LA VIDA EN ROSA
***
6-1-2020
***
L’any 1945 Edith
Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho
sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri
per sempre?
¿Què feia jo el dia de Reis del
1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial,
viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les
banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo
les mirava.
Fred i calefacció escassa, de braser
i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament,
menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona. La vida en negatiu per a la població.
La mare era la primera engrescada a
muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel.
Hi havia un sac de suros per fer les
muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de
llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que
ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens cosia nines de drap i llibrets amb tapes de
retalls de roba.
El Reis disposaven a casa de galetes,
vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran
elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.
Els Reis deixaven a les sabates del
balcó regals modestos però molt ben rebuts.
Llavors jo no plorava i m’atreviria dir que la meva
petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure
d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he
trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida
en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i
sense horitzons. No és bo per a la salut
tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar
al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del
país, perquè no defalleixi i s’ensorri.
Que els bons Reis us portin una vida
en rosa, encara que sigui un moment.
Olga
Cada nit obrim una porta,
ResponEliminacap a un altre lloc,
cap a un altre món.
Viure una història ,diferent.
Una nina de clor de rosa, amb un ram de roses, se li escau molt bé això de la "Vie en rose", jo si que recordo com la cantava l'Edhit Piaf...
ResponEliminaBé jo no sé que feia en concret el dia de Reis del 1945, però aquell any va ser molt important per a mi, el començament d'una vida amb els seus pros i els seus contres( podeu fer números)... Anys de misèria, que no de infelicitat, ja que suposo que era una mica la inconsciència infantil, però mai s'havia deixat de fer el pessebre, amb la molsa que anàvem a buscar al bosc, coberta de gebra, que a casa substituíem per farina, el seu riu de paper de plata i totes les figures que us podeu imaginar.
Les figures, que eren precioses, ara estan guardades en una capsa, perquè només poso un Naixement més modern...Són tan autèntiques, tan ben fetes, unes persones imitant molt bé la realitat, uns bens que semblen de veritat...
Sempre m'he preguntat que amb la misèria que teníem com havíem aconseguit aquella meravella de figures, suposo que cada any en devíem afegir alguna, a veure si algun anys m'animo i torno a fer el Pessebre de la meva infantesa.
Esperem tenir un any de color de rosa!
Bona nit, Olga.
Jo també recordo la "vie en rose" tot i que l'any 1945 encara no havia nascut. Però les cançons duren i jo l'he sentida molts i molts cops.
ResponEliminaCosta molt veure la vida de color de rosa, avui en dia, però com tu dius, tant de bo l'hi poguem veure de tant en tant ni que sigui per una estoneta, perquè aquesta estoneta ens dona ànims i forces per tirar endavant. Tant de bo que tu també tinguis alguna estoneta de color de rosa, aquest 2020.
Una abraçada, Olga.
Sóc dels que coneix bé la "Vie en rose" de l'Edit Piaff. El que no sabia exacte era l'any de la seva composició. Encara faltaven 10 anys per a que vingués a parar a aquesta vida en rosa.
ResponEliminaRecordo diades de reis com les que descrius Olga. "regals modestos molt ben rebuts".
La gent que té el cor negre volen impedir de totes totes que la resta puguem viure la vida rosa.
M'ha agradat molt llegir el teu post i admirar teva la postal, ara que s'acaba la diada de Reis del 2020.
La vida té etapes de colors diferents, és així. Precisament l'altre dia comentava que s'ha perdut el costum, en general, de posar les sabates al balcó per tal que els Reis sàpiguen que hi ha criatures, potser ja tenen GPS. També s'ha perdut allò de deixar pa sec al cove de la roba -en el qual ens deixaven les joguines-. Hi havia cases on fins i tot deixaven una copeta de conyac per als Reis, ara seria pecat, això, he, he.
ResponEliminaQuan som petits tot és més rosa, és cert, fins i tot en situacions tan dures com deuria ser la postguerra. Però hem de lluitar per no deixar mai de veure-ho tot una mica rosa! Que tinguis un bon 2020!
ResponEliminaUna imatge preciosa i un desig de reis fantàstic per a tothom! Seria genial que la vida fos de color rosa, és el color de l'amor i en aquest món hi hauria d'haver molt d'amor per totes les persones i els éssers vius.
ResponEliminaDescrius molt bé alguns instants de la teva infantesa, tot i les mancances de l'època, els pares feien tot el possible perquè els fills fossin feliços. I és que amb amor es supleixen moltes mancances.
Que vegis també la vida de color rosa.
Com diu un cantant en Miquel Abras : "La vida es del color que la vulguis pintar".
Molts petons de color rosa!
I tant que sí Olga, una vida en rosa fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense horitzons tal com tú dius, Sí, fins i tot per a ells.
ResponEliminaI per a tú una vida del rosa més bonic per ser tan generosa.
Jo els Reis de 1945 estaba fent barretines a Olot. Sóc del 48. Però recordo perfectament la Vie en rose d'Edith Piaf. Prefereixo veure la vida en el seu color. Penso que hi han moments roses, blaus, vermells...i altres que la veiem morada o negra. Però mai és d'un sol color. Una forta abraçada: Juanjo
ResponEliminaRecordes la infància amb el color de la felicitat, Olga, per això aquest sentiment tan lluminós que el teu post traspua. La felicitat no la donaven els diners, sinó l'actitud de la pròpia família, que la sabia transmetre en alguns casos. Quan érem infants ni enteníem què era la pobresa, si podíem ser tan feliços amb una làmina de nines per retallar... Sobre La vie en rose, no és portar la contrària però mai em va agradar especialment. Crec que associava la veu ronca de l'Edit Piaff amb alguna cosa lletja, i a més no entenia la lletra. Coses de criatures...
ResponEliminaUna abraçada tendre, poeta!
El rosa no ho sé, però que "l'important és la rosa" que cantava Gilbert Bécaud, sí.
ResponElimina