RECOMENÇAR
*
19 – 6 – 23
*
Tornar a començar pot portar al cansament? Certament que sí, així ho conté el llenguatge: «tornem-hi!»; «ja hi tornem?»; «Sant Tornem-hi»; « tornem-hi, que no ha estat res». Sí, retornar significa un esforç.
S. Espriu ho expressa bé i aventura recompensa: « cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.» Pujant una i altra vegada, deixant-hi la vida, ens assegurem el cim?
***
Diumenge tornaré a la Vall de Boí, tan estreta que els cims gairebé es toquen. Com que sé on comença el massís dels Besiberris, aniré a posar la mà al camí, just al peu del Comoloforno; el segueixen els tres Besiberris i ja, guiant tota la colla, el Montardo.
Em preguntaré com és que, amb els 87 anys que tinc, només puc tocar la base de la muntanya. Que no he fet bé la feina de pujar els esglaons de les «cisternes seques»?
***
Com és que malgrat les escales que he pujat tant per aprendre, ensenyar i escriure català, em trobo que l’edifici s’ensorra, escolto el que no voldria, i com també s’hi enfonsen al meu voltant? O és que em tiren damunt les pedres de la cisterna i m’acabaré ofegant?
***
Olga
Olga, contenta de veure't de nou, potser és que en algun moment, al menys jo, hem pensat que la vida és una línia progressiva i al capdavall ens movem en una mena de cercles estranys.
ResponEliminaDe vegades en sento com les mones d'un conte de Rodari que creien viatjar i anava donant voltes als cavallitos.
Una abraçada i que gaudeixis de l'estada a un lloc tan meravellós. Una abraçada. Acabo de copiar les línies d'un poema teu al principi d'un recull de contes que tinc l'esperança de publicar en algun moment. Aaquestes:
No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”
Benvolguda Olga, fas una reflexió certament carregada de tristor o cansament. O potser, senzillament, de l'evidència que els anys ens posen damunt (potser són aquestes "cisternes" del poeta de Sinera). No tinc respostes, sols acompanyament en el dubte, en la incertesa d'això que en diem vida.
ResponEliminaCelebro que recuperis els teus paisatges muntanyencs, malgrat te'n quedis al peu, ara. Segur, però, que la flaire d'aquests cims et revifarà.
Em fa il·lusió dir-te que, properament, recitaré algun vers teu per a un cicle poètic nou que neix a Benifallet. M'han encarregat de fer una aportació poètica adreçada "a la gent menuda" (així és com ho diuen al programa) i tenia clar que no hi faltaria algun poema de "Marina", segurament el que dona títol al recull. Per a mi sempre ha estat un llibre de poesia infantil imprescindible.
Per si vols saber-ne alguna cosa més pots llegir-ho aquí: https://august-rapsodia.blogspot.com/2023/06/poesia-la-vora-de-lebre.html
Una abraçada!
August G. Orri
Hola Olga. Feia temps que no sabia res de tu. M'alegra saber que tornes a les teves estimades muntanyes. El meu català segur que és dels que et fan pena. Una abraçada ben forta.
ResponEliminaHi ha tantes preguntes que no tenen una clara resposta... però seguim lluitant per la terra i per la nostra llengua, encara que de vegades ens manquin les forces...
ResponEliminaEt desitjo un bon estiu en aquest lloc estimat per tu.
Aferradetes, Olga.
De ben segur que estar a la vall de Boí et farà recuperar les forces i tornaràs amb més alegria.
ResponEliminaGaudeix d'aquests dies de descans tan merescuts i, viu el moment que el futur és incert, també ho és tristament pel nostre idioma.
Una abraçada de part meva i molts petons!
La nostra llengua ja no existiria si no hi hagués hagut tanta gent, que com tu ha treballat per ella, l'ha après, l'ha ensenyat i l'ha utilitzat en la seve feina, fos quina fos. I l'ha fet créixer. Sempre hem de tornar a començar i tinc la sospita que cada cop és més difícil, per tants motius que no hi cabrien en un comentari.
ResponEliminaPerò hi tornarem... mentre puguem i mentre ens belluguem.
Una abraçada i molt bon estiu, Olga!
Crec que no t'ofegaràs, Olga, el meu Montardo és la meua dona, però estic a una paraula de baixar de mala manera de la muntanya, quan ya no confies en els que conformen la teua família ni la de la meua dona, és que l'únic que et queda és Déu.
ResponEliminaAb Déu pots estar segur de que tot ho farà pel teu be, a pesar de que hi ha qui diu que també té preferències per certes persones.
La vida, Olga, és un viage, on la relació humana és lo més important, és també un viage cap a dins, sobretot cap a dins, els viages cap a fora et poden donar frescor, però mai saviea i, també sé que sap més el dimoni per vell que per dimoni.
Espere que en les nostres vides tot ixca be, yo crec que les nostres vides estan enllaçades en la xàrcia del destí.
Un abraç des del barri de Russafa de la ciutat de Valéncia
Vicent Adsuara i Rollan
Doncs el teu bloc és un espai molt especial per això sé que tornaré.
ResponEliminaEixuga't i tornem-hi és un refrany que sempre m'ha acompanyat.
ResponEliminaAquests versos d'Espriu que cites també m'han acompanyat tota la vida, perquè jo sí que he vinc d'una cisterna seca. Però voler ser el que ets és la principal manera de ser feliç, i no me'n queixo pas, sobretot perquè me n'he sortit, i potser millor encara que si no m'hagués passat mai.
El cim potser no el tindràs, però mantenir-te activa no pot ser gens dolent.
El que passa a València és com un temporal a la muntanya que no ajuda gens a arribar a dalt de tot.
El teu escrit engloba molts dels valors que compartim moltes persones d'aquesta nostra Catalunya, d'aquests estimadíssims Països Catalans.
ResponEliminaL'amor insubornable a la llengua, a les muntanyes i a l'amistat.
Records a la Vall de Boí i a la base dels Beciberris.
Que tinguis una bona estada, Olga.
(Xavier Pujol)