MATAR EL PARE
*
24-1-17
*
Gràcies als
mitjans de comunicació, cada dia assistim a l’assassinat d’alguns pares de totes
castes i colors. Aquesta és la missió de tota generació que puja, matar pare i
mare si pot. En el sentit físic primer, perquè això ja ve inscrit des de la
formació de l’univers.
En el sentit
simbòlic, després: el món es va formant sobre despulles anteriors. És llei de
vida.
Els pares aspiren, la majoria, a
criar uns fills cada vegada millors i més perfectes. Saben que aquests fills
els assassinaran, però ningú es vol adonar que tota història s’acaba d’aquesta
manera, per molta moral que hi dediquin. L’univers té aquestes lleis.
Ara em refereixo només al món
cultural. L’expressió ‘trencament’, que s’ha fet famosa els últims anys, la utilitzen
els que no en saben d’altra per ignorància. Però no vull analitzar mots. “40
anys de punk”, ens diuen aquests dies. Felicitats, doncs. Aquests i altres
moviments en art, arquitectura, música, irrompen al món que al seu temps també
va innovar tant com va poder, perquè la vida és evolució, i l’evolució no és un
compartiment estanc sinó que és un tempteig, de manera que, encara que sàpiga
greu a alguns, l’enllaç no queda mai interromput. Però sembla millor matar que
agrair, i si no ets agressiu no vas enlloc.
En el cas dels concerts i
macroconcerts ‘trencadors’ que s’erigeixen sobre l’esquelet dels pares devorats:
¿aporten alguna novetat que no sigui el guany? Perquè els resultats són els
mateixos de sempre des que es cantaven cançons de pandero: omplir estadis,
sales, camps de futbol i obtenir beneficis. Una prova minúscula entre tanta
grandesa és que un determinat poblet de les nostres comarques no pot llogar un
cantant ‘trencador’ per la seva festa a causa de l’elevat preu a que es cotitza
l’home. Ja s’assembla a les elèctriques, això. Cadellets submisos, trencadors
de pega.
***
Collage d’OX
Que difícil és, Olga, deixar de ser "cadellets submisos". És més fàcil creure que ho ets. Ser-ho de veritat és una altra història.
ResponEliminaEl matar al pare no és ben bé matar-lo sinó sentir desig per la mare o una mare simbòlica, o Electra en el cas de les dones, però hi ha gent Santa que no passa per aquest tràngol, són els bocs expiatori sexuals.
ResponEliminaI també està entroncat amb la dialèctica que tu tan clarament comentes, però què mou a la diàlectica o deconstruccio, doncs la primera mirada de la mare al seu fill, que fa que aquest o aquesta ja es pregunte durant tota la seua vida:Que vol ma mare? Que vol una dona? O que sent una dona o home? I en base a eixa pregunta histèrica per infinita sublimes i creem, al contrari que els animals, la Història diàlectica o com tu dius matant al pare, que potser mare també.
En fi, Olga et veig completament recuperada d'allò, i gaudisc amb tu, una abraçada carinyosa des de València ciutat.
Vicent Adsuara i Rollan
Estimada Olga: saber des del principi que pares i mares -reals o simbòlics- serem assassinats -també ho hem de dir en llenguatge simbòlic-, estalvia anar pel món de forma il.lusòria.
ResponEliminaAixí, doncs, fer el que cal fer. Donar vida sempre que es pugui, nodrir sempre que es pugui sense esperar res. I si alguna vegada et fan una abraçada de cor aquesta és la paga més gran.
L'agraïment és rar, és fruit d'esperits elevats i d'aquests n'hi ha pocs, això també cal saber-ho, per més que dolgui. La lucidesa és això.
Ja que anomenes el moviment punk. Sembla que alguns dels seus representants més importants, no van esperar a que els fills els matessin. Ells mateixos els van fer la feina.
ResponEliminaEl tema dels preus del artistes... Tu ja ho has explicat prou bé Olga.
Com bé dius tu, és llei de vida, i no ens podem pas quedar aturats, hem d'anar avançant...El què passa que hauria de ser per millorar i no sempre és així.
ResponEliminaBona nit, Olga.
M'agrada molt el comentari que t'ha deixat la Teresa Costa-Gramunt, Olga, i el subscric. Més val anar pel món sense esperar gaire dels altres i acceptar gratament allò que de tant en tant se't regala...
ResponEliminaUna abraçada!
L'art i economia no casen gaire. Els bons artistes es van morir de gana, i desprès de morts les seves obres es valoren per milions. Jo no sé si matem als pares, o els amaguem de la nostra vida, per fer-nos importants nosaltres.
ResponEliminaLa lluita generacional, molt ben explicat per tu en el desig natural de matar els pares, sempre estarà present. La nostra generació no es pensava que la dels seus fills ho seria benestant, més conformista i més clàssica, és la forma evolutiva de renegar del domini dels pares. Això ens porta al fet que, en la majoria de les ocasions, allò que li aconsellen els pares als fills no té valor, només valoren allò que ve dels amics o de fora. La nostra missió és fer i com diu Teresa Costa-Gramunt, si al final ens cau una abraçada benvingut sigui.
ResponEliminaEntre nosaltres, Olga el yin i el yang sempre estan present en la història de la humanitat; no hi ha evolució sense involució. M'agradaria argumentar-ho amb exemples, però no tinc ganes que em diguin involucionista i tampoc no sé si me'n sortiria.
ResponEliminaja ho diuen, 'més lleig que pegar un pare...'
ResponEliminaels cadells submisos tenen trets comuns: la tara de la vanitat i el mal gust de ser cruels;
en fi
la gratitud és un sentiment noble i, entre mare i filla, infinit gràcies al cordó umbilical, físic o simbòlic, sempre real
.
MATA EL PARE?...IMPOSIBLE,ELL ES NOSALTRES,FAREM EL "PARIPE",FINS I TOT ENS HO CREUREM,PERO MATAR-LO...
ResponEliminaEn la major part dels àmbits de la cultura i del lleure es tracta de cridar l'atenció, més de que cercar un bon pòsit. Per això ens movem a base de soroll i de crits, més que de raons.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHi estic d'acord. Molts joves creuen fer coses noves quan només és ignorància d'aquells que l'han precedit. Quanta més arrogància, més ignorància.
ResponEliminaDiria que molts que creuen "mata al pare" no ho aconsegueixen, ells són més mediocres sense saber-ho. Però sempre hi ha excepcions i no podem posar a tothom al mateix sac.
Reivindique el dret de "matar el pare" sempre que abans se'l conega. Vull dir, un pintor que coneix els seus antecessors de segles i coneix i domina les tècniques com cal, pot permetre's el luxe de pintar un quadre tot blanc i dir que és un paisatge nevat, però no es pot pintar un quadre tot blanc perquè no saps fer altra cosa i així "mates el pare"... posem per cas.
ResponEliminaD'altra banda, estic plenament d'acord amb el comentari de Teresa Costa-Gramunt i el subscric absolutament.
JA ho pots ben dir...anem plens de cadells submisos ......ens calen més matances simbòliques i alguna novetat ben nova que ho sigui.....
ResponEliminaTot un honor rebre una visita de Lo Gayter del Balcó! Moltes gràcies, Olga. A veure si entre tots podem arreglar una mica el món... I esperem les teves reencarnacions amb molt d'interès! (Curiosament, un dels temes de la novel·la que treballo és això de matar el pare...)
ResponEliminaTothom pensa que els artistes només treballen per amor a l'art. Ja està bé que es facin pagar.
ResponEliminaA mi a la feina els bons dissenys me'ls paguen regalant-me llibres de poesia, ja és alguna cosa!
El comentari de Teresa Costa-Gramunt és per a mi el més equilibrat.
ResponEliminaHem de matar al pare i a la mare en sentit metafòric, és clar ja que altrament esdevindríem cadells obedients sense caràcter propi. És imprescindible que des que som infants sapiguem dir NO quan així ho considerem. El adults ens faran veure, per via de la raó, si encertem o no amb els nostres entestaments.
Freud deia que qui vencia l'autoritat del pare era un heroi. En alguns casos és necessària aquesta imposició per part dels fills, ens construeix i ens fa forts. I si el pare i la mare són bona gent, encara que els matem, els seguim estimant. Per sempre.
Hola Olga, quant de temps sense trobar-nos!
ResponEliminaCrec que en el darrer paràgraf expliques el motiu últim de tot plegat. Els guanys. Tot és només slogans i com més "trencadors" millor perquè d'allò que no ens impacta no en fem ni cas. Ara bé, matar, assassinar, trencar... encara que sigui en sentit figurat, com bé dius, omple estadis. Una abraçada!