PASTORET I PENJAT

PASTORETS I PENJATS

*

29-9-16

*

“Pastoret d’on véns...? / de la muntanya, de veure el temps (...)”

            Això mateix, venim de la muntanya, de Mont-ral, i jo que volia veure pluja, n’he vist ben poca. Un parell de tronades, i ja està. I encara el foc a la llar dels últims dies feia companyia però era innecessari. Llàstima de llenya de ginebró que s’ha quedat per cremar, ves.

            Tot l’estiu sense Internet. I ara que som a Tarragona, em trobo que el router havia petat per un llamp rabiós que va afectar moltes cases. Estreno Internet, doncs, i us saludo amb ganes.

            Festes. L’11-S vaig ingressar a Joan XXIII a les 17,40 en punt, per a una prova l’endemà. Veia la gent com passava, banderes amb ànima. I el dia de santa Tecla, patrona de Tarragona, me’l vaig passar a Bellvitge senceret. Una prova d’aquelles contaminants, de positrons, etc. Una alegria, vaja, perquè de moment sembla que tot va bé.

            Arribem i l’amo del frankfurt de sota de casa em diu: “Aquest estiu ha estat l’hòstia de soroll. Fins i tot hi havia un conjunt que es diu ‘Aula del soroll’; llegeixi, llegeixi el diari i veurà com protesten els de l’hotel veí, etc. etc. “ Era l’espai Barraques, situat al Passeig de les Palmeres amb música alternativa fins a les 6 de  la matinada, més els que es queden borratxets tombant vàters portàtils, etc. Capital del soroll, nosaltres. I de la brutícia, per la pudor d’orins, restes llefardoses,etc. Sembla que aquest ambient “europeu” creix per tot Catalunya amb permís de l’autoritat. I ens embastardeix tots.

            *         

            He escrit. Segueixo un fil d’aigua, el rec que teníem  al jardí i a l’hort de Rubí. 25 estius de la meva vida allà. Prescripció facultativa: “escriu, i no diguis que escriuràs, escriu; sinó és del dret, de l’inrevés, i si no ho fas tan bé, ho fas més malament, però fes-ho.” I jo seguint el fil d’aigua del paradís perdut. Ja en parlarem.

            El 27, celebrem un acte ple d’alegries: sóc tarragonina il·lustre i col·loquen un retrat meu fet per Joaquim Icart a la sala de personatges il·lustres de l’Ajuntament. Sóc entre Rovira i Virgili i Pin i Soler. Els amics somriuen, ens abracem, ens retratem, tindrem una tardor de visites dolces i xerrades amables.  Com que el poble en diu la Sala dels Penjats, doncs ja hi som... Riem perquè sóc la primera a qui pengen en vida, diuen. Tots els qui pengen pel coll són vius és clar, però els pintats il·lustres solen ser morts, i jo encara no. Vespre ple a vessar d’agraïments. Ara ja pot ploure.

*

1- Les meves animetes de pedra (no són retocades)

2- Ja ha fruitat l’arítjol (sarsaparrella) i moltes baies vermelles.

3- Bosc de tardor.

4- Els del retrat a la Sala dels... bé, deixem-ho córrer.