA

*

4-1-12

*

Negres nits d’hivern càlid, amb la lluna ben traçada, neta, i els amants que s’acosten al Balcó a escoltar, ¿què? Paraules d’amor; silenci; mar; una merla al vespre; una viola que envia enyorances sobre les ones que comuniquen tots els oceans. Un colibrí faria estrany, però és tan delicat com el so d’un ‘Andante’ de Mozart.

Recordeu: “No vagis a la mar / a encomanar les penes, / no vagis a la mar: / les aigües en van plenes.” Ho cantàvem fa anys i resulta etern i real. Però avui ha vingut Natán el geògraf a parlar del Balcó, de les meves vivències del Balcó. Hem estat hores en plàcida conversa. Els ulls tancats, ¿què veu primer? El mar. El recomençar cada dia, com nota Valéry. Compte, cal no confondre la rutina amb la monotonia, preciso. La rutina és “routine”, amable, el caminet que fem cada dia. L’oceà és una rutina continguda. Rutina el sol. Rutina la nit. Rutina periòdica la lluna. Rutina sempre recorreguda de les paraules d’amor i de les pregàries flotants. L’ona sonora. Les ales veloces de l’ocell. La paraula escrita de cada dia. L’esperada lectura.

Per a aquest nou any desitjo als lectors les rutines harmòniques més felices. Si no les trobeu, busqueu-les, que n’hi ha.

*

Viola i colibrí. Collage d’OX

CONTE D'ENTRE FESTES

2011-12-30T13:47:00.000+01:00

CONTE D’ENTRE FESTES

- Han quedat força paneres per vendre – va observar l’esquelet viu de Gustau Molins.

S’adreçava a l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que entrava a la botiga per l’escala del soterrani.

- Una llàstima. Tan lluents amb el seu paper de cel·lofana i els encenalls de colors. Alguns les devien esperar i s’han hagut d’acontentar amb mirar l’aparador tot fent salivera. I de capses del Barça sembla que se n’han venut poques, també.

- És que no pesen gens, potser hi deu haver palla. I la marca es fa pagar.

- Ruc qui la pagui -, sentenciava l’esquelet d’Horaci, fent ballar amb la mà d’ossos ben polits una rastellera de fuets i regirant el caviar del frigorífic.

- Se m’ocorre una cosa. Com que no podem sortir perquè el fred no ens convé, podríem anar portant ampolles i embotits de les paneres a uns desgraciats que hi ha més amunt, aquells de la sabateria, ¿què et sembla?

- Home... una feinada- respon l’esquelet d’Horaci.

- Hi ha el carretó aquí sota. Només l’hauríem d’arrossegar. ¿Que no som forts, nosaltres? No com els nostres cossos, que semblen figa.

- ¿I les escales?

- Una mica d’exercici no fa mal... Va, no rondinis, que és festa, i els nostres cossos dormen com soques, no es despertaran, per ara.

*

- Mira quin munt de botes de muntar han quedat per vendre, aquestes festes...- feia el Pare Noel, gratant-se la barba a la gran sabateria de més amunt.

- És que tota la població de dones sembla que va a cavall i fa pudor d’estable, no sé quina moda és aquesta -, responia el ren Rodolf, rondinaire de mena i amb tírria pels cavalls.

Un bosc de botes altes ocupava tot l’aparador, com devastat per destralers.

- Tinc el sac mig buit, encara -, es lamentava Noel.

- Menys feia a estirar, ja em feia mal la ronyonada -, s’alegrava Rodolf.

- ¡Osti, tu!, s’aixeca el terra sota els meus peus...- cridava el nan Edulis, corrent per l’aparador.

La trapa del soterrani s’obria just en començar el gran aparador de vidre i a tocar l’interior de la botiga.

Rodolf, ren vell, s’acostava a ensumar.

- Os fresc – informà tot seguit.

Primer va ser la mà esquelètica d’Horaci, després la calavera, per veure quin camp d’acció tenien davant. Finalment tot l’esquelet amb una ampolla de xartrès verd a l’altra mà.

- ¡¡Ho, ho, ho!! - va fer Noel, segons el seu costum de tota la vida i fent tremolar els vidres i les botes de muntar.

- Bona nit tot plegats. Sabíem que estàveu morts de fàstic i us portem teca. Aquí l’amic Gustau, amb coques dels Pallaresos, massapà de les monges de Vallbona, anxoves, nous i galetes de Camprodon. Hem portat una carretada de menjar. Fora aquestes botes i seiem, que és tard i no vol ploure de cap manera.

*

L’endemà es va parlar de dos robatoris en botigues de la Rambla. De l’una havia desaparegut teca fina. De l’altra, les figures decoratives i deu parells de botes. Els lladres ho havien deixat tot fet una perdició i empastifat de xartrès. Alhora, en dos llits de la població, dos cossos es despertaven amb sensació de cruixits i embafats. Com que eren catedràtics i tenien vacances, s’hi van tombar fins a migdia.

*

Olga Xirinacs.

Composició d’OX amb esquelets inspirats en El Persas per als meus contes.

AMORETES

2011-12-29T17:13:00.001+01:00

AMORETES

*

30-12-11

*

Millor acabar l’any enamorats, perquè l’amor, diuen, tot ho supera. Ahir, després de molts anys, vaig sentir que algú parlava de Miquel Melendres (Girona 1905-Tarragona 1974). Capellà i poeta, té obra ingent i ambiciosa, i biògrafs que se n’han ocupat. Va ser titllat de massa pompós, i ell mateix es deia successor de Verdaguer. De paraula inflamada i mística, el sentíem predicar que semblava haver-se d’alçar cap al cel d’un moment a l’altre. Després de la mort, com sol passar, va venir un llarg oblit; la poesia religiosa es feia difícil de suportar, sobretot el llarg i massís verb de l’”Esglesíada”, puntal de la seva vida.

No obstant, penso que és en l’obra menuda on hem de trobar el seu contacte real amb el món. I, encara dins d’aquesta obra, l’amagat i no sé si pòstum llibre “Tardor”, del 1963 (Ed. Casulleras). Hi ha indicis d’amor, en aquest llibre que he estudiat a fons. Era la seva tardor: s’enyorava i el cor se li trencava, i es nota. Us copio dos poemes d’aquest llibre tardoral:

“REPARACIÓ

Ja és prou clara l’amor per no dubtar del bes.

Confia en els meus llavis, Amat, d’una vegada,

i deixa que l’ardor d’una besada

vagi esborrant en cada

nafra del cor malmès,

el senyal d’una antiga mossegada.”

*

“DEIXA’M DIR UNA PARAULA

Deixa’m dir una paraula;

després ja callaré.

Deixa’m dir que t’estimo.

Després talla’m la llengua

si no l’he dita bé.”

*

“Amoreta”, postal collage d’OX

CANÇONETES "INNOCENTS"

2011-12-28T19:47:00.001+01:00

29-12-11

*

CANÇONETES “INNOCENTS”

*

Al pati del col·legi de monges, on floria la puríssima castedat en forma d’assutzenes i verges, saltàvem a corda o fèiem rotllana amb les innocents cançonetes en castellà: “Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero...”. És clar que no, els ulls de l’home (o les mans) ja són ben pagats amb la “niña bonita”, i la lletja que pagui dues vegades.

“... Estaba descansando y por allí pasó / una niña bonita que de mí se enamoró. / Rubia de cabello, blanca de color, / estrecha de cintura, que así la quiero yo (...)” El pretensiós va veure a primer cop d’ull que la noia se li enamorava només de passar. Y és que era rossa i estreta de cintura. Una Barbie abans de temps, molt abans.

Aquests petites records arriben com llampecs de color sense saber per què, i tampoc tenen més importància que la diferència: ara comprens què cantaves, i llavors només saltaves a corda. Però el que em commou era l’himne abrandat dels militants d’Acció Catòlica, aquest rabiosament ‘patriòtic’. Els nostres joves catalanets cantaven amb fervor: “Juventud, primavera de la vida,/ español, que es un título inmortal, / si la fe del creyente te anima, su laurel la victoria te darà (...)”. Que el títol és immortal, després de tants anys ja es veu i es pateix. Van donar fruit, aquelles paraules apreses a crits i assimilades subliminalment que tornen a la memòria i per això no acabem mai de patir ni de vèncer. I les noietes que continuïn primetes i rosses, que així les volen ells.

*

Collage postal d’OX

ELS XIQUETS DE L'ORFEÓ VALENCIÀ

2011-12-27T19:33:00.002+01:00

28-12-11

*

ELS XIQUETS DE L’ORFEÓ VALENCIÀ

*

L’Orfeó Valencià Navarro Reverter fa 40 anys. ¡Felicitats! Les seccions infantils de l’Orfeó, OVI (en fragment a la foto), han fet sentir les seves veus ara en CD i dins d’un llibre preciós i deliciós que es titula: “CANTOVICÒRUM JUBILO –Cànons i melodies per a cor infantil-“. Certament és una alegria tenir aquest llibre a les mans: partitures, cançons i, per il·lustrador, un dibuixant-pintor excepcional, Manuel Boix. Per l’exemple que poso a la foto podreu veure que els dibuixos tan imaginatius fan somiar jo diria que petits i grans. L’Orfeó Valencià el dirigeix Josep Lluís Valldecabres, compositor ell mateix d’algunes de les cançons i de totes les intenses, alegres, delicades, tendres i ben ritmades melodies.

La feina d’editar una obra així, que parteix d’entusiasmes i esforços particulars coordinats per Ferran Català, hauria de ser recollit per alguna editorial de prestigi per promoure’l entre escoles, famílies, conservatoris i gent bona lectora. M’he sentit honorada de participar amb dos cançons en aquest llibre. Altres poetes també ho han fet, i el conjunt és un regal per als ulls i per a l’oïda. Educar els infants en la música és el millor que podem oferir als nostres fills. Sigui o no el seu ofici el de músic, la seva vida sempre serà més harmoniosa, i el seu món particular serà ric de recursos amb aquest llenguatge universal. ¡Endavant, amics de l’Orfeó Valencià!

*

FELICITAT SENZILLA

2011-12-26T13:04:00.002+01:00

26-12-11

*

FELICITAT SENZILLA

*

Avui és dia de sant Esteve. Fa sol i diu que en farà per molts dies: se’m frustren la neu aquella de Bing Crosby i la fresca per gaudir de la manteta a la migdiada, almenys al nostre territori. Però el pit-roig, aquesta petita i confiada meravella dels boscos, vigilarà els nostres passos i es deixarà veure per un moment, perquè sempre vol que l’admirin i li diguin alguna coseta. Aquest estiu passat va arribar a entrar al garatge on Vicenç fa la migdiada, li va pujar al genoll i va marxar tan tranquil·let: ja l’havia saludat.

¡Quina enyorança de rovellons, aquest any que no hem anat al bosc...! I fredolics, i mocoses, i bolets d’alzina, i camagrocs, i... Més de quaranta anys fa que en busquem en les tardors bellíssimes dels boscos de pi roig i alzina. Era la llibertat. Enguany hem fallat. Qui n’ha pogut trobar, potser els haurà cuit per Nadal també com una joia escassa i recollida amb les esgarrinxades corresponents a mans i cames, però que no dolen. Bosc misteri, bosc acollidor, encara alliberat del foc un any més.

Que no faltin les roses. Qui més qui menys té un roser que ha vigilat, podat i admirat. Poden ser pròpies o potser l’amant les haurà anat a comprar per a la parella, per presentar el color i la finesa entre tots dos abans d’arribar a l’abraçada: una subtil ambaixada, cada flor una paraula i un gest. Després el pom ja farà de testimoni.

Us desitjo les petites felicitats que fan que la vida sigui vida. Us agraeixo totes les vostres felicitacions, visitants d’aquest blog, tant si teniu la gentilesa de respondre o la bona voluntat de llegir.

Per a mi ja és molt saber que hi sou. Bon sant Esteve.

*

Collage postal d’OX

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

2011-12-23T13:54:00.003+01:00

23/24-12-11

*

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

*

Aquests dos àngels conversen sobre la situació política. ¿Què serà del nou infantó que acaba de venir al món? De fet ja sembla que tingui un parell de mesos. Els àngels enraonen com si la Mare de Déu no existís. Es diria que es limiten a fer guàrdia, que és la seva feina. Un dels àngels fa posat emfàtic, deu ser el que en sap més, o el que mana. L’altre, el dels cabells llargs, sembla dòcil i fins i tot resignat. ¿A què?

Si en veritat saben el futur, veuen que al noi no li espera res de bo. Serà un noi de poble amb ofici i més endavant, portat pel seu fanatisme independentista, amb llengua pròpia, fulminarà les autoritats religioses del seu poble, que col·labora amb els invasors romans; i es guanyarà l’odi de les jerarquies, que el portaran a la mort en menys de tres anys. Aquestes coses solen passar quan hi ha algú que, per defensar determinades idees, resulta incòmode: “morta la cuca, mort el verí”, diuen. La mare no sap res, de tot això, i al dibuix ja es nota que és aliena a la conversa dels dos esperits que vetllen.

Sembla que aquesta nit tot és resplendor, neu allà on caigui, tendresa, música celestial: un nadó sempre provoca amor mentre no sigui odiat pels seus pares. Ja hem procurat seguir el que el nadó va dir quan es va fer gran, ja. Però deu haver quallat poc, molt poc: els països dits cristians guerregen, trafiquen amb armes, formen complots, usurpen les riqueses i escanyen els pobles, els dos àngels ja ho sabien. ¿Fa dos mil anys de cristianisme, diuen? No ho sembla, però així i tot, ¡BON NADAL!

*

Portada de la revista Llegiu-me, desembre del 1926. Dibuixant, J. Longoria.

"TRISTOR IMMENSA"

2011-12-21T15:13:00.001+01:00

21-12-11

*

“TRISTOR IMMENSA”

Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs. Desapareix l’Escola i l’equip que la va iniciar, fer créixer, donar uns valors d’escola activa admirada per tothom menys, sembla, per Ensenyament i per l’Ajuntament. L’equip de pares s’havien integrat de tal manera a l’Escola que eren un model a seguir. Potser per això, com que la enveja és negra, calia fer desaparèixer el centre. “UN DIA TRIST PER A L’EDUCACIÓ A TARRAGONA”, titula el seu article Edward A. Lockhart Domeño, mestre de l’Escola: “Avui és un dia trist perquè mor un referent que hauria d’haver estat promogut i usat com exemple, independent de la situació econòmica. No ens podem permetre perdre models pedagògics com aquest”, diu Edward, que és ensenyant des de fa molt de temps. Continua: “101 famílies ens reconeixen, totes formen part de l’AMPA. ¿Quants centres poden dir el mateix?” En fi, el dol és gran perquè el Col·legi es disgrega, s’escapça i mor sota unes altres directrius.

M’ha trencat el cor. Hi vaig celebrar el meu 75 aniversari, compartint un pastís amb els petits, potser algun lector ho recorda. Ara desaparec de viu en viu. Em van fer un honor posant el meu nom a la petita escola. Ho he agraït sempre. No és la vanitat de tenir el meu nom encapçalant un centre de progrés i projectes tan vius i entranyables. No és vanitat, dic. És que ja fa molt de temps, potser els lectors ho han notat, que tinc la sensació d’oblit, d’ostracisme, com bé va dir Lluís Llort a l’Avui. I ara, a les meves velleses, moro per dins lentament. Adéu, equip de mestres que tan entusiastes treballàveu; adéu, nenes i nens amb les batetes amb el nom del Col·legi; adéu, jardins i hortet on fèieu verdura i algun avi hi ajudava; adéu pebrer immens d’ombra acollidora; adéu, fins i tot, fantasma de l’habitació de dalt.

*

Foto Diari de Tarragona, 21-12-11

DE VERDES I DE MADURES

2011-12-20T19:42:00.001+01:00

20-12-11

*

DE VERDES I DE MADURES

*

Aquests dies em toca fer força guàrdies a sales d’espera. Si és al matí, m’empasso “Els matins”. Si és de tarda, Julie Lescaut, perquè als consultoris on solc anar sempre posen TV3. Entremig toca una anàlisi, un TAC, una radiografia, un electro. Passo el preoperatori. Res de greu, però el 18 de gener m’obren la panxa i m’apedacen amb xarxes. Pedaços, com es feia amb els llençols vells. Si sabéssiu l’embolic que em faig amb els papers, no us ho creuríeu: recollir aquestes anàlisis perquè són per un altre consulta (alguns serveis són descentralitzats); segellar alguns documents al despatx de la mútua. Visites entre festes. Poso tot el paperam sobre el taulell: “ajudeu-me, maques sisplau”; amb paciència m’assenyalen això, em marquen allò, em posen un post-it. “Us portaré un llibre per cadascuna, de bones minyones que sou.” “¡Que sigui signat!” “Si, però ja serà passat Nadal.” “No oblidi que ha de venir el 29”, em recorda una infermera que està al cas. “Ah, així serà per Reis, no patiu” “No, si el dia 2 ha de tornar...” somriu una altra amb ironia.

Entre visites i comprar a plaça, avui semblo treta d’un conte de Calders, perquè dejuna com vaig, trobo tres amistat de xerrera llarga, i es fa la una, jo amb el carretó ple fins dalt, el sol brillant, la gent feliç a les terrasses fent el vermut. Arribo a casa i tres veïnes que surten i entren; més xerrera. Paret per paret tenim un francfurt: “¿em pots fer dues racions de calamars fregits?” “Dos minutets i llestos” Penso que almenys menjarem alguna cosa calenta. He de col·locar tota la fruita que porto i posar pebrots i albergínies al forn, que es vagin fent. Anava a buscar ànecs i no en tenien. “Encarregui’ls, a veure si en porten...”Demà, a fer cua a primera hora.

Al vespre tornaran a fer resums de debats, investidures i polítiques vàries. ¡Prou! Ja he escoltat Muriel Casals. Ja he col·laborat amb Òmnium, que vaig ser presidenta de la delegació de Tarragona. Prou. Ja sé què és fer un país que, com diu Raimon: “mai no anem fent”. A mi em prenen la sang i els “quartos”. Últimament se m’ha acudit una frase que potser ja hauran dit altres, però ara la dic jo: LA VIDA ÉS UNA VENJANÇA REFINADA AMB RESULTAT DE MORT.

*

Collage postal d’OX

CEL ROGENT

2011-12-19T18:19:00.001+01:00

20-12-11

*

CEL ROGENT

*

Cel rogent, pluja o vent, diu el refrany. Aquest vespre, a mar, tenim una gradació de colors admirables que van del groc al burdeus passant per turquesa, taronja, ametista, robí, malva i morat. En aquest moment hi ha un blau marí puríssim, i els vaixells que s’esperen fora port brillen intensos, perquè el mestral ha eliminat qualsevol tel en la distància.

Tota la glòria i la malenconia del capvespre són aquí, contingudes en l’exhibició magnífica. Glòria per als eufòrics, tristor per als enyorats. Jo poso avui un petit paisatge crepuscular que també conté, en la seva deriva rosada, la mateixa bellesa però pintada a muntanya. El pintor devia trobar bell el moment i el va fer etern.

Hi ha un anunci entranyable que es repeteix a televisió sempre per aquest temps dels crepuscles gloriosos. És de torrons i, traduït, ve a dir: “Torna, torna a casa per Nadal...”. El trobo tristíssim en la seva melodia ben aconseguida, i potser precisament perquè és ben aconseguida en el que es proposa. Qui el sent i ha perdut l’amor, la persona estimada, el fill, la nena, la mare o pare, la casa, el país, què deu pensar? Perquè jo, automàticament, quan l’escolto penso en aquells que ja no podran tornar i en l’abraçada que ja no podrem donar mai més.

Però és només un instant; aviat es perden els colors que han torbat els sentits. El vent de mestral eixugarà de seguida les llàgrimes i sabem que el paisatge tornarà. Però només el paisatge. I encara...

*

Collage postal d’OX

LA NENA QUE SÓC PER DINS

2011-12-18T19:39:00.003+01:00

19-12-11

LA NENA QUE SÓC PER DINS

Aquests dies dels volts de Nadal dono plens poders a la nena que sóc per dins perquè faci el que li agrada. La nena seu i retalla papers de colors. Abans havia fet felicitacions amb fulles seques, amb papers diversos, fins arribar a collage. Li agrada molt a la nena buscar figures curioses i combinar-les, una per a cada persona i totes diferents. Hi ha una llista llarga que ja està gairebé tota enviada. ¿Li agradarà a qui la rebi? No són motius nadalencs, però procura que siguin càlids i curiosos.

Mentrestant, la nena escolta sense parar - jo diria que se'n fa un empatx - les cançons de Bing Crosby, sobretot el Nadal Blanc. Ella, la nena, sent lliscar la neu des de les branques dels arbres. Ella confortable al seu seient, mira el mar i torna a la pega, tisores, fulls de revista i cartolines. Una mica d'aquí, una mica d'allà. Sap que no tindrà neu i per això encara li agrada més la cançó de Crosby, amb aquella veu profunda i emotiva perquè no és impostada ni teatral.

La nena s'estima molt també la Llullaby of Killarney. Molt. "Lulla lulla lulla...". En temps antics, la mare de Crosby i les mares sensibles que cantaven non-nons a la vora del mar la deien als seus fillets. La recordo en petits fragments de quan era molt petita, i potser per això deixo que la nena que sóc per dins taral·legi tendrament la non-non de Killarney, en veu molt baixa, els ulls deixats anar al mar que comunica tots els mars i porta les cançons que s'hi han cantat de tota la vida quan el vent hi juga. La nena és feliç, així. Potser de gran sentirà penes, i tant, però ara deixo que s'imagini els boscos i les casetes de fusta ben abrigades, amb nenes que encara tenen esperança.

Collage postal d'OX

¡ POBRES CONTISTES !

2011-12-16T19:44:00.002+01:00

17-12-11

*

¡POBRES CONTISTES!

*

Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes meus mariners, entretinguts. El públic, nombrós i atent. Explico el gènere conte, no tan fàcil com pot semblar. Probablement sóc l’autora que té més contes publicats, aproximadament uns tres-cents. En canvi al país sembla que només hi hagi dos contistes: Pere Calders i Quim Monzó, i s’ha acabat el bròquil.

Avui comento aquest cas a un amic de Barcelona. Em respon, amb tota la bona fe: “ M’ha fet gràcia que anomenis Pere Calders. ¡Em pensava que no se’n recordava ningú, ja!”

Ai, quin amarg destí ens espera als contistes. I mira que Pere Calders ha estat llegit i rellegit fins a la sacietat, i els seus contes són molt bons. Fa molts anys que en tinc aquest volum que els aplega, editat per Josep Tremoleda, primera edició 1968 i segona el 1973.

¿Algú de vosaltres, amables bloguistes, blogaires, lectors, recorda Pere Calders? Ho dic per tenir jo alguna esperança...

*

EL GAT D'ANATOLE FRANCE

2011-12-15T18:06:00.002+01:00

16-12-11

*

EL GAT D’ANATOLE FRANCE

*

24 desembre 1843

Havia calçat les meves pantufles i m’havia posat el meu batí. Vaig eixugar una llàgrima amb què el griso que bufava sobre el moll havia obscurit la meva vista. Un foc clar flamejava en l’escalfapanxes del meu gabinet de treball. Cristalls glaçats, en forma de fulles de falguera, esmaltaven els vidres de les finestres i m’ocultaven el Sena, els seus ponts i el Louvre del Valois.

“ Vaig acostar a la llar la meva cadira de braços i la meva tauleta i vaig prendre vora el foc l’espai que Hamílcar s’avenia a deixar-me. Hamílcar, tocant la mòssa de la llar, jeia caragolat sobre un coixí de ploma, amb el nas entre les potes. Un respir igual sollevava el seu folro espès i lleuger. En atansar-me, féu lliscar dolçament les seves nines d’àgata entre les parpelles mig closes i les tornà a tancar de seguida; pensant: - No és res: és el meu amic.- Hamílcar! – li vaig dir tot estirant les cames.- ¡Hamílcar, príncep somnolent de la de la ciutat dels llibres, guardià nocturn! Tu defenses contra els rosegaires els manuscrits i els impresos que el vell erudit adquireix a costa d’un mòdic peculi i d’un zel infatigable. En aquesta biblioteca silenciosa, protegida per les virtuts militars, Hamílcar, dorms amb la mollesa d’una sultana! Car tu aplegues en la teva persona l’aspecte formidable d’un guerrer tàrtar i la gràcia feixuga d’una dona d’Orient. Heroic i voluptuós Hamílcar: dorm esperant l’hora en què els ratolins dansaran, al clar de la lluna, davant les ‘Acta sanctorum’ dels doctes Bolandistes.”

“ El començament d’aquest discurs plagué a Hamílcar, que l’acompanyà d’una remor de gorja semblant al cant d’una olla bullent (...)”

*

De “El crim de Silvestre Bonnard”, Anatole France. Llibreria Catalònia 1925. Traducció de Carles Soldevila.

Collage postal d’OX

RES, NO LI DONAREM

2011-12-14T16:41:00.000+01:00

15-12-11

*

RES, NO LI DONAREM

*

“Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que li sàpiga bo?...” Res, no li donarem, perquè amb prou feines si l’hem trobat a n’ell, i quan l’hem trobat ja era mort, i la mare no ho sabem.

“És el tercer nounat que apareix sense vida en centres de reciclatge a Barcelona.” Era una nena, diu el treballador de l’Ecoparc on va ser trobat l’infant en una cinta transportadora. Un infant vora Nadal, a tocar d’un altre nadó a qui cantaran tots els cors celestials; a qui portaran una pell de be pel fred i panses i mel perquè la mare es refaci. La mare. Busquen la mare. ¿Sabeu? Tinc mil i una històries per atribuir a les mares dels nadons que gronxa la cinta transportadora de residus. Totes tristes. Totes lamentables. “No jutgeu”, recomana l’evangeli. Cap judici. Cap recerca. La vida sempre és una condemna a mort amanida amb element sorpresa. “Com un lladre, ve la mort”, torna a dir l’evangeli. Un lladre que a vegades pren nadons.

Un nadó residu, una mare residu. La mare és conscient de l’amputació que ha sofert: sempre es talla el cordó umbilical, sempre s’amputa, se separa, es divideix. Una mare ferida. ¿Qui t’ha volgut tant de mal, mareta? Una història marginal, secreta, furtiva, sempre dolorosa. ¿Per què no em donaves, marona? Ara el nounat no es farà gran i no t’ho podrà preguntar.

*

Collage postal d’OX

"ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA"

2011-12-12T16:33:00.000+01:00

13-12-11(correlatius)
*
No em cansaré de posar aquesta preciosa cançó, que fàcilment podreu trobar a youtube. Canteu, abans i després, i fins passat Nadal, tant si compreu ovella com ruc; i feu la vida senzilla de la molsa i l'arboç, un dels arbres més bells.

Canteu, que qui canta els seus mals espanta, i un músic com Toldrà aliat amb Sagarra us poden fer la vida més amable.
*
ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Música de Josep M. de Sagarra

Lletra d’Eduard Toldrà
*

" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*
Collage d'OX

*

¿COM VOLEU MORIR?

2011-12-10T19:51:00.001+01:00

¿COM VOLEU MORIR?

*

11-12-11

*

Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de suïcidis a Grècia a causa de la recessió econòmica s’ha incrementat d’un 40%. I els intents de suïcidi, d’un 36 %. S’han estudiat altres països europeus i també Espanya, però fins el 2008/9. Els interessats en el tema poden fer la recerca relacionada amb el nostre país.

Per contra, inquietant informació derivada de l’anterior, han baixat de molt – no sé si en la mateixa proporció- les morts per accident de trànsit. La gent no surt, surten menys si estan a l’atur o no tenen diners, o bé prenen precaucions. Es pot fer la més que probable deducció que no són les campanyes oficials les que deturen els accidents, sinó una altra conjunció més macabra.

Les dues certituds anteriors ens porten a una tercera i greu conclusió: a menys morts en accidents de trànsit, menys donacions d’òrgans i, per tant, dràstica reducció de curacions per transplantament d’òrgans.

Hi ha més derivacions, i aquestes ja les assenyalo jo, no The Lancet: ¿d’on traurem la carnassa? ¿Són aprofitables els suïcides? ¿Parlo massa clar?

Continuo: el comerç clandestí d’òrgans humans. Primer seria el segrest, fet que augmenta de manera silenciosa però implacable: desaparicions de persones que mai seran localitzades. Ja fa molts anys que hi ha buits legals en aquest aspecte del comerç humà. Ara feu un càlcul de possibilitats en la situació actual i us en sortirà una xifra esgarrifosa. Tot de sota mà. Un submón que ens és desconegut o que ens neguem a reconèixer. Vigileu les criatures, que la Terra està formada per depredadors, i aquests són els únics que prosperen.

*

Collage d’Ox sobre “El lamento”, de Germán Hernández Amores (1827-1941)

ABANS DE PARIR

2011-12-08T20:57:00.001+01:00

ABANS DE PARIR

9-12-11

*

Maria, abans de parir, llegeix un llibre:

¿què li diran tan belles paraules?

Inclina un cap amb joies, la corona pesant

que un pintor majestàtic li ha atorgat.

Amb unes mans tan fines, oh Maria de Gant,

amb els dits més suavíssims, tu que esperes infant,

¿recites les paraules sobre el verd de la seda?

La llum del que llegeixes se t’encanta al front,

¿són paraules d’amor, dama de perles i robins,

les que t’arriben tan endins?

Nodreix l’infant, Maria, que l’hora es va acostant,

nodreix-lo amb saviesa dels fulls que vas passant.

¿Què son, Maria, cançons o bé oracions?

Canta en veu baixa, reina amb assutzenes,

ni un núvol de tristor, ni un pensament de penes.

*

Olga Xirinacs-8-12-11

*

Pintura de Jan Van Eyck (s. XV)

BARBES I CUES

2011-12-06T20:00:00.001+01:00

BARBES I CUES

*

7-12-11

*

Estirant encara la cua del dia de sant Nicolau, he de dir que les respostes al post d’ahir van ser totes molt saboroses i ocurrents, gràcies, lectors blogaires.

Vull tornar al fet que l’emperador Licini manés cremar les barbes de sant Nicolau. Penso que en devien sortir més reforçades. M’han vingut a la memòria les cues, cabells i crineres. Moltes imatges de santcristos, em va explicar un pagès, portaven cabell natural fet de la cua d’un matxo. També dones i noies piadoses donaven les seves esplèndides mates de cabell per fer perruques sedoses per a les marededéus. És clar que també hi ha Cristos que porten cabell de dona, però el toc aspre de la cua del matxo s’avé més a la figura mascle d’un jueu abrandat, predicant amb els cabells al vent. Per això es descriu així a “El Crist dels Vents”, de l’admirat Ventura Gassol, fill de La Selva del Camp.

I, encara un afegit significatiu. Segons la Bíblia, Absaló, fill tercer de David i home bellíssim amb frondosa cabellera, fugia perseguit pel capità Joab. La història és trista, perquè al desventurat Absaló, a cavall com anava, li va quedar la mata de pèl enredada en una alzina. Aquest fet va permetre que Joab li clavés una llança i el matés. Quin desastre. He pensat moltes vegades que si el fort Absaló hagués portat perruca, hauria estat la perruca la que l’hauria salvat i ell hauria pogut continuar fugint al galop, que Joab només hauria trobat el manyoc de pèl arrissat. Per això Absaló hauria de ser amb tota justícia patró dels perruquers i dels que fabriquen postissos, de trena o de matxo. Va morir a causa del seu cabell.

El cavall que mostro és blanc, engroguit pel temps, però s’hi poden fer perruques i barbes blanques sense haver de destenyir, com la del sant Pere del model, pintat per Guido Reni, com el seu company Pau.

*

¡VISCA SANT NICOLAU!

2011-12-05T16:30:00.001+01:00

¡VISCA SANT NICOLAU!

*

6-12-11

*

El dia 6 és sant Nicolau de Bari, que no va néixer a Bari ni a Nord-Amèrica, com es pensen bastants, sinó a Myra, a l’Orient, cap al 270. Nicolau s’estimava molt els nens i els regalava llepolies i joguines, perquè al seu temps no hi havia centres comercials on se’n poguessin comprar, per això el sant se’n pot considerar un precursor. A Bari hi ha les seves restes, perquè aquell era temps de persecucions contra els cristians per part dels orientals (com ara, v. Egipte, Índia, etc.). Era tanta la crueltat contra la religió que encara no es deia catòlica, que l’emperador Licini va fer empresonar Nicolau, que ja era tot un bisbe, i manà que li cremessin les barbes. Per aquest fet també se’l considera precursor de la depilació amb brases, preferentment de farigola, com feien els antics romans. Per això es representa el sant com un noi a qui encara no ha crescut el pèl (personatge inferior de la foto).

Per honorar sant Nicolau, patró de les Rússies, i que després ha pres noms diferents segons els territoris: Klaus, Santa, etc., els escolanets de tot el món, inclòs Montserrat, li agraeixen les llaminadures dedicant-li alegres cançons. Amb sant Nicolau ja celebrem que tenim Nadal a tocar de mans i de boca. Que la vida dels infants sigui sempre dolça i mai no falli la mà generosa del sant, amb barba o sense.

*

Collage postal d’OX

...EN COMPTES DE CERVELL...

2011-12-04T18:34:00.001+01:00

... EN COMPTES DE CERVELL...

*

5-12-11

*

L’honrat vigilant de la Junta General de Polítics em va dir fa pocs dies, amb totes les reserves que fan al cas, que en els anys que porta de funcionari modest però atentíssim, constata que a la Junta no es fa servir el cervell sinó els c... Els primers temps de servei, el bon vigilant se n’estranyava, com es pot veure al retrat adjunt. Ara ja s’hi ha resignat, i per això m’ha confiat la fotografia.

*

Collage postal d’OX

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS

2011-12-02T19:45:00.001+01:00

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS

3.12.11

*

Una vegada, remenant llibreries a Londres, vaig trobar tres llibrets de poemes; dos, que es veuen a la fotografia, són relligats en camussa i porten dedicatòria de qui els regalava, no pas de l’autor. Ara són a la meva vitrina entre els records de la vida. També hi ha una orquídia de porcellana, sobre un suport de vellut: una flor pes als poetes morts. Diu un dels poemes de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), “Adéu”: “... En cada floc que s’envola / s’amplien els cels errants/ (...) Sí, obre les ales per sortir, / ànima trista, cor afligit. / Adéu, adéu, bona nit.”

En cada floc que s’envola... A finals d’aquest novembre, Bastien Champenois, de tres anys i del nord de França, es veu que no havia fet prou bondat a la llar d’infants. El seu pare, de 33 anys, el va ficar al tambor de la rentadora, que va engegar. La mare el va trobar mort, congelat. Bastien tenia vuit germans més. Com a epitafi, el comentari de l’àvia, que va dir: “No va ser desitjat, no el van estimar mai.”

Per a tu, Bastien, la memòria eterna dels poemes, de l’orquídia i de la neu, ànima teva petiteta que reflecteix el cel glaçat, com el poeta escrivia: adéu, adéu, busca amor si és que en trobes en aquest univers inhòspit.

*

Foto d’OX

"S'ACABA UNA VIDA I... "

2011-12-01T18:08:00.001+01:00

2-12-11

“S’ACABA UNA VIDA I... “

*

Desgraciat eslògan, aquest de la Marató. Per la mala sintaxi i pel significat. Las nostres institucions haurien de saber escriure el català, però ara ja em penso que mai arribarem enlloc: escolto locutors, opinadors i polítics parlant incorrectament tan tranquil.lets. I ara, banderoles mal escrites al vent altra vegada, euros llençats, que en sobren.

El sentit... Fa poc temps, ho vaig escriure en un post, la Generalitat feia observar que l’envelliment de la població amenaçava l’estat del benestar. Conseqüència per a la gent gran que llegeix: tots de cap a mar o al forn de gas, que fem nosa.

Ara què demanen, ¿que es morin força joves? Perquè els òrgans dels nonagenaris o centenaris ben atrotinats estan com per fer-los servir de nou. Entre la minva del poder adquisitiu, l’ofec econòmic i la sensació de sobrar en aquest món, agrairem que s’activi ràpidament l’eutanàsia activa i que es promogui el suïcidi. Abans es parlava d’esperança de vida. Ara, d’esperança de mort. Són consignes institucionals. Davant d’aquest panorama, parlar i escriure bé el català és una fotesa.

*
Collage postal d'OX

RECURSOS

2011-11-29T17:33:00.001+01:00

30-11-11

*

RECURSOS

*

Ahir escrivia que haver fet estudis diversos proveeix també de recursos amplis per fer-los servir quan els necessitem. Per exemple, dibuix i pintura. L’últim post de El Porquet de sant Antoni ens ofereix un viatge comparatiu pels Pallars; diu que el continuarà. Una de les imatges que posa mostren una vella i entranyable casa d’Alòs d’Isil. De seguida vaig pensar en el meu bloc de dibuix. Dels dies que jo anava amb l’ampolleta de tinta xinesa i un escuradents pla dibuixant per aquests móns de Déu. Aprofitava doblement el viatge, perquè de fotografies també en fèiem. El Porquet m’ha fet reviure els dies lleugers.

Aquest dibuix correspon a la Vall d’Aran, concretament a Arròs i Vila. És del 1959 i corríem per les muntanyes en viatge de noces: nosaltres, els llibres, les muntanyes i una fonda que encara hi és, casa Dedieu, a Aubert, on ens atenien com si fóssim de la casa perquè no hi havia altres hostes el mes de juny. Mig paradís, com aquells que exclamen ¡això és mitja vida!

*

Dibuix d’OX

PUNT D'OMBRA

2011-11-28T19:50:00.001+01:00

PUNT D’OMBRA

*

29-11-11

*

Com que em sento amarga, em cal un contrast amb temps amables. Per exemple, quan feia punt d’ombra, conegut per les nostres cosidores com “punt de sombra”.

Eren els dies que feia els cursos superiors al Conservatori; piano, història de la música, harmonia... Matins d’estudi i exercicis i tardes plàcides de braser i gat a la falda, al costat de la iaia. El punt d’ombra consisteix a omplir el dibuix marcat en roba fina, batista, organdí i similars, amb fils de colors vius per l’inrevés. Llavors el color de sota clareja pel dret i transparenta belleses benignes, potser per algun llençol de nuviatge, per exemple. A més dels intel·lectuals, em van ensenyar molts treballs manuals, un tresor de recursos.

En el sentit social, n’hi ha que també treballen a l’ombra i amb resultats molt diversos: des de la bona gent anònima fins els mafiosos depredadors. No sé si els anònims poden considerar grat el seu treball; qui no en té, de feina, sí que el consideraria atractiu; al cap del dia dormiran, si poden, als seus llençols eixugats al celobert i amb olor de suavitzant. Però els llençols dels mafiosos no són així: fàcilment els trobaríem tacats de sang, i segurament aquesta sang és la que us penseu.

*

Brodat de coixinera d’OX.

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

2011-11-25T20:13:00.001+01:00

26-11-11

*

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

*

Avui em plau copiar un fragment que sempre m’ha acompanyat i confortat. L’atenció, observació i imaginació de l’infant Rainer Maria, al costat de la seva mare, són un model per als escriptors exigents.

“Anem a veure què hi trobem, Malte?”, deia la mare tota contenta davant del calaixos del seu costurer. No podia ni desembolicar el paper de seda, sempre ho havia de fer jo. Però jo també m’engrescava quan apareixien les randes. Estaven enrotllades en un cilindre de fusta, que ni es veia de tantes randes que hi havia. I llavors les desenrotllàvem i vèiem com els dibuixos es desplegaven, i ens espantàvem una mica cada vegada que una tira de randes s’acabava. S’acabaven tan de sobte! De primer venien puntes de labor italianes, peces rudes, de fils tibats, en les quals tot es repetia amb la mateixa nitidesa que als horts dels pagesos. Després, tot d’un plegat, un feix sencer de les nostres mirades quedava captivat per les fines puntes venecianes, com si fossin claustres o presons. Però l’espai tornava a obrir-se i enllà vèiem jardins que es tornaven més i enllà vèiem jardins que es tornaven més i més artificials fins que als ulls tot es feia atapeït i tebi com un hivernacle: plantes fastuoses que desconeixíem, estenien fulles gegantines; uns sarments s’entortolligaven com amb vertigen i els capolls badats dels ‘points d’Alençon’ ho enterbolien tot amb el seu pol·len. De sobte, confosos i esgotats, entràvem en el llarg caminal de les ‘Valenciennes’, i era l’hivern, a l’alba i amb rosada. I ens ficàvem entre els matolls nevats de les ‘Bince’ i arribàvem a llocs on encara no hi havia estat ningú; les branques es vinclaven d’una manera tan estranya que bé hi podia haver una tomba a sota, però això ens ho amagàvem l’un a l’altra. El fred ens estrenyia més i més, i per fi, quan arribaven les estretes, finíssimes puntes de boixet, la mamà deia: “Oh!, ara ens entraran als ulls cristall de neu!”, i així era, perquè sentíem molta calor a dintre.

“Sospiràvem tots dos quan havíem de tornar a enrotllar les puntes. Era una feina pesada, però no l’hauríem encomanat pas a ningú. “

*

De “Els quaderns de Malte”, de Rainer Maria Rilke. (Proa 1981). Traducció de Jordi Llovet.

NATURA DOLÇA

2011-11-24T19:41:00.001+01:00

25-11-11

*

NATURA DOLÇA

*

En temps d’amargors per a una gran majoria, convé amor. Amoroses són les mans que es disposen a preparar, a veure, ¿què prepararíeu amb aquests ingredients? ¿O prenent aquests ingredients com a base? Crema, menjar blanc, pastís d’ametlles, cobertura per a un bescuit... No oblideu l’anís estrellat, que ve de l’arbre badiana. Si us estimeu més un altre gust anisat, hi podeu posar matafaluga. La meva mare feia castanyes amb anís estrellat. Antigament es venien unes ampolles de coll llarg, on l’anís estrellat es ramificava amb cristalls de sucre dins, talment un vaixell en una ampolla.

El record és dolç i els temps aquells –vaig néixer el trenta sis- eren magres. La vibració de les bombes en caure havia malmès uns plats blaus que hi havia a la lleixa de la campana. Però jo recordo la il·lusió de la mare quan feia les castanyes. I l’olor de la cuina, amb els farbalans de quadrets vermells capçats de cua de rata. I, encara, la gran cuina de ferro que escalfava els hiverns glaçats de postguerra. Al forn es preparava la greixonera per ficar-hi el galldindi de Nadal, ben arrebossat de llard. Ni Proust té el nas tan fi com el meu per recordar les olors.

Però el que deia: mató de monja en els seus motlles de terrissa, crema en una plata, la canyella que xuclàvem un cop cuita. El paper que havia contingut el pastís, i que escuràvem amb una cullereta. Temps duríssims, però aquelles olors... i les mans que les feien possibles... han quedat per sempre a la memòria dels meus dies, per això ara, encara que no glaci, que unes mans estimades amoroseixin el cor dels infants. A cada cuina.

*

Natura dolça, d’OX

TEMPS DE CASTANYOTS

2011-11-23T19:44:00.001+01:00

24-11-11

*

El 1927, el pintor costumista barceloní Lluís Macaya (1888-1953) va dibuixar aquesta portada per a la revista Llegiu-me. El color blau suggereix el fred que ara no fa, i la llum del fanalet, viva, escalfa la mirada i ageganta l’ombra de la castanyera a la paret, preparant la paperina i esperant que arribi algun client benèvol. El sant de la façana, impassible.

Som al 2011 i la castanya que ens espera no cabrà en tot el carrer, en tota la ciutat ni en tot el país. No és calenta, que és freda, glaçada, gela el cor d’homes i dones. Sento empatia per tots aquells que pateixen la ineptitud dels governs. La castanya no és per a tots, perquè avui encara ballen sous d’enveja als diaris. Per això s’han barallat els candidats i per això es fusionen les caixes, perquè només un reflex del que és el seu sou pugui lluir davant dels ulls dels famolencs. I no faig demamgògia.

Els sants, mentrestant, de pedra picada.

*

AMORS COVARDS

2011-11-22T17:19:00.001+01:00

23-11-11

*

AMORS COVARDS

*

Al post d’ahir vaig dir que d’amors en parlaria en altra ocasió. Ho faig ara.

La història romana de santa Cecília explica que la noia, de casa noble, festejava amb un ben plantat Valerià, amb qui es va casar amb consentiment i alegria de tots. La nit de noces, ja sols a la cambra, Cecília li va dir al pobre mosso que ella era verge, que un àngel del senyor la guardava i que no la podia tocar mai com a esposa. No va ser Valerià, qui la va matar, i la història continua.

Com a referent masculí tenim el veneradíssim sant Aleix. Aquest individu es casa amb una bona i noble noia i la mateixa nit de noces, abans de consumar res, fuig de la casa i ja no l’han vist més. No el veuen perquè fa penitència, es vesteix de pobre i demana almoina, fins arribar a casa seva, on viu a sota l’escala, ningú el reconeix, li fan caritat i, quan mor, li troben un paper dient que és ell.

Grans enamorats, com hi ha món. No s’atreveixen a fer un pacte previ, enganyen la parella, la deixen en un estat que la pobra dona d’Aleix no sap si és soltera, casada o viuda, i a sobre els fan sants. Sort que “de diners i santedat, la meitat de la meitat.”

*

Collage postal d’OX

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS

2011-11-21T17:12:00.001+01:00

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS

*

22-11-11

*

Orgues, llaüts i roses són els ornaments que acompanyen la jove Cecília.

Avui és la meva patrona, Cecília, recordada també per poetes i cecs, ens diuen els costums. Jo hi afegiria que enamorats també. Cecília se la sol representar o bé tocant un instrument musical, que no és pas el llaüt, o bé a terra amb el cap tallat a causa d’haver-se professat verge en temps de persecució cristiana. La seva llegenda és molt romàntica, amb enamorat i nit de noces inclosa, coronats tots dos de lliris i roses per un àngel i morts en olor de joventut, mai més ben dit.

Cecília reuneix tots els atractius perquè músics, poetes, cecs i amants la venerin. ¿Que devem tenir en comú? Sóc música i poeta, reuneixo dos elements. Cega en el sentit material no en sóc, però en el simbòlic, segurament els meus ulls encara no han captat tota la saviesa, la bellesa, la maldat o l’experiència de la Terra. He llegit molt llibres, però sóc cega a tots els que mai podré llegir. Tampoc ambiciono tota aquesta visió amplíssima, perquè segurament m’espantaria. De l’amor en parlarem un altre dia.

Al final, sembla ser que la preciosa Cecília és una llegenda, i que només va existir el seu estimat. Però tota la força de l’imaginari popular en va crear una tendra i bellíssima figura que mai no deixarem d’admirar i a qui demanaré lleugeresa per tocar el piano. Demà potser li dedicaré el vals de Ravel “Je te veux”, i el tocaré a poc a poc, pensant en roses, en poemes i en amor per sobre de maquinacions polítiques.

*

Estampa de la col·lecció d’OX

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

2011-11-19T18:13:00.001+01:00

20-11-11

*

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

*

El poble ( no sé quants som, perquè els candidats no ens n’han donat mai la xifra exacte) ja ens acontentem ara i ens haurem d’acontentar després amb un rebost minimal com el que apareix a la foto. Sí, sí, qui tingui culs d’espelma que se’ls desi com un tresor, que l’electricitat enrampa.

Mai com ara, i a causa del rebombori internacional, ens hem adonat que qui es baralla per manar és que es vol assegurar la menjadora, com els bons rucs. Qui aspira a manar ho fa per obtenir un rebost barroc, d’aquells amb faisans, fruites, dolços, licors i exquisideses, com pintaven els mestres a les cases bones. Com es descriu a la pel·lícula “Vatel”, de Roland Joffé, amb l’incommensurable Gérard Depardieu, i que us recomano vivament. No altra cosa és la batalla electoral. I si no, mireu els que ja l’han feta: butxaca plena i pensió llarga i, com que els sembla poc, apa, a fer d’assessors del que no han sabut assessorar fins ara. És a dir, els premiem que ens hagin dut a la misèria. ¿I el poble, doncs? El poble, a badar, a empassar saliva i a llegir l’”Hola” amb enveja, i això que també els paguem els vestits, als que més manen. ¡Guapos!

*

Foto d’OX

SUÏCIDI O ASSASSINAT

2011-11-17T16:25:00.003+01:00

18-11-11

*

SUÏCIDI O ASSASSINAT

*

“Troben penjats en un bosc de Lloret una menor i el xicot de la seva germana”. Hi eren des de l’estiu i estaven momificats, precisa el diari del 16-11-11.

Shakespeare hi hauria escrit un Romeo i Julieta. Henning Mankell, per exemple, cosa ben diferent. Jo, que he guanyat el premi Novel·la Negra, de Planeta, hi puc dir la meva, també. I la meva és que aquesta suggestiva parella, noieta de 13 anys i noi de 26, de cognoms centreeuropeus, va ser descoberta i morta per membres de la seva mateixa família.

Per a qualsevol autor, un fet com aquest que ens porta el diari, i com tants d’altres que sabem o que ens imaginem, convida a escriure. Sigui Shakespeare amb una fonda tragèdia, Mankell amb l’enigma dins dels seus boscos nòrdics glaçats, o jo aquí a la clara Mediterrània. ¿Començaria pel boletaire que els va trobar? Imagineu-vos, l’home... O potser per la curta vida de Daniela de 13 anys. Aquest no és un bosc nòrdic, sinó lluminós. Un bosc d’estiu amb resina i tórtores. La tragèdia, ¿va ser al matí, migdia, tarda o nit? Cada moment té els seus matisos. I no diguem cada vida.

*

Collage d’OX

TOTS NO, SI US PLAU

2011-11-16T17:15:00.001+01:00

TOTS NO, SI US PLAU

*

17-11-11

*

“La carn és trista, ai las, i ja he llegit tots els llibres (...)”, DIU Stéphane Mallarmé (Brisa Marina, 1988)

En aquest moment, 5 de la tarda, creix la brisa marina de llevant i xiula lúgubrement per les escletxes que deixo expressament obertes per sentir-la. M’afiguro tempestes que s’acosten.

Stéphane Mallarmé (1842-1898), amb mostatxo abundós, una manta que li cobreix les espatlles i ell escrivint sobre la taula mentre mira qui el mira, sigui el retratista o el contemplador, també estimava les tempestes i els viatges, en realitat i com a símbol. El retrat el fa semblar més vell. Potser el neguit de viure li consumia les forces.

Ell ja havia comprovat que la carn era trista, i no pas des del punt de vista moral ni simbòlic, sinó des de la realitat dura. ¡Tants poetes hi ha que només escriuen d’amors feliços...! Però no és de la carn, que volia parlar, sinó del pas següent: “... i ja he llegit tots els llibres.” Només de pensar que se m’acaba un bon llibre m’agafa un desassossec, un neguit d’advertiment que no cessa fins que tinc la perspectiva de més llibres a casa. Se’n diu addicció. Vull el llibre companyia, sigui de fons o d’entreteniment (ja en parlaré, de totes dues classes); vull que no se m’acabi la sang de la lletra, sang fresca, nova encara que sigui antiga. Podria rellegir i a vegades ho faig. Mallarmé no va llegir tots els llibres, perquè aquesta és una empresa impossible. Potser considerava que només valia la pena llegir certs llibres, ell mateix exigent fins a la sacietat. Sol passar això entre els que s’anomenen ells mateixos excelsos i que els altres anomenem puristes.

Però jo, ahir mateix, necessitava olor de llibre amb desig precís i peremptori, aliment de llibreria silenciosa. Llibre admirable, si les paraules que porta em sorprenen i no em deceben. La vida m’ha donat més anys que a Mallarmé, i més llibres propis, que potser llegiran altres. Però també contemplaria amb horror el dia que s’acabessin per a mi tots els llibres.

*

Postal de Mallarmé i la seva frase.

NENES DOLCETES

2011-11-15T20:08:00.001+01:00

NENES DOLCETES

*

16-11-11

*

“Mor una nena bomba al sud d’Afganistan. Kabul. Una nena de 8 anys va morir ahir al sud de l’Afganistan per l’explosió d’una bomba que duia en una bossa que li havien donat els insurgents talibans perquè la portés a uns policies, segons va anunciar el Ministeri de l’Interior. Els rebels van activar la bomba a distància.” (27-6-11). Aquesta és una de les curtes i terribles notes que havia retallat de diari a l’estiu per comentar més endavant.

A banda dels naufragis d’embarcacions de refugiats, amb criatures, (197 ofegats a Sudan, per exemple, i sumeu...); i dels infants morts a causa de la fam, ara, aquí, ens trobem que un pare, a Girona, decapita la seva filla de 18 mesos. És per ordre del dimoni, afirma.

Les armes les carrega el dimoni, solem dir. Les armes de la guerra i les de la pau. Els ganivets de cuina no cal, ja són a casa. I, ¿qui mana fabricar les armes? D’això en saben molt al país veí.

*

Collage postal d’OX

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

2011-11-14T17:25:00.001+01:00

15-11-11

*

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

*

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Tanta és la fe en el bolet

que tothom tira pel dret

i veureu cotxes sens fi

a l’ombra de cada pi.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

No hi fa res que la benzina

et costi una paperina,

que un cotxet has de trobar

arrambat a cada alzina.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Els ignorantots aixafen

cada bolet que ells engrapen,

i per ràbia dels entesos,

els deixen per terra estesos.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Oh Madona dels bolets,

dels cabirols i ocellets,

no feu veure que dormiu:

¡que mala patata afarti

caçadors i boletaires,

que maten tot el que és viu!

Final:

millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

Així sia.

*

Collage d’OX

PARADA ELECTORAL

2011-11-12T18:27:00.001+01:00

13-11-11

*

PARADA ELECTORAL

*

Dissabte al matí a la Plaça del Fòrum Romà. És hora d’eleccions. Trio les pomes que més m’agraden. Les mandarines amb fulles fresques. Xampinyons i tomàquets. Tots els marroquins de la llarga parada parlen català, diuen “xiquet” i et desitgen un bon dia. L’amo es diu Abraham.

La parada de fruita i verdura ens omplirà el carretó a bon preu. Si veus fruita macada o en estat dubtós, ja no la tries. Perquè es tracta de poder triar d’una en una. No com els candidats electorals, que n’has de triar un paquet sencer i potser n’hi ha algun de podrit dins que et farà malbé la resta o que et farà pujar el preu del conjunt si l’has de llençar i no fa el pes.

Si els marroquins parlen català és que l’han après del poble que compra cada dia i té voluntat o costum de parlar l’idioma. Al meu costat hi ha un jaiet que disposa de poquets cèntims, els dóna al noi perquè els compti, i diria que no sap ni parlar castellà, cosa ja poc vista. En canvi, alguns dels candidats del paquet electoral no parlen el català perquè l’hagin après comprant en una humil parada. El parlen per enganyar; avui dia la gent té prou mitjans per saber que bona part dels que es presenten han ferit de mort la llengua catalana amb intenció d’eliminar-la políticament. Perquè els candidats no es barregen amb el poble ni mai s’embrutaran les mans triant patates, carxofes del Delta o cebes de Figueres. Ells sols remenen paquets econòmics a benefici propi, i per això intenten esclafar el contrari, per damunt d’una població de qui es foten.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

2011-11-10T15:56:00.001+01:00

11-11-11, quin goig de dia... i a més és sant Martí de Tours, el que es va partir la capa amb un pobre mort de fred, que anava nuet, nuet, com el Jesuset de la nadala.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

*

Espero el bus urbà en una parada lluny de casa. Dos quarts de dotze del migdia. Triga una mica però ja va bé, perquè fa un dia esplèndid, com no podia ser d’altra manera en l’estiuet de sant Martí, el que he recordat més amunt.

Contemplo les fulles seques amuntegades en l’angle de parada i vorera. Daurades però urbanes, també, és a dir, que seran escombrades per la tanqueta de la brigada. Dreta, escolto darrere meu la gent que seu al banc de la parada. Gent gran, com jo, algun més vell; estan de bon humor. Parlen de l’altre món, que és el que tenen –tenim més a prop -. “Quin guirigall es formarà, tal com està el món, quan es trobin parelles separades i, sobretot, sogres”, “¿us imagineu tres sogres?”, riuen a cleques. “Mira que la meva era dolenta, i feia la vida impossible a tothom”.

A tocar, descarreguen el gran camió que proveeix el supermercat: carretó mecànic, palets, caixes, i els homes que riuen mentre fan la feina. La via on som és ampla, la Rambla Nova, però no hi ha pressa ni de cotxes ni de vianants. Arriben, mandrosos els busos de diferents números. La gent m’informa, amable: el 2 fa aquestes parades, el 54 les altres, li queda més a prop el 8. La majoria sortim del centre de salut proper i ens ha tocat llarga espera, però, ¿què li queda per fer, al jubilat? Prendre aquest solet de sant Martí, confiar que algú ajudi a pujar les crosses dels impedits, i no sentir-se encara com les rosses fulles mortes, quan al cel hi ha bassetes, llana d’ovella, nuvolets de cotó blanc, i algun àngel que ens fa l’ullet.

*

Fotografia: arxiu Roca Xirinacs. Bus urbà al Passeig de les Palmeres, davant de casa.

TORNEM A L'ARMARI

2011-11-09T19:34:00.003+01:00

10-11-11

*

TORNEM A L’ARMARI

*

¿Recordes aquell vals que vam ballar una tarda? La tarda era del color encès de cap al vespre. El vestit, però, no el podré guardar perquè ja no el necessitaré més. Fa temps que s’han acabat les festes i veuràs, mirar aquesta seda una temporada i una altra, arraconada al fons de l’armari sense cos que l’aguanti, sense motiu que la faci brillar una vegada més, ja és una pena ja massa llarga. No sé si donar-lo sencer o fer-ne peces per coixins. Però si en faig coixins encara hi buscaré un perfum o un reflex, i per això el donaré a alguna casa de costura de segona mà, un outlet, que se’n diu per no fer passar vergonya qui el compri.

Com que aquesta memòria haurà marxat, el lloc l’ocuparan ara altres peces sense ànima adherida, que no em faran plorar però que tampoc em diran res sinó que el sol ja s’ha post, que els vestits ja no cal que tinguin forma. Sí, és clar que es pot trobar elegància en les peces que em vestiran encara, però, com la frase tan repetida, el vestit és ell i la seva circumstància. A aquest ara li poso un sudari de plàstic i allà va ell i aquelles il·lusions que els anys van fer vives. Potser qui se’l torni a posar serà feliç, i així ho desitjo. No n’he tingut gaires, de vestits llargs per bones ocasions. I, ben mirat, es pot ballar un vals en la penombra i amb vestit modest. Però ara l’armari també ha quedat orfe.

*

Collage d’OX

LA "PUTA MULETILLA"

2011-11-08T17:35:00.002+01:00

8-11-11

*

LA “PUTA MULETILLA”

*

Al carrer, una noia camina al meu davant parlant pel mòbil en veu força alta. He d’adaptar el meu pas al seu per poder-me admirar del llenguatge que gasta: “... porque está en la puta calle y no le dieron un puto euro; no, ella no sabe una puta palabra; pero, ¿piensas que te va a hacer puto caso? Es que no tienes puta idea de lo que va a hacer cuando se entere...” I així fins que ens hem distanciat pels camins de la vida. Trobo que puta/puto queda natural en la conversa, en una simbiosi perfecta i eficaç.

En castellà, d’aquestes expressions en diuen “muletillas”, i la gent sol riure de conferenciants, professors i polítics diversos que les deixen anar, fins al punt que els queden de renom. He provat de traduir-ho al català i no puc. Perquè la noia fa servir indistintament femení i masculí, i no queda rodó dir: el puto carrer; el puto euro; el puto cas. He intentat canviar a fotut: “... perquè és al fotut carrer i no li van donar un fotut euro; no, ella no en sap una fotuda paraula; però, ¿et penses que el farà fotut cas (o el fotut cas)? És que no tens fotuda idea del que farà quan ho sàpiga...” No m’acaba de quadrar. No em cau natural, no m’omple la boca. En castellà, la puta queda més ben integrada, i la “muletilla” també, perquè el meu traduccionari Albertí, de “muletilla” en diu falca en primera veu, i en segona, frase que per vici repeteix una persona en la conversa. Massa rebuscat. En fi, que en putes i muletilles ens guanyen els castellans.

*

Collage d’OX

A POC A POC, DOLÇAMENT...

2011-11-06T19:51:00.000+01:00

7-11-11

*

A POC A POC, DOLÇAMENT

*

Novembre i les ànimes dolces de massapà i carbassa, de moniato al forn, pomes i palosantos, els últims préssecs de Calanda; escalfor encesa i acariciadora, per fi, dins de casa, on ja els vidres ens aïllen dels sorolls ingrats de cridòries i terrasses de bar. Ja triga a arribar la fresca, tant que l’espero. Un glop d’aire fresc, sisplau.

Dies d’armaris; dies de repàs del temps: aquesta brusa és de l’any de la picor, i era tan suau... però cal arrencar les pells de seda o cotó amb què els anys ens han besat el cos. I endreces, llences, dónes o en fas draps. Despertes la roba adormida a la tèbia foscor dels armaris, la repasses i afegeixes les històries que et recorda cada peça. Hi ha de tot, perquè algunes han tingut vida llarga. Elles han estat a prop del cor i l’han sentit bategar; a vegades s’han mullat de llàgrimes abans no has tret el mocador. Han passat la teva calor i el teu fred, però el que no pots fer és mantenir-les sempre. En el cas de la roba és necessari decidir sense contemplacions: o renovar-la o morir amb ella. Sí, també porten a la mort. A poc a poc, les peces que estimàvem desfilen, com nosaltres, cap a la fi.

*
Llàgrima blava.- Collage d'OX

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS...

2011-11-04T14:55:00.004+01:00

5-11-11

*

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS

*

Em llevo i veig deu banderoles, deu, de partits polítics als fanals de sota de casa que, com podeu veure, són molts.

Mantinc una llarga conversa amb un bon professional del ram de publicitat de carrer: cartells, anuncis, banderoles, etc. etc. Dic llarga perquè l’home, amo del negoci, m’ha dit que li agradava xerrar, i a mi també, de manera que hem pres camins derivats de la pregunta inicial ¿QUAN VAL UNA BANDEROLA DE PROPAGANDA? He après força.

Es valoren segons les mides, això és elemental. Segons si són d’una o dues cares, pel material especial que porten. Les que veig són de dues. Segons les condicions de l’encàrrec o contracte, i això ja ens porta per viaranys nacionals i estatals insospitats per a mi, és a dir, que si la mateixa empresa, posem per cas, s’ha encarregat dels senyals de límit de velocitat, pot haver aconseguit el contracte, etc. La mateixa empresa se sol encarregar de tot el marxandatge, és a dir, trasllat i muntatge d’envelats, etc. etc. Segons informa la premsa, el cost de preparar el plató per al cara a cara dels dos candidats majors, ja val més de mig milió d’euros.

Jo anava només per les banderoles, i no per aquestes en concret, sinó per totes: les de teatre i espectacles i, el que és escandalós, per campanyes contra la fam. Aquí hem coincidit en la nostra apreciació del concepte ‘beneficència’. Bé, resulta que, si comptem un terme mig, el metre quadrat de material de banderola oscil·la, segons qualitat, entre 30 i 60 euros tirant curtet, perquè pot arribar als 120. El meu informant calcula que la campanya pot arribar a costar 3 milions d’euros. ¿La xocolata del lloro? Multipliqueu, multipliqueu.

No cauré en la ingenuïtat de dir que hi ha una crisi galopant. Ni de dir quants forats es podrien tapar amb aquesta despesa inútil. No ho diré, perquè ja ho haurien d’haver dit els partits, i a ells se’ls fot si algú es queda sense llit, a casa o a l’hospital. Se’ls en fot perquè són rics, i encara volen que els votem...

*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

2011-11-03T18:14:00.003+01:00

4-11-11

*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

*

... a la cistella. Així fa la cançoneta picardiosa. I continua: “Som la colla que tenim més pèl... sota l’aixella.” S’ha de cantar a cor, i no exclou les dones.

Com que aquesta nit es desferma la murga electoral, vaticino que qui tingui els ous més grossos (a la cistella, per descomptat) guanyarà. És llei de vida.

Qui sigui afeccionat a la natura sabrà que la llei de la selva corona els més corpulents i ben adaptats però, sobretot, els oportunistes.

Oportunistes són els que ens han portat a la ruïna actual i al malestar de tantíssima gent: ells seran els guanyadors.

*

Collage postal d’OX

SI ESTEU MASSA TIPS...

2011-11-02T19:51:00.004+01:00

3.11.11

*

SI ESTEU MASSA TIPS...

*

Si el panellet se us regira

i la castanya us esguerra

l’estómac o el budell gros,

escolteu això que us dic

preneu “Litinoides Serra”,

que del món són els millors

Si un candidat us regira,

sigui de dreta o d’esquerra

i el de més enllà us cau gros,

no dubteu, tireu pel mig:

preneu “Litinoides Serra”

i anireu més bé de cos.

*

Lo Gayter del Balcó.

"VINE, DOLÇA MORT"

2011-11-01T15:43:00.003+01:00

2-11-11- Dia de difunts.

*

“VINE, DOLÇA MORT”

*

“! Tu crides la mort!”, em va dir, espantada, l’amiga farmacèutica.

“No, sols canto la bellíssima peça de Bach “Vine, dolça mort”

Les imatges tètriques les deixem per a qui es vulgui recrear en la mort i les seves representacions, fet massa freqüent però real: en arribar al món, som condemnats a mort, resolució cruel, per cert.

“M’imagino la mà que em tanqui les parpelles/ com he vist esfullar les roses les més belles”, canta Barbara. “Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, /cloure mos ulls ta mà suau”, fa la peça de Bach “Anant amb tu”. Si has de ser dolça, mort, ja pots venir. Si has de ser cruel, ja t’aniré a buscar jo.

*

Sepulcre de la reina Maria Bárbara de Portugal, per Juan de León. (Salesas Reales. Madrid)

*

“Vine, dolça mort”, Coral 478. En youtube per Lluís Claret, violoncel.

“Anant amb tu” (Bist du bei mir) Ària Llibre d’Anna Magdalena Bach.

SOM UNS SANTS

2011-10-31T16:54:00.003+01:00

1-11-11

Aquest, encara que no ho sembli, és el Diari de Tarragona, portaveu de la nostra societat.

Els de sota som els ciutadans, ja amb les vestidures de màrtirs, vermelles com ens correspon. Com que ens escanyen a impostos, i paguem justos per pecadors, mai més ben dit encara que ho digui jo, doncs som sants; per això iniciem aquella marxa: "Els sants arriben", tots a cor, i celebrem la festivitat d'avui/demà amb l'alegria que podeu suposar.

Collage d'OX

FOSCOR I CALENDARI

2011-10-29T20:01:00.001+02:00

30-10-11

*

FOSCOR I CALENDARI

*

Diumenge ens canvien l’hora, en aquest joc ridícul d’haver d’encendre l’enllumenat del carrer després de dinar. Cal obeir, doncs que som un ramat pacient de qui els llops s’aprofiten.

Avui, encara dissabte, hem sortit a comprar però no al mercat de fruita i verdura sinó en direcció oposada, la de les llibreries. Hem comprat “Per una mort apropiada” (Ed. 62), del cirurgià Marc Antoni Broggi. Així que el llegeixi en parlaré, perquè em sembla que el tema el tinc força assumit, però no trobo interlocutors vàlids amb qui comentar-lo. A més, s’acosta el dia de difunts, i el llibre és un al·licient per a aquestes dates.

També hem comprat el Calendari del Pagès, que no falta mai davant de l’ordinador. M’agrada saber els noms que el dia ofereix. Per exemple, diumenge 30 són els sants Marcel, centurió, i els seus tres fills Claudi, Luperc i Victori, màrtirs. Quina tragèdia familiar... Els catòlics sempre anem a parar a la mort, com més cruel millor. Ens rabegem en una colla de víctimes. Una mort violenta sempre és política, i l’Església n’ha exercida molta, d’aquesta política, encara que al santoral només hi hagi les víctimes d’una sola banda, la seva. Parcial, unilateral. Així hem crescut. Sort que el pagès del calendari sempre té una vena de celebració terrenal i assenyada que conforta.

Amb qui em sap entendre, quan escric comparteixo el sant del dia, i els noms més estranys ja me’ls feia notar el meu pare en temps que figuraven sants als calendaris. El que ell esmentava més era sant Focas, que li agradava molt. Sort que no va posar aquest nom als fills. Bé, doncs hi ha algun amic amb sentit de l’humor que em torna també el nom del sant del dia amb una imatge petiteta del sant o santa. Que els Sants que s’acosten us facin bons a tots.

*
Composició d'OX

LOS PECES DE PECES

2011-10-28T19:48:00.003+02:00

29-10-11

VILLANCICO TÍPICO ESPAÑOL

Pero mira cómo joden

los Padres de la Patria,

pero mira cómo joden

y dejan bien jodido.

Y chupan, y chupan

al pobre catalán,

y sacan los cañones

por ver a dónde dan.

Si dan a Barcelona

los Peces gritarán,

¡ cogidos, bien cogidos,

los pies nos lamerán!

Villancico típico.

Collage OX

LLUM DE PLUJA

2011-10-27T19:17:00.003+02:00

28-10-11

És quan plou, que escric millor, canviant la frase del poeta. Quan plou, les paraules llisquen de dins meu i omplen el meu cel i la meva terra.

Llavors és quan els interiors es tornen amables i les llums fan companyia. Trec la meva estufa de vidre nòrdic, hi encenc una llàntia, i l'oscil·lació fa de flama de llar, sempre en moviment suau. Fora és gris, raja l'aigua pels vidres. L'estufa encara no fa un pam, i és un dels objectes que estimo més del meu estudi. Perquè no tinc foc a terra, és clar. Si fos a Mont-ral no diria el mateix.

Aquesta tarda he posat punt i final a la meva novel·la ja revisada. Aquests dies són molts els autors i autores que expliquen als diaris que han acabat una novel·la. Jo no puc fer altra promoció que aquesta. Ningú dirà per a mi la cèlebre frase aquella tan repetida: "el llibre tan esperat" de... A mi no me l'espera ningú, més aviat diria que fa nosa. Però ep, tampoc he afirmat mai que la gent s'hagi d'estar d'escriure perquè som molts. Confio que algun lector tindré.

No sé qui la publicarà: he començat el primer viacrucis de la meva vida: demanar publicació. Als meus anys i amb tanta obra al darrere. Però hi ha una llumeta al fons del meu cor, com la flameta de l'estufa nòrdica. Com la llum de pluja.

Foto d'OX

ESDRÚIXOLES

2011-10-26T17:51:00.002+02:00

Escric des del punt ínfim d'una Terra única,

però en terra minúscula que la secada fa aromàtica

i, tot i eixut, al bosc profund hi ha la florida esplèndida

de l'arítjol que trena, en traïdoria, una liana estàtica.

Cingles avall, èpica esllavissada geològica,

veig la planta més fèrtil, en gradació arqueològica

fins la ciutat romana. Hi ha una capella gòtica

on oscil·la una llàntia enla calma amniòtica

i on una dona vella, en lenta parla estròfica,

no sap que la pregària es fa mirífica.

Per límit i frontera, la platja groga i blava de la mar probàtica.

No cau bé entre els moderns ni una paraula cèlica

si no és en clau científica, astronòmica.

Però en mi, una insistents ascendència gaèlica

fa que des del punt que he dit, vora una cova umbràtica,

detecti, en l'arc que fa la Roca Foradada, una presència angèlica

amb vels de Salomè a ponent, morbidesa concèntrica

que excita el cos i l'esperit (per separat) en una dansa tàntrica

i que, així queda escrit, confio a la informàtica

en clau d'inspiració, sense pressumpció emfàtica.

OLGA XIRINACS. 'Plaquette' TU, DES DEL MAR (Òmicron)

Algunes esdrúixoles pertanyen a una antiga cançó que cantava en llatí al cor del col·legi.

BRAMS D'ASE ...

2011-10-25T17:45:00.000+02:00

26-10-11

*

BRAMS D’ASE...

*

Pels diaris brama un altre artista plàstic que, situat a l’olimp per la pèssima política cultural, es permet jutjar els seus col·legues amb un exemple de supèrbia.

Ja vaig fer notar una vegada que certa escriptora que se situa ella mateixa a les alçades divines, va bramar que s’escriu massa, i que no s’hauria de publicar tant. Ella continua escrivint quan, per fer bo el consell, s’hauria hagut de retirar. Que es retirin els altres que em fan nosa. Ningú li va fer cas perquè els brams d’ase no arriben al cel.

Ara, aquest home secardí, que té el privilegi poc comú d’exposar a la Pedrera, realment es riu dels altres artistes adoradors i babaus. Diu el gran home: “Hem de ser conscients que la cultura ocupa un espai i que tanta multiplicació d’obres no sé fins a quin punt és sostenible”. La periodista cita paraules del plàstic: “Convençut que existeix “‘una sobresaturació d’obres artístiques i literàries que és més gran del que poden assumir els nostres caps’”, l’artista, però, continua produint.” (Sort que la periodista fa notar la contradicció, i al final del paràgraf diu, referit a les 200 obres que s’exposen: “Un excés, potser?”)

Ah, aquest senyor, a més i com que som pocs, també acaba de publicar un llibre de poemes, en els quals, diu, expressa la mateixa opinió. Com més alts, més superbs, com el més alt de tots, el creuat del filferro, que va dir ‘urbi et orbi’ quan li van inaugurar la fundació: “Ara ja tinc un temple des d’on irradiar la meva cultura”. Modestets, ells, ¿eh? Volen depredar els altres i repartir-se la glòria, i encara prou greu que els deu saber, compartir-la. Això ho poden fer perquè la mala política cultural existent els permet bramar d’aquesta manera. Un excés de rucs, tots plegats.

*

Ruc a l’Olimp. Composició d’OX

BISBES CONTRA REBELS

2011-10-24T17:17:00.000+02:00

BISBES CONTRA REBELS

Comenta l’articulista Jordi Busquets la sensació que té “cada vegada que llegeix la ‘nota d’orientació moral’ que els bisbes espanyols –i entre ells, els catalans -, fan pública quan s’acosten unes eleccions, espanyoles lògicament (...)” . Acaba dient que no ha sabut trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la “unitat de la nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatismes.” I tant, que no, amic Jordi. Per no allargar el post només apunto tres realitats referents al judaisme-cristianisme.

1- L’Associació Bíblica Catalana, quan introdueix el Nou Testament, situa la societat jueva del segle I: “Pel que fa a la posició econòmico-social de la gent, en el nivell més alt hi havia una aristocràcia sacerdotal formada per unes quantes famílies de les quals sortia el gran sacerdot. Aquestes famílies controlaven els ingressos del temple. També cal comptar entre els rics (...)”.

2 – L’Associació Bíblica no ho diu (podria ferir sensibilitats), però els historiadors, sí. Quan estudien Natzaret, no el descriuen com un lloc pacífic i de somni “on vivia tranquil·leta la ‘sagrada família’. És terra conflictiva i rebel, on es teixeixen esperances i somnis d’alliberament en clau de resistència. Aquí va néixer Jesús i va créixer i es va educar en aquest clima.” Ho afirma John P. Meier, un dels més qualificats investigadors al voltant del Jesús històric, i ho recull Juan-José Tamayo, teòleg.

També sosté Meier que, en la història grecorromana, Jesús va ser un “jueu marginal”.

3 – Com a bon resistent i rebel, Jesús parlava i escrivia l’arameu. No escrivia en la llengua dels dominadors. Per això no el van entendre quan s’exclamava a crits des de la creu, abans de morir.

*

L’Església Catòlica continua mostrant la seva esplendor, demostrada en les visites del Papa i en la seva seu el domini territorial. I, almenys la Conferència Episcopal Espanyola, la connivència amb els partits que ja sabem, els de “una sola patria, una sola lengua”.

¿Com podia durar un rebel a l’estil rasta i okupa, hippy i independent, en una societat com la dels sacerdots de totes les èpoques? A més, deia que el seu regne no era d’aquest món, ben a l’inrevés de l’exemple del “gran sacerdot”. I no poso tothom al mateix sac, que hi ha honroses excepcions a pesar de l’oposició eclesial i el fantasma de l’excomunicació. Aquesta imatge de Jesús no la publiquen mai, perquè incitaria els fidels a la desobediència, i l’“stablishment” clerical sempre ha volgut controlar. Cada vegada ho tenim més magre. Jordi Busquets acaba el seu article amb una petició que subscric: “No seré jo qui negui als bisbes el dret a defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana.”

*

MONTBLANC

2011-10-23T19:50:00.001+02:00

24-10-11

*

MONTBLANC

*

Dissabte passat em van convidar a compartir festa amb el Grup Literari l’Escarritx, de Montblanc. Organitzaven una Festa del Llibre, de Tardor, i concurs de punts de llibre. Es donaven premis de composició de poesia i prosa i, pel que vaig poder comprovar, l’ofici de llegir i escriure és molt viu a Montblanc, i es manté amb fermesa, cosa que honora la vila i fa retornar la fe a aquesta escriptora.

L’ànima entusiasta i decidida que és Enriqueta Moix, autora ella mateixa, va conduir la vetllada amb tota precisió. L’amic Josep Gomis, prohom sempre atent i decidit, vetllava i ens acompanyava al saló d’actes del territori que presideix, el Museu Arxiu. Vaig explicar a l’atentíssim i variat auditori com ho fa un escriptor per començar cada aventura que és un llibre, i com solen acabar els llibres en aquest món nostre tan difícil; vull dir que si volem continuar escrivint en la nostra llengua, i sí que ho volem, ens haurem de fortificar, amb muralles, merlets i tot el que convingui. Cap al vespre, els llums i la claror de la Conca brillaven amb la puresa del diamant. Sempre al cor, amics.

*

Santa Maria. Aquarel·la del pintor de Montblanc Xavier Miró.

BENAVENTURATS

2011-10-21T18:33:00.000+02:00

*

22-10-11

*

BENAVENTURATS

*

Els de Tarragona, província i encara més enllà, ens sentim benaventurats aquests dies. Us volem comunicar la nostra felicitat: ja érem Patrimoni Mundial de la Humanitat. L’any que ve serem Capital Cultural de Catalunya. Ens acaben d’adjudicar la Seu dels Jocs del Mediterrani 2017. I per fi ens enllacen amb el transport de mercaderies amb el Corredor Mediterrani, com a port de primera classe que som. Ja no sabem per on girar-nos. La bona sort ens mira de cara. Els déus ens beneeixen. Fins i tot he pogut veure don Mariano i els seus amics que es feien una fotografia electoral al Balcó, admirant aquest mar bellíssim. Els diners ens plouran a cabassos. Per una vegada el nord farà l’esforç de girar els ulls cap al sud. ¡Existim!

No vull aigualir la il·lusió tan esperada. Avui no parlo del que teníem i ja no tenim ni tindrem i del que ens marxa de les mans com aigua en senalló. Avui no toca, com deia l’altre. Avui, per fi, sembla que plou.

*

Volta de Luca Giordano ( 1634- 1705 )

EL CORREDOR DEL MEDITERRANI

2011-10-19T20:09:00.001+02:00

20-10-11

*

EL CORREDOR DEL MEDITERRANI

*

Juntament amb els Jocs del Mediterrani 2017, la Dieta Mediterrània i el Corredor del Mediterrani, uns internautes munten el prototip d’un Joc que pot tenir molta acceptació, perquè admet apostes i tot, que poden ser fortes. Es diu El Corredor del Mediterrani.

Consisteix a crear un autòmat que corri sobre una cinta contínua estirada per una llanxa ràpida i faci tot el periple mediterrani. S’ha pensat que també es pot preveure com aventura o esport de risc, per part d’esportistes ben preparats o per entusiastes d’emocions fortes.

Les apostes podran ser de diverses modalitats: en quin punt de la costa caurà l’autòmat. Quins intervals de temps resistirà corrent. Hi haurà d’haver autòmats de recanvi, en prevenció de calamitats meteorològiques. En quin punt apareixeran els pirates i com els esquivarà la llanxa. Prepareu-vos, valents, la mar és vostra.

*

Llanxa auxiliar. Collage d’OX

RÈQUIEM LITERARI

2011-10-18T17:32:00.003+02:00

19-10-11

*

RÈQUIEM LITERARI

*

“¡El fotré a mar!” és una expressió vehement i corrent que sol usar la gent de la costa quan algú els disgusta. Complementada amb aquesta: “N’hi ha per fotre-ho a mar”, significant un bunyol gran.

Això és el que ha passat amb els Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Avui, encara dia 18 d’octubre, llegeixo al diari: “L’economia castiga el món cultural i Tarragona cancel·la els premis literaris Pin i Soler”. En realitat el Pin i Soler de novel·la figura dins del cartell de Premis Ciutat de Tarragona, que s’atorguen el novembre. Conec més d’algun autor que tenia obra a punt. Com a jurat que sóc del premi de memòries i biografies Rovira i Virgili, ningú me n’havia dit res.

Resulta que als sons de la marxa fúnebre “Amparito Roca”, es llencen a mar els incòmodes premis literaris Ciutat de Tarragona. En nom del Mar, perquè ara tots som Mediterranis, i tot serà fotut a mar per fer lloc a la gran, immensa, merescuda, mai prou ben ponderada elecció de la ciutat com a Seu dels Jocs de la Mediterrània 2017. Felicitem-nos, germans.

Enrere, poetes, biògrafs, novel·listes, dietaristes. Aquí no necessitem aquesta fauna. A la merda, han decidit els cultes prohoms i prodones. La ciutat Patrimoni renyeix amb la cultura literària. Com a la cançó medieval “El testament d’Amèlia”, les institucions ja havien fet llanguir a poc a poc els premis. La Literatura, aquí, per desinterès promocional, és considerada un cadàver en descomposició que val més llençar ben fondo amb una pedra lligada, ni tan sols embolicat amb la bandera dels bars de tapes, ara glòria local. Rucs, però sobretot Mediterranis. Que la Cultura reposi en pau.

*

Collage d’OX

"MOÇO TAN FERMOSO..."

2011-10-17T19:37:00.003+02:00

18-10-11

*

“MOÇO TAN FERMOSO...”

*

Copiant el Marquès de Santillana, alguns dies a les tardes de Mont-ral, dins del bosc profund, hem recitat allò de “Moço tan fermoso...”, que en realitat és “Moça tan fermosa / non vi en la frontera / como una vaquera / de la Finojosa (...)”

Aquest pastor és de l’Aleixar i porta el seu ramat ben acolorit pels boscos alts, on encara hi ha una mica d’herba verda gràcies a la boira. “Cremada”, ens deia. El sol la crema i ja es veu per l’aspecte que mostra a terra. Any maleït, estiu sense pluges, ni un sol dia de pluja, dic jo, que he vist llanguir el bosc i créixer migrades les baies, si és que n’hi havia.

Els cinc gossos braus del pastor ens venien a sobre amb grans lladrucs. A mi no em fan por, perquè hi parlo i se’m solen amansir, però ells han d’apartar els estranys, han de fer la seva feina. Llavors amb el pastor petàvem la xerrada una estoneta, no gaire, perquè el ramat feia la seva via amb rapidesa. Ja dic, d’entre tots els pastors que hem conegut per aquelles alçades, “moço tan fermoso” jo no l’havia vist.

*

Foto V. Roca

DIMONIS DE DISSENY

2011-10-16T19:28:00.002+02:00

17-10-11

*

DIABLES DE DISSENY

*

Aquests dos plafons responen perfectament al passatge evangèlic de Lluc 11, 24-26, que diu més o menys: “si netegeu casa vostra de dimonis, com que els altres veuran la casa neta encara se n’hi ficaran més”. Sempre dic que, pensament religiós a banda, l’evangeli té una comparació per a cada situació de la vida diària. Resulta curiós.

Aquests plafons són a la Plaça del Fòrum Romà de Tarragona. En una de les fotografies es veu una mica la ruïna i tot. Un amic em fa adonar que l’únic necessari en aquest plafó és el text petit en gris escrit en quatre idiomes. Que es veu poc, per ser lletra menuda sobre fons fosc. És el tan lloat disseny, que no comunica res. La resta, els dimoniots que troben la casa neta, pintada i lluent. Ara bé, tot el conjunt es pot considerar com una obra d’art modern, digna de ser exhibida al museu. Qui sap si guanyaria una medalla i tot, perquè dissenyadors i crítics contemporanis combreguen amb un pa com unes hòsties.

*

Fotos d’OX.

TRISTESA D'AMOR O DEPRESSIÓ?

2011-10-15T19:40:00.002+02:00

16-10-11

*

TRISTESA D’AMOR O DEPRESSIÓ?

*

La preciosa pintura del flamenc Jan Steen (1652-1679) hauria de ser motiu de contemplació acurada, per tota la riquesa que conté i per tots els detalls

que els pintors flamencs del XVII ens ofereixen pel que fa a la vida de cada dia a les cases burgeses. El principal exponent seria Vermeer de Delft, però al seu costat brillen interioristes i paisatgistes com estrelles en una galàxia. Aquí les sedes, les pells, el llit amb dosser, el llaüt penjat, la riquesa del tapís, el rellotge de ratera, els detalls d’una família portada amb cura. El quadre es titula “La malalta d’amor”.

Steen va pintar més dones malaltes, però aquesta noia jove, que he admirat des de sempre, ara em fa pensar almenys en dues cançons tradicionals nostres, també precioses i que cantem des de fa molt segles. L’una és “El testament d’Amèlia”, Amèlia malalta, tercera filla de Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença, al s. XIV; la història és trista, i la depressió d’Amèlia, aliada segons sembla amb el verí que li donava la mare, la va portar a la mort.

L’altra cançó seria “Muntanyes del Canigó” , joia apreciada. La seva parella, “Muntanyes regalades”, sembla que va ser composta per celebrar les noces del rei de Mallorca amb Esclermonda de Foix, al s. XIII. Penso que totes dues peces es podrien agermanar en el temps. La noia de “Muntanyes regalades” beu vi del Rosselló i no vol ser pastora; però el jove de “Muntanyes del Canigó” confessa: “... Lo rossinyolet s’és mort,/ l’enyorança m’hi ha agafada., / ja ne som caigut malalt / d’una crudel mala gana. / Ningú sap el mal que tinc, / ningú coneix lo que em mata / sinó una nina que hi ha / que me’n té l’amor robada...”

El bon doctor que visita la jove enamorada de Jan Steen hauria tingut bona cura de la depressió dels dos personatges de les muntanyes sempre enyorades. Contra el verí potser no hi hauria pogut fer res, però missatger d’enamorats sí que en podria haver estat, en el cas del noi que no gosava declarar-se...

*

O ENS MATEN O ENS MATEM

2011-10-13T19:31:00.002+02:00

14-10-11

*

O ENS MATEN O ENS MATEM

*

Des dels diaris s’insisteix: “Les previsions de l’INE són funestes (...) les morts superaran els naixements el 2020.” “Les dades ensorren la moral dels més positius.” “El col·lectiu de gent gran creix cada any que passa.” Repeteixo el que deia dies enrere: “L’envelliment demogràfic, nou risc per al benestar”, assegura el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.

Xecs, com se sol dir al sud, cal que ens traguem del mig. Per a nosaltres no n’hi ha, de benestar, tot al contrari: ens falten les infraesctructures socials més necessàries, i a Tarragona mateix, gran camp de la indústria química, el que va ser magnífic hospital Joan XXIII, amb grans professionals, no ha tingut mai unitat de cremats i a més ara tanquen quiròfans i suprimeixen llits a la velocitat del llamp. Als CAP no hi ha substituts de metges de capçalera. És a dir, ens seguen l’herba sota els peus callant callant.

Volem tenir, això sí, els Jocs del Mediterrani, que suposen grans inversions, mentre les construccions bàsiques estan paralitzades. Canalla en barracots per escola i encara, els que en demanaven dos només en tindran un i gràcies. Visca la política previsora. Visca la política social. Som ciutat Patrimoni, i això es veu que dóna pa, però un pa amarg.

De manera que com que els jaios sobrem – ara recordo la cèlebre novel·la “Quan es fa nosa”, de Josep Pous i Pagès -, és bo que alcem un clam perquè s’instauri d’una vegada l’eutanàsia activa per llei: els governants ens assenyalen aquest camí. Molts hi deuen haver pensat, però els hipòcrites fingeixen que s’esgarrifen de sentir-ho. M’esgarrifo més jo d’escoltar una i altra vegada que faig nosa, que sobro, que prenc el benestar dels altres. Perquè ser vell, avui, significa això: sacrificar els altres, que t’haurien de dedicar temps i euros, i això és inassumible.

*

“Aquestes dones...” Henri de Toulouse-Lautrec. Museu de Belles Arts de Budapest.

CARTA MARINA

2011-10-11T19:35:00.003+02:00

12-10-11

*

CARTA MARINA

*

Des dels confins de la Terra, on tot és blanc, glaçat i pur, les onades portaran aquestes lletres fins als teus recers càlids, dona dels cabells perlats, de volums turgents estimats per Rubens, que t’emmiralles entre seda i gasa, conscient només de tu. Que no pensaràs mai en els amors en la distància per molt que el cantant melòdic repeteixi que en la distància també és amb tu. Sí, els tafaners t’espien, però la bellesa ha de resplendir, que per això el sol també t’assenyala entre el jardí en penombra. Condemnes al desterro els que t’estimen perquè tu en tens prou amb tu mateixa, aigua tèbia de cos ardent, mentre els amors llunyans esperen resurreccions impossibles.

*

Collage d’OX

"LA FIGU"

2011-10-10T20:10:00.006+02:00

“LA FIGU”

*

*

11-10-11
*

“La figu vus fai a tuts”, exclamava l’inoblidable Aleix de les Tòfones, tot entrant a l’església del poble, segons Raymon Casellas a “Els sots feréstecs” (lectura recomanada).

Cal fer “la figu” i plantar cara a tanta amenaça, tristesa, mals averanys, sagnies, atacs, enveges, agressions i un llarg etcètera que patim els catalanets, per part de qui ens vol despullar des del primer euro fins l’última poesia en la llengua que ens belluga a la boca.

Un articulista de fiar, explica avui al diari que hi ha qui comença a acaparar productes de primera necessitat per omplir el rebost. Que no ens agafi “allò” que ha de venir, o que tothom tem que vingui, amb els pixats al ventre. Això em recorda el 23 F, quan tots els rebosts de les cases, i qui diu el rebost diu el congelador, es van omplir per si de cas. Res com els habitants de mig Europa en amunt, que tenen grans congeladors i menjar per resistir fort.

Per conjurar tanta malvestat i roïnesa, tanta tempesta, tifó, tornado, sisme o tsunami que els enemics ens tenen preparat, cal que cada catalanet alci el puny cap a occident i exclami ben fort: “¡ la figu vus fai a tuts!”

*

Collage d’OX

"LLEGIU-ME"

2011-10-09T19:50:00.003+02:00

10-10-11

*

“LLEGIU-ME”

*

A Mont-ral tinc una col·lecció de la revista “Llegiu-me”, que ha fet passar a la família molt bones estones. Aquesta és del febrer de 1927. El dibuix de la coberta és de d’Ivori, que era el pseudònim de Joan Vila i Pujol (Barcelona 1890-1947). Aquest conegut il·lustrador era pare del nostre estimat Cesc, el ninotaire que ens acompanya des dels temps foscos sempre amb un bri d’esperança i tendresa.

La revista la publicava l’Editorial Mentora, S.A., es venia a una pesseta i tenia de 80 a cent pàgines, molt ben il·lustrades pels dibuixants que han fet la nostra història i han poblat el nostre imaginari. Pere Prat, J. Freixas, J. Serra Masana, J. Longoria...

La qualitat dels col·laboradors era gran: amb aquesta revista apreníem literatura de la bona. En aquest número, Josep Ixart, J. Navarro Costabella, Prudenci Bertrana, Joan Maragall, Ignasi Folch i Torres, Nathaniel Hawthorne, J. Pous i Pagès, Josep Feliu i Codina, James O. Curwood.

Tresorets que teníem i que ara hem perdut: som més pobres en tot, sobretot en literatura a l’abast de tothom.

*

RADIOGRAFIA

2011-10-08T19:09:00.004+02:00

8-10-11

*

RADIOGRAFIA

*

Surto aviat, hora primera,

el dia encara fosc, gent apressada,

bars encara tancats amb algú que hi feineja.

La muntanya té una cella de boira

i han dit que potser plouria.

Descarreguen la fruita a la botiga.

A la clínica, ingressa una partera,

ventre pesant, maleta i necesser:

avui segurament naixerà un fill.

La canalla, a col·legi amb jersei prim,

és un octubre calorós i eixut, aquest.

Ahir els senyors del debat televisiu

parlaven concentrats d’aquest atur gravíssim,

ells no aturats, per cert.

¿On són els aturats, ara al matí?

Al llit, esmorzant, o buscant escarrassos...

Ja em criden. Quan acabo

porto dins un grapat més de radiacions.

7-10-11

Escrit a la sala d’espera aquest mateix dia.

“Nu amb bròquil”. Postal collage d’OX.

DESPRÉS DE BACH

2011-10-07T15:57:00.001+02:00

7-10-11

*

DESPRÉS DE BACH
*

LA Terra on sóc va xopant-se de sang violenta. Cada dia.

¿Per què la guerra?, es pregunten uns savis.

Perquè a l’home li agrada matar, reconeixen uns altres.

Adrenalina del perill, imminència d’atacs, la por, l’honor.

Es va dir una vegada que mai més poesia després de l’Holocaust.

Però hi havia poetes i, per sort, poblaran tot el món: encara escriuen.

Es va pontificar que mai més la bellesa després d’Hiroshima.

I va regnar el lletgisme, que ja s’insinuava: pintura en carn oberta,

sacrificis de sang, la pell verdosa i el gest horroritzat, ara en acrílics,

ara en olis fangosos i pigments, cos espellat impregnat de resines.

Dos gargots, uns filferros i un temple és el que cal a un món adorador.

Em pregunto, perplexa, ¿per què va ser possible la guerra després de Bach?

¿I després de Beethoven, Rakhmaninov i Fauré? ¿Per què?

Escolto, Britten, el teu Rèquiem de guerra:

el poema era d’Owen, que va morir tan jove a la primera guerra.

La guerra també mata els poetes, ¿què us pensàveu? I els músics

que componien marxes militars per als exèrcits victoriosos.

No són bàndols comparables: més grandiosos músics i poetes,

però també més dèbils, gairebé un eco, un violí en camp d’extermini.

M’inclino amb els vençuts i el pare Bach em canta: «Vine, dolça mort».*

* Cantata 478.

*
Pàgina 10

*

Editorial Òmicron ha editat una col·lecció de “plaquettes”, 10 poemes cadascuna, de diferents autors. Es venen a 5 euros unitat. Us ofereixo un dels meus 10 poemes.

Fotografia: portada de la “plaquette”.

ALERTA: NOU RISC

2011-10-06T19:34:00.001+02:00

ALERTA: NOU RISC

*

6-10-11

*

Al juliol, ni dona ni cargol, fa el refrany. Doncs al juliol els diaris portaven aquest alarmant titular: “L’ENVELLIMENT DEMOGRÀFIC, NOU RISC PER AL BENESTAR”. Ho diu el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.

De manera que, minyons i minyones, a fer la maleteta. Res d’exercicis d’autoajuda optimista, jaios en taula de surf, jaies fent posturetes de gimnàstica rítmica o ballant un bolero. SOM UNA NOSA I UN PERILL. El missatge que comporten el titular i el text , que s’entén ben clar, vaja, és que ja ens hauríem d’haver mort fa temps.

Qui hagi vist la pel·lícula “Soylent green” ja sabrà de què va la cosa: entres en una sala, et vesteixes amb una túnica, jaus en una còmoda taula folrada, et passen bells paisatges amb música de la Pastoral de Beethoven, una injeccioneta i t’adorms dolçament. Jo ja firmaria ara mateix, i si algú sap ho es practica aquesta mort tan dolça i necessària, que m’ho digui, sisplau.

Mentrestant, la nostra dama casadeta de nou li demana a la Marededéu que, almenys, es quedi tal com és ara. Traduït del castellà que diu “Virgencita, que me quede como estoy.” Això mateix.

*

Fotografia de la revista Hola.

Marededéu del s. XVIII

Composició d’OX

MESURA PATRIÒTICA

2011-10-05T17:25:00.000+02:00

MESURA PATRIÒTICA

*

5-10-11

*

Durant l’estiu em vaig col·leccionar les notícies que em semblaven curioses. Quan arribi les posaré al blog, m’anava dient, perquè en temps de gran crisi hi ha d’haver contrastos. I aquí n’hi ha una de bona. Titular “ ELS ÚLTIMS CINC ANYS HAN AUGMENTAT UN 70 % LES OPERACIONS DE PENIS”.

Això no seria gran cosa. Tampoc és novetat saber que hi ha condons de colors, mides, sabors, fluorescències i textures diverses.

On sí que s’han apuntat els catalanets és al nou invent de la casa “Curiosite”(sic), que, anuncia que el condó aquest “porta una escala mètrica impresa en un dels seus perfils que permet saber a l’instant la mida del penis. Aquest condó mètric és dedicat a tots aquells convençuts que la mida sí que és important. www.curiosite.com”

En aquests temps maleïts que passem, i més en aquest pesadíssim camp electoral, n’hi ha que se’ls estan mesurant sense parar, penso que l’invent ha de ser bo. I que podríem votar segons les mesures patriòtiques. Això sí, certificades per notari.

*

Text entre cometes: Marián Vilá.

Composició artística, O. Xirinacs.

*

BURGESIA DIVINA

2011-10-04T20:01:00.005+02:00

4-10-11

*

No sempre tot és el que sembla en una exposició posem-hi modernista.

Ens trobem que les senyores vestides de riques teles i pentinades amb el cabell recollit de l’època, tenen les seves necessitats i les seves cites. Quan entro a la sala, arriba donya Maria Antònia de Costafreda i Marsillach que porta un preciós manat d’espàrrecs. ¿Que no té minyona?, li pregunto. És clar que sí, dona, però aquests me’ls ha ofert, guardi’m el secret, un dilecte amic meu que acaba d’arribar del Japó. ¡Ah!, seré discreta, i que li facin bon profit. Aquesta senyora deixa al seu pas un rastre de perfum “Quelques fleurs”, d’Houbigant. Oh, divina burgesia...

*

Collage d’OX

NIT DE VIDRES TRENCATS

2011-10-03T18:25:00.001+02:00

NIT DE VIDRES TRENCATS

Escena 1- Vigília d’eleccions a la tarda (21-5-11). Passeig i Balcó plens de gom a gom. Al matí, música. A la tarda, un paiet vociferant vestit amb parracs planta dos amplificadors al Balcó i apa, a cridar, voltat de tafaners que riuen la poca gràcia. Li demano que redueixi el volum o vagi Rambla avall, i una indivídua que va amb ell m’amenaça que si aviso la Urbana em faran la nit impossible. Tremolant, baixo a demanar als de Proximitat, que són davant, que sisplau, preguntin a l’home si té permís municipal. Ells: que no és feina seva, ¡que faci una instància!, que cridi la Urbana, etc. Inutilitat total. Pateixo un atac d’ansietat que em porta a Urgències feta un mar de llàgrimes i nervis. Metge: pressió altíssima, alteració, calmant. “Em vull morir”, li dic, i és veritat.

Avisada pel meu home, passa la Urbana sense baixar del cotxe ni veure el vociferant. Només que els de Proximitat haguessin demanat el permís al subjecte, jo hauria reaccionat d’altra manera.

Escena 2- 2-10-11. Després de tres mesos d’absència meva. Diumenge i el paiet que prepara la vociferació planta els seus bafles a mitja tarda. Li faig senyal que en aquest lloc no. Les ordenances municipals m’avalen. La seva noia m’ensenya el dit del mig i m’amenaça de tirar-me pedres. Aviso la Urbana però ja sembla que marxen els individus i ho deixem estar. A les dues de la nit sentim un terrabastall com una explosió: dues pedres de bona mida han trencat els vidres gruixuts del nostre balcó. Jo no sabia si entraven per la porta o per on i per poc no m’agafa un atac. Arriba, amable, la Urbana a fer inspecció ocular. Jo ja havia pres fotos i les arreglava per enviar-los un correu. Nit en blanc i matí al metge i a declarar, amb l’informe antecedent que el 21 del 5 m’havia fet el metge d’Urgències.

Creieu-me: almenys a mi, el soroll m’ha alterat greument la salut. Vull un govern més ferm i atent. Que faci complir les seves pròpies normes. Si les fes complir, els dos energúmens, argentins per cert, ja no farien gresca sense permís municipal.

OLGA XIRINACS

OLGA, DESPERTA’T

2011-10-02T13:03:00.002+02:00

*

1-10-11

*

Olga, desperta’t, que ja ets a la vora del teu mar. ¿És que estava adormida, pregunto? No, però t’has passat tres mesos justos a muntanya, entre l’olor de pins, alzines i ginebres, i esperant cada dia que el petit miracle del pit-roig et vingués a veure, salvat de les àguiles i dels esparvers. Mentre escrivies, les mallerengues crestades s’arrapaven a les cortines per menjar-se els petits insectes que s’amagaven als plecs. Tot, al voltant del teu ordinador. Somni.

Com que no hi havia cobertura, has aprofitat per escriure una novel·la, que tens molt avançada. Tu ets d’escriure ràpid però t’aturaves pensant: ¿quin destí li espera a aquest llibre? Una competència vertiginosa, insuperable: els Goliats de la promoció, ¿com deixaran pas a aquest petit David amb pretensions de bon escriptor? Et paralitzaves un moment. En aquest país només tenim un cuiner, un pintor, un escriptor, un guru d’autoajuda i parem de comptar. Però de seguida, amb el cafè de mig matí, et deies: Olga, la teva vida és la d’escriure, tira endavant; com Farizada, no facis cas de les figures amenaçadores.

Enyoraves el blog, ¿eh? I tant. Però pensa que potser els lectors estaven una mica fatigats de llegir-te sense pausa. És que tinc tantes coses per dir... Ja les aniràs dient, dona, tot just avui recomences.

Consciència meva, deixa’m comentar només un fet que ens afecta tots. Titular del diari: “Escampa les cendres del seu germà i un llamp el fulmina.” Va passar a l’agost, a la muntanya alpina de Montasio, i el castigat pel llamp era de Trieste. No cal explicar detalls, que n’hi ha. Només dir que la nostra duríssima situació política ens fulminarà tots ben aviat. Deia l’encertadíssim economista Joaquim Muns que tot és culpa que no tenim bons governants. D’acord, senyor. Ara com ara, com que tots es creuen déus, ens castiguen amb els llamps de què disposen. ¡Mal llamp els parteixi a ells! Calma’t, Olga, que després diuen que ho critiques tot.

MISSATGE DES DE LA INCOMUNICACIÓ

2011-07-29T09:35:00.002+02:00

29 de juliol de 2011

Distingits blogaires i lectors del blog de l'escriptora Olga Xirinacs,

Em dic Fanto Fantini della Gherardesca, al servei de la dama Julieta Venier, senyora veneciana i poeta, amb domicili al palau Venier.

Hem visitat Catalunya per saludar l'escriptora Olga Xirinacs, que actualment viu a Mont-ral, una remota localitat perduda entre muntanyes, cabres i senglars.

La senyora m'ha demanat que, quan arribés a un lloc civilitzat, enviés als seus amics i lectors del blog el missatge següent, que intento transmetre:

1 - Que les comunicacions al poble remot són pitjors que mai, i li costa molta estona accedir a Internet.

2 - Que va contractar adsl temporal per comunicar-se millor, cosa que va resultar nefasta perquè va haver de descontractar ràpidament quan es van descoordinar tots els aparells auxiliars de l'ordinador. I això que va pagar un tèncic que l'ajudés a posar-ho tot en marxa.

3 - Que ara té contractada una línia Internet més feble que una teranyina i que funciona amb una lentitud desesperant, i ella és allà per descansar i treballar amb gust, no amb atacs de cor i de fetge.

4 - Que gairebé damunt del seu cap hi ha instal·lada una antena de radiotelefonia al mateix costat de l'església romànica, però que l'ajuntament no té cap intenció de connectar. Algú deu cobrar per la instal·lació, però el servei és nul.

5 - Que no es vol aventurar a contractar i pagar més per una connexió a Iberbanda (sembla que només funciona allò) o via satèl·lit o via Papa de Roma (sic).

6 - Que després de les hores perdudes de converses amb autòmats i música repetida de Telefònica, encara la volen penalitzar per haver donat de baixa un contracte que no va funcionar.

7 - Que per totes aquestes coses, prega als distingits lectors seus que li concedeixin una treva fins setembre, quan retorni a ciutat "civilitzada". Perquè sembla que a ella li agradava molt escriure blog cada dia i enganxar-hi unes imatges que ens va ensenyar, que retallava amb gran afició. Ara es dol de no poder-ho fer. Bé, retallar sí que pot, perquè no cal connectar.

Aquestes coses les vaig apuntar i les transmeto des de Venècia, ja al palau Venier, on vivim, amb l'esperança d'acomplir el desig de tan insigne escriptora, a qui admirem molt des que va escriure "La tarda a Venècia".

Amb les meves salutacions i el desig de satisfacció per a tothom, s'acomiada

Fanto Fantini della Gherardesca

PARÈNTESI

2011-06-26T20:06:00.003+02:00

27-6-11

Arriba l'hora de prendre els "trastets" i emigrar de Tarragona. Nosaltres i els llibres. Un bon racó d'equipatge pels llibres. Si us cansa el que llegiu fins ara, proveu amb literatura russa. Solen ser bons músics i bons novel·listes, els russos. També alguns portuguesos, inspiradors de literatures més acostades a nosaltres. Vegeu i compareu.

Marxem cap a Elgorriaga al que antigament se'n deia "prendre les aigües"; millor al Pirineu navarrès que en llocs de calor accentuada. El nord sempre inspira, almenys a mi. Tot seguit a Mont-ral, on la boira sol curar d'aquest sol ferreny i permet un descans quiet. Per això us poso un segell i us dic adéu fins que, ja ho sabeu, missenyor l'ordinador estigui endollat de nou.

¡Que sigueu feliços i llegiu molt!

Collage d'OX

TURISTES A LA CIUTAT

2011-06-25T19:36:00.002+02:00

26-6-11

L'avorriment a les sales d'espera fa que et fixis molt més en cada notícia del diari que llegeixes, i no he pogut apartar els ulls d'aquest titular: "Calle Reial. Lo tiraron a la vía pública. DOS DETENIDOS POR ARRANCAR UN ÁRBOL DE RAÍZ. Dos ciudadanos de Estados Unidos fueron detenidos por la Guàrdia Urbana de Tarragona acusados de una falta de daños. Los agentes vieron cómo los dos detenidos arrancaban de raíz un árbol que se encontraba a la altura del número 38 de la calle Reial y después lo lanzaban a la calzada. Los dos indivíduos, de 32 y 29 años, manifestaron que se encontraban de vacaciones y que regresaban al día siguiente a los Estados Unidos. Al carecer de dirección en España, se procedió a su detención."

La meva perplexitat té diferents direccions: si tornaven l'endemà cap als EUA, ¿aquest record ens deixaven? ¿Algun cotxe va topar amb l'arbre arrencat? El carrer Reial és paral·lel al port, i molt transitat. Si aquests nois són Hércules valdria la pena que els penalitzessin fent-los retirar els arbres caiguts al bosc, que encara hi són i ja hi comença a haver focs. ¿Aquest és el nostre turisme?

Els dos nord-americans convertits en porcs de la cort de Circe.

PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants torturats pels pares)

2011-06-22T19:37:00.002+02:00

23-6-11

Em dic Serena i et porto flors, perquè tenies vuit anys i els teus pares t'han matat d'un cop al cap; també sé que t'han maltractat molt durant els pocs anys que t'han deixat viure. Quina por devies passar, quin mal i quantes llàgrimes, ¿oi, nineta? Veig els teus ulls grans i brillants que em miren des de la innocència. ¿Saps? Podríem haver jugat; jo t'hauria portat a passeig, a gronxar-te al parc; potser ens hauríem comprat un gelat de iogurt d'aquells que hi posen tantes cosetes per sobre i te'ls menges amb cullereta llarga. T'hauria explicat algun conte de fades, o potser d'esquirols que viuen als arbres. Però et feia mal un braç; més endavant una cama; i el canell, perquè t'estiraven de males maneres. Tenien el cosset menut ple de blaus, pels cops. ¿Què feies quan et pegaven? ¿T'amagaves? ¿Ploraves?

¿T'havien fet algun petó o una abraçada abans d'anar a dormir? ¿Somiaves àngels o el teu àngel mai et va consolar? No, el teu àngel t'havia oblidat. ¿Tenies vestits bonics? Has patit molt, petita, i per això et porto roses blanques per curar la teva pell tendra. I grogues perquè les oloris, mira, són precioses, totes per a tu. Podríem prendre xocolata desfeta, i demà coca de Sant Joan, i tu posaries el ditet dins de la crema, per llepar-lo. Però ets morta, i tinc llàgrimes, petonets i flors per a tu, ¿que em sents, bonica?

Collage d'OX sobre un model de costura infantil.

DESCARADAMENT BECQUERIANA

2011-06-21T19:56:00.003+02:00

22-6-11

" Em tornaran a obrir les seves ales / els llibres que fa temps que he somiat, / llibres d'altres i noves aventures / i pensaments passats i repassats. /// Però aquells que fa temps que vaig escriure / i els que encara són tebis dels meus dits, / van fugir sense adéus, en vol distant. /// Les paraules primeres van ser molsa, / seda de fils perduts i la llana deixada pels ramats, / branquillons secs curosament triats / per fer el niu confortable a qui els llegís de grat. /// Torna l'estiu, preparo aquelles obres / que llegiré entre merles, mallerengues, / el pas del vent als pins i a les alzines, / el xerrar dels pardals i el parrup dels todons. / Però si penso el vol en la distància / d'aquells que un dia em van fugir del niu, / per molt que enyori pàgines de glòria, / sé que no tornaran. "

Collage d'OX

A NORANTA I COMENÇA

2011-06-20T20:03:00.002+02:00

21-6-11

Comença l'estiu i estem a 90 % d'humitat i 29 graus de temperatura a l'ombra, és clar. Amb aquesta perspectiva sols es pot passejar entre carrers estrets o arbrats, i arribes a casa fet una coca: ragem aigua o l'aigua ens raja. /// Ens refugiem als carrers estrets de la Part Alta, on balcons com els de la foto barregen roba estesa i geranis llampants en contrast feliç. /// Amb temps com aquest agraeixo en el cor que ens posin serials on plou i neva. Com l'excel·lent sèrie sueca Wallander (La 2, dissabtes). Sóc fan de Henning Mankell i trobo que els seus personatges els han buscat molt bé. Tot transmet la saviesa sueca en cinema, que ja sabem que és llarga i amb bons mestres i nissagues de fotògrafs amb el mateix cognom des d'Ingmar Bergman.

He llegit no sé en quin magazine que les flamarades del sol decreixen i que ho fan cada 11 anys aproximadament. Desitjaria amb tota l'ànima que així fos, perquè la terra es refredaria una mica, només una mica, que arriba el temps dels incendis i la festa major dels piròmans. Però tractant-se de temes espacials, ¿qui sap si el sol voldrà rebaixar el foc que el consumeix?

¡¡¡Bon estiu, cadascú al seu aire!!!

Foto OX

VENTA'T, NOIA, QUE FA CALOR

2011-06-20T09:38:00.002+02:00

20-6-11

Intermitències i desventures. Fins que no m'arribi a instal·lar a Mont-ral per passar-hi l'estiu, aquest blog serà intermitent. Ja em sap greu, ja, perquè m'agrada molt practicar cada dia la petita gimnàstica cerebral que suposa: treballa, noia, no t'emmandreixis, em dic. Veureu: faig servir un venerable ordinador portàtil que de moment funciona. Com que no m'agrada escriure inclinada endavant - mal d'esquena, contractures- hi tinc un teclat extern, complicat i car, perquè el volia de color clar i cap dels senzills hi encaixava (desventura). Com que no m'agrada desfer-me la pell dels dits amb el quadradet del portàtil, tinc un ratolí també extern. /// Com que ja se'm va espatllar un disc dur extern amb gran risc de pèrdua, ara en tinc dos on passo tota la producció. Com que tota la meva obra anterior és en disquets quadrats, em vaig haver de comprar un "lector" que cada vegada llegeix pitjor (desventura)./// Com que tanta externalitat l'ordinador no l'agafa -recordem la impressora-escàner-fotocòpia-, necessito un port usb de les dimensions d'un portaavions americà. Com que endollar tota aquesta fideuà de cables necessita una ciència que ni la Nasa, entendreu que se'm fa impossible pujar i baixar el fòtil a Mont-ral cada cap de setmana o en viatges curts. Quan arribo al poble la feina és posar en marxa l'artefacte.

Fa anys ens van instal·lar una torre de radiotelefonia gairebé damunt del cap, al costat mateix de l'església romànica (desventura); però no funciona perquè no l'han connectat: diuen que no els surt rendible (ai, mare, que em canso). Ara he contractat un adsl de pixarrina, molt limitat però igualment car: s'havia acabat l'oferta d'estiu i pagaré tot l'any. S'admeten almoines, perquè fa segles que no cobro drets d'autor, mai he estat best-seller i cap periodista, cap, recorda que les meves obres existeixen i que en surten de noves (desventura). Pagar i més pagar, no sé ni per què escric, paraula. Necessito el ventall, que fa calor.

ROSA ESFULLADA

2011-06-17T20:24:00.003+02:00

18 / 19 - 6 - 11

ROSA ESFULLADA SOBRE EL COS D'UN (O UNA) AMANT

(a la manera de l'amant de lady Chatterley)

"Rosa rosa, rosa oberta, rosa fragant, / rosa que et mostres oferta amb un esclat triomfant, / ¿vols que els teus pètals escampi sobre el cos del meu amant? / / La rosa es torna més rosa, s'il·lumina i va pensant / en aquell cos que l'espera i em respon: ¡i tant! "

Olga Xirinacs

Fotografia de la dilecta Olga Suárez, de Benicarló.

¿ QUI PAGA ?

2011-06-16T19:44:00.003+02:00

17-6-11
*
Seguint el consell de Josep Pla, que ja vaig apuntar fa pocs dies, em pregunto de nou, i ara referit als indignats de carrer: ¿qui paga? Una gernació tan considerable ha de menjar, beure i fer les necessitats; comprar sprais de colors per les pintades vàries (monuments, roba, cartells...); retoladors; adhesius; banderes; tendes de campanya i matalàs; paper i plàstic; consumicions per anar passant l'estoneta; vàters públics, si és que no es fa a l'aire lliure; targetes pels mòbils que no paren i treuen fum; alimentació de fanalets i llums diversos; reposició de jardins públics; transport; menjar pels gossos i gats, etc. etc. Estem convençuts, els indignats de casa, que hi ha una organització determinada que fa moure els indignats de carrer. A les consignes que s'hi llegeixen, l'idioma ha anat canviant amb els dies fins ser el contrari del començament. O sigui, que es mouen, a més de la primera i natural indignació, per una segona influència, a l'ombra i molt ben orquestrada. Sempre política. Política la fem tots, perquè la paraula vol dir "construir (o destruir) la polis". Altra cosa és política de partits, ha de quedar clar. Si algú dels bons lectors sap qui paga i m'ho pot dir, n'estaré agraïda.
*
Collage d'OX amb figures de l'artista dEmo.

SOM UNA MERDA

2011-06-15T20:00:00.003+02:00

16-6-11

Amb una fulla al davant i les mans buides implorant caritat. Aquests som els de Tarragona ciutat i província. Això és el que ha sabut muntar la província més industrial i contaminada de Catalunya. Dimarts dia 14, sant Eliseu, profeta, apareixien aquests titulars al Diari. El 20 de novembre del 2010 ja sortia un titular semblant i no recordo quin sant era. Ara anem a pitjor. I quina peneta que fem, Marededéusenyor, que deia en Higgins. Feu-nos caritat, per l'amor de Déu.

Ah, també sembla que som la població on el jovent beu més cervesa (sic), es lamenta algú. Dic jo: si en uns tallers Minipop muntats fa dues setmanes per mares dites Tecletes i família, només s'hi veien taulells de cervesa (ometo la marca), ¿què es pot esperar d'aquests educadors? Merda de gos, d'aquesta sí que n'hi ha i en sobra, perquè en aquest punt estem saturats de mala llet fins els dallonses. Pobrets i cagadets, com els pantalons horribles que tenen aquest nom i que encara es porten. També ometo l'origen i significat d'aquests pantalons.

Sort que tenim platja i sol, i sort que les autoritats fan la vista grossíssima quan es tracta de fer complir les Ordenances per a la Convivència Ciutadana (que n'hi ha, paraula). ¿Què té a veure això amb la pobresa? Doncs que de tan pobres que som i intoxicats de fums, radiacions i allò que acaba en ons, ja ningú té esma de tirar res endavant. Res de res, paraula.

Collage d'OX

ESPERNALLAC

2011-06-14T19:54:00.003+02:00

15-6-11

Les dues pàgines senceres de lletra atapeïda que el savi Coromines dedica a l'estudi de la paraula espernallac ens han d'infondre respecte i temor. ¿Com pot ser que miserables afeccionats com jo pretenguem conèixer el nom de les nostres plantes? Perquè sembla que la "Santolina chamaecyparissus" no és gaire estesa fora dels nostres indrets. Aquests dies previs a ple estiu, l'espernallac creix i s'escampa amb tota la força solar, reflecteix el daurat a la terra aspra de camps i pedregars i ens regala les seves propietats guaridores, bé utilitzat com a camamilla, bé com a poderós desinfectant, i també, diuen, com a estimulant pels que pateixen aquella estranya malenconia dita "spleen", o melsa trista i, al contrari, per 'rebaixar les sangs', que deien uns antics porters de casa quan n'anaven a collir sacs per l'any.

A causa de tan bons efectes, Coromines viatja al cèltic, als llenguatges bàltics i centreuropeus, al francès, per tornar a casa i concloure: "Podem suposar, doncs, que els nostres vells guaridors i herbolaris vagin dir en llatí *SPLENALIS=splenicus, spleneticus, i que les plantes usades amb tal fi curatiu es diguessin en plural neutre *SPLENALIA: d'ací la gent vulgar feia *sprenalla>espernalla, en normals canvis per dissimilació i transposició, i ja tindríem la fórmula de Bofarull i Bartrina (esparnalla). D'altres usarien aquell "SPLENICUS" del metge Theodorus Priscianus, del s. IV d.C. i, coexistint les dues denominacions es combinarien en "espernall-ac."

Marededéusenyor, que deia en Higgins; ¿com m'atreviré a posar posts vegetals aquest estiu a Mont-ral, si el Coromines el tinc a casa?

Foto d'OX a Mont-ral.

NO HI SÓN

2011-06-13T19:30:00.004+02:00

14-6-11

De nou a Mont-ral per passar els dies de la Saviesa, una de les festes que més m'agraden de l'any després de Nadal. Tal dia com avui, més o menys, no cal ser primmirats, uns elegits van ser investits savis per mitjà de llengües de foc. Més tard es va crear una Seqüència relativament curta corresponent a la festivitat del dia i que dóna uns quants consells també savis. És evident que no els segueix ningú, sinó, d'altra manera aniria el món.

Aquí també, com en tants altres llocs, l'aspirant a alcalde més votat ha estat desbancat per gent que no viu al poble i ha quedat el que ja hi havia. A casa del més votat fan aquelles coques i magdalenes que tothom coneix. Ve gent de fora a buscar-ne i ells en reparteixen per moltes localitats. Un forn de pa sempre és atractiu, aromàtic, dolç, lloc de reunió i d'informació de veïns.

A la casa que surt retratada ja fa anys que no hi són. No obstant, hi passem amb enyorança. La família de pagesos que hi habitava era amable, acollidora i sàvia en les coses de la terra i de la vida en general. N'havia après força, jo, d'ells i del seu tracte i diplomàcia. Ara ja han mort, però el seu esperit sí que continua en les roses que esperen unes mans sàvies i aquell somriure que no s'apagava.

Fotos d'OX

CARÍCIES

2011-06-10T19:19:00.002+02:00

11-6-11

He fet aquest collage per celebrar els anys d'una filla. Que sigui tot el feliç possible és el que li puc desitjar com mare seva. Vull afegir que ella i els seus estimen molt la natura i tenen cura dels petits animalons. Francesc d'Asís n'establia un diàleg. Jo també dialogo amb els animalons i alguns sembla que m'escoltin, com jo els escolto a ells. A la natura, moltes coses són carícia per als ulls, les mans, l'esperit, el cos sencer.

Llegeixo amb tristesa que la mare d'uns nadons escriu que és insensat i gairebé un sacrilegi tocar els infants sense el seu permís (el dels infants). Acariciar un infant és envair el seu petit espai i la seva intimitat, gairebé una agressió si l'infant no ho vol. Penso en aquelles mans sobre el nostres fronts petits, tan enyorades... Es veu que ara hi ha llibres i teories que fan "respectar" el nadó, i res de tocar-li la maneta, la punteta del nas, la panxolina, allò que tan espontàniament ens feien i hem fet fins ara. El podríem contagiar. ¿De què, de bondat, potser? En canvi, la majoria d'investigadors sobre comportament diuen que és bo tocar-se, que ens toquem poc, que ens hauríem de relacionar sense tanta fredor.

Entre una cosa i l'altra, som a Pasqua Granada, la meva festa preferida perquè és la de la Saviesa. Repasseu, sinó, la seqüència "Veni Sancte Spiritus".

Faré festa de blog fins dimarts. Que tingueu bons dies, amb carícies o sense.

Collage d'OX

IRRITACIONS VÀRIES

2011-06-09T20:03:00.002+02:00

10-6-11

Ara són els empresaris els irritats, i per culpa dels sindicalistes, explica el diari.

Com que l'empresari no es pot barrejar amb el proletari si no és per rimar, i els proletaris ocupen les places de pobles i ciutats, ara els empresaris s'han adjudicat parcs, que muden molt més. D'aquests parcs i dels que els ocupen se'n diu Dels Irritats.

El diccionari equipara indignació amb irritació, però ja he dit que els estaments no es barregen. La paraula irritació té un segon significat -segon, que no primer-; el diccionari hi afegeix la irritació que es produeix en alguna part del cos per diverses causes. La primera que se m'ocorre és la pell irritada a causa de les puces, "pulex irritans", sàviament descrites i manejades pel meu amic Francesc Valls i Calzada a la seva última novel·la "El domador de puces" (Arola). Doncs bé, puces, paparres, xinxes, mosquits tigre, vespa africana, polls, tot això es troba als parcs i irrita; hi ha qui té, a més, la síndrome del cólon irritat, ben molesta.

Com que ja he dit que indignació té un significat sol, em vull imaginar que els indignats s'estan plantats tant de temps perquè no s'irriten. Ara bé, la irritació d'un empresari pot tenir conseqüencies greus. El paio de la dreta de la foto, per exemple, en tenia un sac, de males puces.

I mentrestant els sindicats què hi diuen, ¿es graten o és que no els pica res?

Collage d'OX

MAL PEU

2011-06-08T20:07:00.002+02:00

9-6-11

Diu que els regidors de Bildu el primer que han fet és rebaixar-se el sou. ¿Heu sentit a dir que els nostres facin cosa igual, de tan bon exemple? Perquè la caritat ben entesa comença per un mateix.

Mala cosa és (ara ja en terra nostra) votar en contra d'una proposta de resolució que aposta per "no aplicar les retallades de personal en els serveis d'atenció directe de les residències per a la gent gran ni als serveis d'atenció directa a les llars d'infants (...) en un dels equipaments més coneguts i que presten un servei essencial per a totes les persones grans que necessiten atenció al territori." Mala cosa, mala cosa, cobrar els qui decideixen i que els desvalguts es fotin. Quina mala consciència, si comença així.

Mentrestant, el porró va i ve, ara a la mà de l'un, ara a la de l'altre. Com la Parrala: "Que sí que no, que no que sí, que a la Parrala le gusta el vino... Que sí que no, que no que sí, que si no cobra no pué cantar..."

Collage d'OX

ABUNDOR

2011-06-07T20:03:00.002+02:00

8-6-11

Per Corpus i l'Ascensió, / cireretes en abundor; així fa el refrany i així es mengen les saboroses coques de cireres. Enguany les cireres són, en efecte, abundoses, sucoses, sang dolça i carn molsuda. Omplir-se la boca amb una bona cirera és, ¿com us ho diria? sí, això mateix que penseu, no hi doneu més voltes.

Casaments i comunions, /parelles de bons minyons, /viatges a tots racons /i gelats pels més fartons. / Vestidets de mariner / o amb un tul de mosquiter, / les núvies del mes de juny, / les flors, les hòsties i el puny, / que a segar som tots cridats. / Els polítics, marrameu, / ara hi haurà nous alcaldes / amb pantalons o bé amb faldes, / i ganes de segar l'herba / a més d'un, de sota el peu. / Sigui quin sigui el bullit, / glòria i abundor tingueu.

Collage d'OX

PERILL IMMINENT

2011-06-06T20:16:00.005+02:00

7-6-11

Ahir deia el diari que a una granja de Fukushima ha nascut una llebre sense orelles. La podeu veure a la figura 3. Un veí de l'Aleixar, Alexandre Mir, expert en medicions electromagnètiques, entre el seu material té alguns comptadors Geiger per mesurar la radioactivitat. Entre altres precisions tècniques, assegura que dimecres passat la radioactivitat detectada va pujar a nivells molt superiors a la comú. Quan obrien les finestres de la casa, augmentava l'impacte. Mir afirma que detecta les partícules de radioactivitat de Fukushima i les d'Ascó, perquè en percep de llunyanes.

Naturalment els entesos oficials en la matèria han negat els fets i les percepcions, però tinc tendència a creure Mir i la seva experiència d'anys perquè, no sé si us n'haureu adonat, els governs menteixen de manera gruixuda quan es tracta d'informar la població.

Per altra banda, de La Ràpita ens exhibeixen una mutació singular: un llamàntol amb cap d'àguila (figura 2). Diuen que procuraran mantenir-la i reproduir-la aprofitant els canvis que es produeixen amb les fuites radioactives i així prepararan el plat Mar i Muntanya. No sé si és més alarmant això o bé el gat que ha aparegut aquests dies al Balcó, mutat del que sembla una cria de camell. Fins ara els efectes no han arribat als humans, però no estic gens tranquil·la. Gens. ¿I si ens muten els governants? ¿Eh? ¿Quin animal en podria sortir?

Collages d'OX

EL TEMPS RESCATAT

2011-06-05T19:40:00.003+02:00

6-6-11

En la calma de mig matí de diumenge llegeixo poemes d'Eugénio Andrade, portugués (1923-2005). Un plaer que omple el cos fins al moll dels ossos, és a dir, total. Algú, des d'un blog, retreu la pressa; no s'ha de córrer tant ni fer córrer per a tot, cal donar repòs. Hi estic d'acord. Les màquines ens estalvien temps i escurcen distàncies. Ara bé, aquest temps rescatat, ¿el fem servir potser per llegir poesia?

Com que la resposta ja la sé, torno al poema d'Andrade. M'hi he trobat de dues maneres, com en un mirall de dues cares. Una podria ser considerant l'obra que he escrit fins ara. L'altra, un diàleg sempre desitjat però mantingut en la distància.

El poema és el n. 21 del llibre "Materia solar" i no porta títol.

"Ahora son ellas las que tienen tu rostro,/ las palabras, / y no sólo el rostro: / el sexo y la trémula alegría / que fue siempre el sentirlo despierto. / Sin palabras ya no somos nada; / están ahora de perfil, fíjate / cómo reflejan lo de juvenil / hubo siempre en ti, la misma sonrisa / sólo que un poco menos fatigada / y el andar menos lento."

Sense paraules ja no som res, diu el poeta. Certíssim. Per als que hem escrit i per als que hem estimat. Les paraules porten la nostra cara. I quin somriure juvenil que hi havia a les pàgines i als gestos. El somriure potser és el mateix però més cansat, i el pas, ara, més lent.

Traducció: Ángel Campos. Collage d'OX sobre foto de Inés Sastre