SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

T’estimo sobre el fred de les aigües
i la resistència de les pedres.
Som els rius a la mar del trist Manrique,
però em veig en l’arrel d’aquestes torres:
Erill, Cardet, Boí, Sant Quirc, Taüll:
arrel de carn i pedra ens van fer poble
d’altes i esplèndides volades.
La boira entela els ulls, que ja no tenen
la resplendor d’antany.
La neu a poc a poc ens colga
i encara trobo, a la fi, la tebiesa de les teves mans,
la teva veu que potser un dia
coronarà aquells cims que ens estimàvem
i en una sola abraçada els vencerem.
*
Boí, juliol 18
*
Collage d'OX
p.

9 comentaris:

  1. Olga Xirinacs13 de juliol del 2018, a les 21:46

    Demano sinceres excuses al bon amic Xavier Pujol, perquè ha fet un excel·lent comentari a aquesta entrada i, com que l'he canviada perquè hi havia un error, el seu missatge ha desaparegut i no sé com s'ha de fer per recuperar-lo.

    ResponElimina
  2. xavier pujol13 de juliol del 2018, a les 22:57

    Durro, Barruera, Cóll, Sant Nicolau... Quanta bellesa hi ha en les paisatges i les ermites i esglésies d'aquesta vall.
    En el teu poema expliques unes sensacions intenses. Les carícies que ja no rebem, els rostres que no veiem, o les veus que no escoltem encara que les seguim sentint.
    I per cert, el collage és molt explicatiu també, com tot els que acostumes a fer, Olga.
    Una abraçada ben forta, i un desig d'un bon estiu.

    ResponElimina
  3. ... i escaig14 de juliol del 2018, a les 8:29

    ah, l'excel·lència ben entesa, aquí no s'ha perdut res!!
    ho celebro, de cor
    .

    ResponElimina
  4. Teresa Costa-Gramunt14 de juliol del 2018, a les 11:17

    Bell poema que em retorna el record de la nostra visita a la Vall de Boí de fa tres anys...

    ResponElimina
  5. montserratcomasmarti14 de juliol del 2018, a les 12:10

    En acabar de llegir el teu poema ens venen els records recents d'aquests deu dies que hem tingut el goig de compartir amb tú. Les estones de sobretaula, les converses i les teves ingenioses sortides que conserves tant bé a la memòria.
    En un entorn tant màgic i parlar cada dia amb tú, un gran plaer.
    Ja saps sóc la Montse, que cada dia va esmorzar, dinar i sopar al teu costat.
    La companya del Josep María ( el "boig" de la muntanya. ja ja ja )
    Per cert la pujada al Montardo va ser magnífica.
    Bon estiu !!!

    ResponElimina
  6. Galionar14 de juliol del 2018, a les 16:43

    Per sort, Olga, no heu estat dos rius paral·lels com glosava Màrius Torres, sinó dos rius que van confluir l'un en l'altre. Això ja res no ho esborrarà mai...
    Quina sort, haver pogut tornar de nou a Caldes de Boí! Ja saps com m'estimo la vall, però a causa de la feina no puc agafar vacances quan vull i tampoc aquest any hi he pogut anar... Bellíssim el poema!
    Una dolça abraçada, amiga!

    ResponElimina
  7. M. Roser14 de juliol del 2018, a les 22:27

    Qui estima, estima malgrat Les aigües siguin gelades, les pedres ens barrin el camí, la neu ens colgui o la boira ens enteli els ulls...
    Que bé que has pogut tornar a gaudir d'aquests paratges! Les muntanyes, sempre ens portaran el record de la tendresa dels éssers estimats i el ressò de la seva veu!
    Bona nit, Olga.

    ResponElimina
  8. Helena Bonals16 de juliol del 2018, a les 11:49

    Fa poc he llegit que "les coses poden ser com les havíem somniat". Fa poc també m'he adonat que pot ser veritat. A vegades llegeixes el que t'està passant en aquell moment, i és màgic.

    ResponElimina
  9. Joan Josep Tamburini18 de juliol del 2018, a les 4:11

    OLga. Una abraçada des de aquest barri de barraques de Lima San Juan de Lurigancho. Un cerrito que antes se llamaba La Boca del Diablo y ahora Mnos de Dios. Ja t'explicaré les meves experiències quan torni. Una abraçada.

    ResponElimina