TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================