TORNAR DE MUNTANYA
*
9-7-17
*
"Aquelles
muntanyes que tan altes són
me priven de veure mos amors on són"*
A mi també me'n priven, comte.
Sóc a la Vall dels gegants que de petita
somiava:
la neu, els llamps, l'escalada.
Sec als seus peus i els miro
i no puc abastar-los;
sé que als seus cims hi ha aquells llacs
que contenen el cel i els colors de la tarda.
Els amors d'aquell comte van morir
i els meus també, i ara no puc fer el cim
perquè l'última pedra de la vida
se'm fa pesada i no la passaria.
Però, Montardo, Comoloformo*, Bessiberris,
si veieu l'altra banda de la Vall,
crideu els meus amors i els del comte també.
Mentrestant, aquest vent que puja la Noguera
m'eixuga les llàgrimes, les que són i les que
eren.
______________________________________
* Gaston Febus, comte de Foix, s. XIV
* Foto panoràmica des de sant Quirc, a Boí/Taüll
*
Comoloformo: 3.033 m .
__________________________________
Des d’un
pedrís a tocar de la font, he dibuixat. ¨És la capella del Rosari (sic) sobre
la Garona, a Tredòs.
Dels prats en plena i aromàtica
floració, el pom que no pot faltar.
_____________________
hola, benvinguda!
ResponEliminaque bé llegir de nou les teves paraules aquí
jo torno demà, ;)
Molt contenta de veure't per aquí, l'estiu és una estació ambivalent, a mi sempre m'ha semblat una mica trista i tot.
ResponEliminaBenvinguda de Taüll i les seves muntanyes!
ResponEliminaNosaltres demà partim per anar una miqueta més lluny: Salzburg... Volem escoltar Mozart, ja tenim les entrades i tot!
Abraçades, amiga.
Hola Olga! Ben tornada.
ResponEliminaHas tornat amb un poema preciós que commou. Una abraçada.
Un poema d'enyor i al mateix temps de reconeixement cap a les muntanyes gegants.
ResponEliminaD'un present que fa pujada. Quins poms més bonics es poden fer amb les flors de la muntanya, Olga.
Sé el que és fer una pregària com aquesta a la Vall de Boí, Olga; jo mateixa als 25 anys en feia una de molt semblant a la teva...
ResponEliminaUna abraçada molt gran, estimada poeta, i molt contenta de tornar a llegir-te!
Has tornat amb la teva eterna serenor i l'elegància dels teus versos.
ResponEliminaQuin plaer tornar-te a llegir, poeta!
Sé, Olga, que enyores i has enyorat al Vicenç, però sense cap problema em tens per la xarxa, tu i jo hem passat moltes coses junts, des de la nostra desavinença al nostre encontre i creu-me, sense cap condició i per la xarxa pots comptar amb mi, per al que vulgues, jo també sé que de xicotet quan una persona major em deia: _Quin xiquet tan bonico! Jo estava en un altre plànol, ho sé, no podem respondre a l'ajut que ens fan, ja siga de bellesa, d'amor o d'amistat de la mateixa manera quan estem en un lloc en què se'ns ha anat quelcom molt volgut, però saps que durant tots els dies de la meua vida estàs amb mi, virtualment.
ResponEliminaVicent Adsuara i Rollan
Ah! plora, perquè plorar ens acosta a allò que hem perdut, i fins i tot ens fa que puguem parlar amb aquells que ja no són amb nosaltres, amb ells el Vicenç.
Hola Olga, ben tornada d'aquestes muntanyes que omplen el cor de pau i serenor...És tan bonica la Vall d'Aran! Jo vaig anar-hi de vacances nou anys seguits quan era una jovencella i m'estava a Salardú molt a prop de Tredós, fins i tot ja xampurrajava una mica l'aranès, que és força difícil...Espero que hagis tingut temps d'eixamplar els pulmons amb l'aire fresquet i de mirar els estels, segur que n'has vist un que t'ha fet l'ullet, perquè sàpigues que sempre et farà companyia!
ResponEliminaBona nit Olga.
Encantat de que tornis a ser aquí. A mí també se m'ha acabat pujar muntanyes, però el record queda i aquells paisatges no s'obliden mai.
ResponEliminaUna abraçada.
Olga, sobre el teu comentari a "Casablanca":
ResponEliminaCom entenc el teu sentiment, Olga... Aquest divendres es casa el meu fill i la Monika en una cerimònia civil, i la família ha desestimat que surti a llegir-los algunes paraules meves per considerar que la meva única intenció seria la de "fer-me la important"... Com tu, estic sola.
Una forta abraçada!
Tornar de muntanya com de mar, és bo de canviar d'aires. Jo no sé fer-ho pas gaire, sóc molt casolana.
ResponEliminaNo es preocupe, senyora Galionar, els fills sempre tornen als pares, per poder, per diners o per amor. Passarà el mal tràngol, i després de la temporadeta de novençans tornaran a vostè.
ResponEliminaUna abraçada i paciència, jo sé el que significa un fill per una mare, el fal.lus o siga la felicitat, el que una dona per a un home.
Vicent Adsuara i Rollan
bentornada. Si vas a Mont- Ras, diga-ho i procuraré anar-te a veure. Una abraçada.
ResponEliminaPerdona, ja sé que és Mont-Ral
ResponElimina