LA RETALLADA DE NADAL

 

LA RETALLADA DE NADAL

 

La ciutat, ben delimitada entre el mar i les químiques, té la catedral com elevació definida marcant el lloc més alt. Un símbol potent. S’hi està bé, a la ciutat.

            És un vespre de novembre. Els carrers i places ja han perdut el to rosat de la posta de sol i el mar té dos colors de blau, més fosc a l’horitzó, on les llums d’algun barco reflecteixen  l’estrella vespertina fluctuant a l’aigua. La gent es veu pàl·lida a la llum dels fanals i trepitgen fulles seques perquè fa mestral.

                                                                         *

            A començaments del 2019 i amb motiu d’un virus epidèmic mortal, es va posar de moda a ajuntaments i centres sanitaris dir que es tindria cura especial de persones majors de 80 anys que visquessin soles. Quedava molt bé, aquella empatia.

            Som a finals de novembre del 2021 i entrem en una casa per veure, per exemple, la vida d’una dona sola de 85 anys. Recordem que són les sis i ja es fa fosc: el que es diu estar entre dues llums. La dona berena: dues  torradetes amb llet a la cuina i es disposa a tornar a la feina. Quina és, aquesta feina?:  a l’estudi que té al costat de la cuina, sobre una tauleta amb rodes hi ha una pantalleta que fa llum color mantega. A la tauleta hi ha diversos retalls setinats de revistes variades i predomina l’Hola, que una veïna li dona quan l’ha llegit. Revista de monàrquics tronats, toreros, aristòcrates antidemòcrates, artistes dubtosos i moltes dissenyadores, moltes. La dona aprofita faldilles vistoses, llargues, i les retalla: seran cortines per finestres, o fons per algun objecte curiós. A la tauleta hi ha un potet de pega, un cistellet amb tisores, goma, clips, cúter, pinces, perforador, cel·lo, desgrapadora i maquineta. Una superfície de fullola per treballar-hi al damunt, protegida amb paper. 

            Al seu costat, en un caixó de plàstic,  hi té un arxivador rudimentari i molt gastat, fet amb cartrons que contenen, segons el rètol: Flors, Retalls de roba, Parets i cases, Finestres, Nens, Cuina, Cares i mans, Detalls de Nadal, Especials. A la safata de sota la tauleta de rodes hi ha capses de sabates amb cartolines retallades blanques, blaves i negres, mida de sobre americà. Altres capses amb vidrets adhesius de colors; recipients de plàstic prim  que havien contingut canelons, formatge tallat, etc. ara plenes de retalls molt petits que es podrien perdre.

            La dona prepara les felicitacions de Nadal. Busca temes que li agradin. Sobretot cases o pisos que munta amb elements molt diversos sense relació però amb format d’edificis o cabanes. Per exemple, les teulades d’una finca de milionaris a Miami  faran de sostre d’una casa de pisos de fantasia. Hi afegeix detalls curiosos, hi dona calidesa o misteri, talla i retalla detallats minúsculs amb tota paciència i els va donant forma. Quan cada tema és acabat, l’il·lumina amb els vidrets de color, un aquí, l’altre allà, fins completar la il·lusió que pretenia. Si l’ha aconseguit o no, ho diran els receptors de les targetes.

                                                                        *

            Cada hivern ha fet el mateix des que era nena. Ja llavors els pares li portaven fulles seques de plàtan de la Rambla perquè hi pintés angelets, i els enviaven als amics. També des de fa tants anys, escolta, quan treballa, aquella peça, “White Christmas”, d’Irving Berlin, cantada sempre per Bing Crosby, l’únic que li sap donar l’entonació precisa i preciosa. Ell, quan escrivia les seves postals de Nadal, deia, sentia els nens que lliscaven sobre la neu, tot li portava alegria, i desitjava felicitat i brillantor. Cada any. Immortal.

                                                                                  *

            Amb el temps, tothom va volar de la casa fins que la dona es va quedar sola. Continua retallant per obsequiar els amics. Els que encara escriuen nadales li responen i ella n’està confortada perquè algú la recorda. Cada vegada menys, perquè la vida és molt trista, ben mirat. Ara fa alguna targeta per enviar per ordinador i hi afegeix lletres: Bon Nadal. Les envia a tothom que la felicita per correu electrònic. Les fetes a mà, totes diferents, són vora cinquanta. Quina feinada, mare meva.

                                                                    **

            La dona porta dues vacunes i té passaport Covid. Li cal la tercera però ella espera que l’avisin, com han fet les altres dues vegades. Si no l’avisen, és que la donen per morta. Mai ningú no s’ha interessat per ella mentre dura el virus, oficialment, s’entén.

“Però, tu et vas creure de bona fe que era veritat allò que es preocuparien per la gent més gran de vuitanta anys que viu sola?”, li pregunta una infermera amiga un dia que es troben a l’hospital. La dona ha d’anar sovint a l’hospital. Té càncer, ara en stand- by. “Sí, que m’ho vaig creure”, li respon. De moment, la dona s’espera que l’avisin. “Truca, dona”, li diu algun familiar, que la veu tossuda. “Vull veure si es recorden de mi”, torna a dir ella, confiada. Mentrestant, retalla i enganxa, posa sobres i segells i deu ser de les poques que mantenen les oficines de Correus amb vida.

 

                                                     =====================