VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE

VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE

*

27-5-18

*

He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.

            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”

            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.

            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.

            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.

            *

            Olis d’Olga Xirinacs