CARTA D’ULTRATOMBA
21-6-24
L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».
A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.
Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.
De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.
Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.
***
Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.
El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.
Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.
Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.
Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».
No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.
***
Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.
***
Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)
Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.
Sensacional, emotiva història! És bonic, i agraït amb la vida, veure com s'obren espais en la immensitat que no coneixem, però intuïm. Quin goig, estimada amiga, aquest retrobament amb la Nora! I mentre llegia el cognom Loynaz, anava pensant en la poeta Dulce María Loynaz. Tinc a casa, en lleixa especial, els seus llibres. Col·lecció de l'autora que vaig completar en els nostres dos viatges a Cuba, un regal que la vida em va fer...
ResponEliminaOlga, quina història meravellosa i interessant!
ResponEliminaGaudeix a Caldes de Boí, mentre jo, ignorant del tot, intentaré trobar agun llibre de Dulce Maria Loynaz, a qui no he llegit mai. I si la Teresa Costa-Gramunt la té en una lleixa especial, deu ser per alguna cosa.
Una abraçada!
ELs llibres a vegades porten regals amagats. És fantàstic poder haver participat d'quest "retrobament" familiar... Que vagi bé pel balneari!
ResponEliminaOlga, creu-me, et queden molts anys encara, la gent et necessita i més la teua llengua i, un eixemple és com t'han trobat i, t'han donat nova vida, de dia a dia anem refent-nos i, portem com un dipòsit de benzina que anem omplint tots els dies, pero lo més segur és que no morim hasda que el nostre Àngel de la Guarda, mosatros i Déu no ho volen.
ResponEliminaSentir-se amada és indispensable, no tant per a un home, que necessita sentir-se útil, sinó per a una dona i yo t'aprecie molt, no em cansaré d'escriure't, encara que siga en la meua llengua valenciana, que sé que entens, com la major part dels que et parlen des de la xàrcia d'Internet.
De totes les maneres no et posaré el meu nom, no vullc fer-me opositor al 22, a la fama, que sé que tu has tocat i seguixes tocant.
Viuràs molts anys més, creu-me, com ya t'he dit, tu saps ya qui sóc.
I refaràs tu ab atres, el nostre poble, com yo ho he intentat fins on he pogut, pero ya és hora de retirar-me, de totes les maneres et seguiré escrivint en el teu bloc, mentres tu vullgues, és, eres una amiga a la que vullc i a qui em dec.
Ves-te'n de viage i disfruta, recuperaràs, no l'alegria, com et vaig posar en l'atra ocasió, no m'atrevia a escriure't, ara tot ha passat, sinó la felicitat, que es assentar-se a una cadira i pensar lo que hem fet per l'Humanitat, tu tens molt fet, des de la mua Bíblia a un muntó de llibres, inclús lliteratura per a chiquets, als que hem de conduir.
A Vicenç no li agradaria vore't tombada en mig del camí, sinó caminant ab força i felicitat, que s'adeprén, no és el simple fet de l'alegria o de l'eufòria.
Un abraç des d'un lloc del món.
Es tanca un cercle. Recode la novel.la. Persistim en la memòria dels altres i de les coses. Bella història. Relaxa't al balneari, és un lloc ben bonic.
ResponEliminaSalut i poesia!
Todavía estoy asombrado de que todo esto haya sucedido: que mi bisabuela sea un personaje en este maravilloso libro, que Olga y yo estemos en contacto. En los muchos años de investigar la historia de mi familia, este ha sido un hallazgo increíble. Mi bisabuela murió muy joven y estaba muy enferma hacia el final de su vida. Siempre he encontrado eso tan triste, ¡aún tenía mucha vida por vivir! Dejó atrás a seis hijos, siendo mi abuela uno de ellos. Ahora, casi 90 años después de su muerte, el mundo puede ver el hermoso rostro de mi bisabuela Nora.
ResponEliminaQuè bonic aquest retrobament familiar! Una manera molt dolça de tancar un cercle. Em sembla molt emotiu!
ResponEliminaQuè tinguis bons dies i millors nits en aquest lloc de descans, estimada.
Aferradetes, Olga.
Me gusta mucho la coincidencia y sincronía de los hechos y la sutileza de cómo lo cuentas. Y de ese cerrar el círculo del que habláis, ¿sabes lo que dicen? Que no existe nada en el mundo que rejuvenezca tanto como volver a empezar.
ResponEliminaChiloé
Una història fascinant, les xarxes actuals faciliten els contactes i les retrobades inesperades. Una excusa i un bon motiu per rellegir 'Zona marítima' i Dulce Maria Loynaz.
ResponEliminaUna abraçada!!!!
I un bon material per a alguna de les teves properes narracions o poemes.
ResponEliminaQuina història més bonica, Olga!
ResponEliminaÉs molt emocionant i fins tot a mi m'ha commogut trobar en Santi Gabino aquí, als comentaris.
Vols dir que tot això no mereix un altre llibre?
Espero que sí, que us podreu trobar, conèixer i compartir una visita a la tomba de la Nora.I després tot el que s'escaigui i més...
Que tinguis bones vacances a la muntanya, Olga.
Una abraçada enorme...
Hola Olga. Nora. Oscar. Fossa. Tomba.
ResponEliminaEn aquest relat que ens expliques, en alguns noms clau es repeteixen les vocals O A sempre en aquest ordre. Si li portes una flor a la Nora haurà de ser una rosa. A Tarragona.
Que passis uns dies immillorables a Caldes de Boí. Que t'arribi la fresca del Coma lo Forno i la flaire de les flors silvestres.
Fins aviat!
https://cuatrocuadernos.wordpress.com/wp-content/uploads/2015/12/ii-19-c3baltimos-dc3adas-de-una-casa.pdf
ResponEliminaQuina sorpresa tan gran rebre una carta del besnet de la Nora. La vida és plena de moments extraordinaris i casualitats.
ResponEliminaÉs molt bonic el vincle que s'ha creat entre en Santi i tu, dues persones que en principi eren totalment desconegudes.
La Nora era una dona molt bonica, llàstima que va morir tan jove..., fatalitats de la vida.
Que aquests dies a Caldes de Boí et serveixin per desconnetar i gaudir dels aires de muntanya.
Una forta abraçada de part meva!
He publicat un comentari i no surt!
ResponEliminaHelena, he vist el comentari al meu email, misteris, per això n'he penjat un amb un enllaç al poema.
ResponElimina