ULLS DE
SANTA LLÚCIA
*
Les dones hem plorat sempre. Els
homes també, però les dones encara més.
Les llàgrimes s’han vessat sempre en
vertical, tret que fossin recollides en vasos lacrimatoris o eixugades amb
mocadors. Però si lliscaven lliurement, les llàgrimes feien un petit camí a
terra i corrien a trobar-se amb el curs d’aigua que fos més a la vora.
Així les llàgrimes han estat sempre
afluents de fonts i torrents que les han conduït al mar, a vegades a través de
terres molt distants. Com que les llàgrimes són salades, hi ha alguns topònims
que es refereixen al tema, com ara les Fonts Salades, els Llacs Salats, i
altres.
Llúcia era una noia cristiana del
segle III/IV, nascuda a Siracusa. Com que l’emperador Dioclecià perseguia els
cristians, va empresonar Llúcia, la va maltractar, li va fer treure els ulls
segons diuen les llegendes, i la va matar.
L’esperit de Llúcia era sempre vora del
mar, on havia nascut i viscut. Com diu el poeta Jorge Manrique: “les nostres
vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir.” Cada vida, amb
els seus plors i tot.
Llúcia esperava vora l’aigua
l’arribada de les llàgrimes i feia el gest de passar-se-les pels seus ulls
buits. A poc a poc, van aparèixer a les platges unes petites formes ovalades i
planes que feien l’efecte d’un ull: eren les llàgrimes que, passades per les
òrbites buides de Llúcia, prenien belles formes d’ulls.
Les pescadores les recollien i se’n
feien anells, arracades i collarets.
Algú, recordant la noia de Siracusa morta
cruelment, va dir que les petites formes eren “ulls de santa Llúcia”, i d’aquesta
manera es coneixen a les nostres platges.
No sabem si l’esperit de Llúcia recorre
altres costes que no siguin les seves, però si alguna vegada trobem un grapadet
d’ulls entre l’arena, sabrem ella n’ha estat a la vora.
***
Original d'Olga
Xirinacs
2-10-18
L'expliques bé aquesta història tan trista, Olga. Fa massa anys, massa segles, que els poderosos fan patir les persones, en aquest cas una dona.
ResponEliminaA casa en diem "ulls de sirena". Fa uns tres anys vaig publicar unes fotografies dels ulls d'aquests que col·lecciono:
http://xavierpujolguarro.blogspot.com/2015/07/ulls-de-sirena.html
En la resposta a un comentari parlava d'aquest conte:
"La llegenda dels ulls de sirena" a Contes despullats, de Palau i Fabre, (Edic. del Mall)
Són moltes les llàgrimes caigudes. Jo crec que cap llàgrima és inútil. Una abraçada.
ResponEliminaM'encisen aquestes pedretes, filles del mar. En un antic llibre amb vides de sants, de la meva besàvia, 'Leyendas y Tradiciones', explicava en una altra versió del seu martiri que era Llúcia mateixa qui s'havia tret els ulls, verds, en dir un seu pretendent refusat que l'havia denunciat que era el que més li agradava d'ella. I també que els seus ulls eren verds i aleshores n'hi van sortir uns de blaus.
ResponEliminaEn tot cas, una història cruel, com tantes altres. Però una santa de llarga tradició, encara vigent, tan sols cal veure la quantitat de llumets que s'encenen a la Catedral quan és el seu dia, tan relacionat amb el cicle nadalenc.
Quina història tan bonica que ens contes, Olga! I trista, certament... El que em sap greu és no haver-ne vist mai, de pedretes com aquestes, o no haver-ne estat conscient... Se'n troben encara per les nostres platges?
ResponEliminaUna abraçada, poeta!
Que bonic! La primera part m'ha fet recordar "Como agua para chocolate". M'agrada molt llegir-te, Olga. Les teues paraules són petits tresors, com les llàgrimes de què ens parles avui.
ResponEliminaLes imatges es projecten al cervell.
ResponEliminaIdea ben poètica!
Abraçada
A través dels ulls s'arriba al cor. La nineta dels ulls és la projecció de la persona estimada. Això és la idea de Gilabert de Próixita que s'amagaria dins els dos versos: "mas, enquer mort, celhs qui volran mirar/ dins en mon cor, veyran vostre figura".
ResponEliminaJo em passo tota la tardor esperant el pas de puça que és Santa Llúcia.
És veritat que les llàgrimes són salades com el mar...
ResponEliminaSabia la història , però jo com la Montse, mai he trobat pedretes d'aquestes tant boniques, a partir d'ara estaré a l'aguait!
Bona tarda ara i bona nit quan surtin les estrelles i brillin sobre el mar.
Petonets, Olga-