AQUELLA CLAROR
*
12-3-16
*
“A la natura
regnava aquell estat de transició descolorit, inanimat i trist, que precedeix a
l’entrada definitiva de la nit.” Ho escriu Thomas Mann a “La muntanya màgica”.
Té raó, és així.
En aquesta hora mateixa sec al balcó
mirant l’última claror de ponent que encara pinta la cúpula de davant de casa.
Passen gavines majestuoses cap al nord. Les petites ja han passat cap al sud
seguint el sol. Una frèsia vella que tenim escampa l’aroma pel balcó i em porta
records eteris.
Mentrestant penso en la figura
bíblica d’Abel, de qui no se sap que vagi dir ni mitja paraula. Va passar
desapercebut per la vida i de bon noi que era, el seu germà el va haver de
matar. Enveja. Resulta que tots dos germans oferien sacrificis a Déu sobre una
columneta de pedres. Eren pagesos i pastors.
Diuen que el fum d’Abel pujava dret,
i el de Caïm, tort. Sempre, fins que el
del fum tort es va empipar. Diuen també que les ofrenes d’Abel eren millors que
les de Caïm, almenys això sembla que els deia Déu. Però jo diria que el vent hi
va jugar molt. Potser Abel feia la seva ofrena un dia sense mestral ni ponent,
serè i quiet. Potser Caïm no calculava el vent de trascantó que li feia
trontollar la fumera. Penso que era qüestió d’atenció, d’encertar-la, i
l’encert tan seguit fastigueja els que la sort els falla.
Mentrestant ha marxat el sol de la
cúpula i fa vent de ponent, cosa que atia els focs en sentit horitzontal.
*
Quina raó tens, Olga, en això de l'Abel. La bondat no té requesta, no és notícia, no és rellevant. L'enveja, en canvi, mou una bona part del món. Però hi ha una alegria íntima en fer que el fum s'enlairi bé, en guaitar els vents i esperar el moment oportú.
ResponEliminaEl teu text, Olga, destil·la aquesta mateixa alegria serena, tranquil·la que s'escampa suaument, cel enllà. Gràcies.
A mí de la història d'Abel, el que més m'agrada és l'alegat de Déu contra la pena de mort. Caïm ha assassinat a Abel. Però Déu li posa un senyal, perquè aquell que si algú mata a Caïm, Caïm serà venjat set vegades.
ResponEliminaAh! Això del fum queda molt maco, ens ho explicaven a catequesi, però no surt a la biblia. Sempre m'he demanat per què Déu acceptava una ofrena i l'altre no. Perquè la Biblia tampoc diu que Abel oferís el millor i Caïm lo dolent. Coses de l'Antic Testament. Poder reflexen una lluita entre pagesos i ramaders, decantan-se pels pagesos. Una abraçada.
L'última llum tanca la porta al dia i obre la de la nit. Tenim unes hores per esperar (amb fum o sense) l'arribada d'un nou dia que ens tornarà a omplir de claror.
ResponEliminaHi ha, Olga, un llibre de Sartre que es diu "Le mur" que parla una volta salvada la vida, el protagonista, de "pròrroga", no, no la podem mirar així la vida, la vida és un gran regal, i val més viure un sol minut que tenir una mort en vida, creu-me, és un regal no una pròrroga, que per ser regal és també etern, però ja em ficaria o em posaria contra el que tant tem, el meu jo, per dir el que no es pot dir a les clares.
ResponEliminaI allò de Caïm ha estat mal vist, potser no era Caïm tan roí, és a dir, la mort d'Abel era la seua manera d'estimar el seu germà, de fet si ho mires amb amor, sempre hi ha algú que ens ofereix la brisa que llança la nostra fulla a terra a la tardor i és la mateixa brisa que fa moure els grans vaixells a la mar. Pensa-ho Olga, no era ni tan roí Abel ni tan bo Caïm o a l'inrevés.
Vicent
A mi, Abel m'ha semblat sempre un "pilota". Caïm, com jo mateixa, s'atipa del germanet perfecte, el fill ideal, l'etern servent de Déu. Caïm és el símbol de la rebel·lia per això Déu el va condemnar al desterrament, a aquest costat del Paradís, "Al Este del Edén".
ResponEliminaQue el vent et porti els meus petons, Olga.
estira i arronsa, quina gràcia!
ResponEliminai algú altre a mastegar polsegueres i rebre cops, sempre amb l'ull diví clavat a l'esquena, violats i violentats, per finalment no arribar enlloc
.
Avui hi ha una certa reivindicació alternativa de Caïm però potser algun dia podrem deixar d'anar d'un costat a l'altre i comprendre'ls tots dos i la seva circumstància. Els agricultors i els ramaders sempre han tingut problemes tot i que ara tot es produeix a l'engròs.
ResponElimina..i, certament, Déu va entendre Caïm i fins i tot el va protegir, a la seva manera.
ResponEliminaDEU TOT PODEROS,S'ES QUE EXISTEIX,POT PERDRE EL TEMPS VALORAN OFRENES?...UNA VELLA AMIGA HAN VA DIR L'ALTRE DIA,"L'ORACIO RECONFORTE I ET DONA ESPERANZA,PERO TU CONEIXES,PALPABLEMENT, ALGUN MIRACLE?",LA BIBLIA LA MILLOR NOVEL-LA MAI ESCRITA.
ResponElimina"a la finestra es ponia el sol", diu Milan Kundera a La immortalitat. "aquell estat de transició descolorit, inanimat i trist, que precedeix a l’entrada definitiva de la nit": a mi no m'ho sembla pas, és el moment més bell i romàntic del dia, el moment que s'escau al Romanticisme del segle XIX, abans de la nit del segle XX.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÉs un dels moments millors de la jornada, aquest en què el dia cedeix el pas a la nit. I més si el pots contemplar en calma, amb el pensament vagarejant i deixant-se endur d'ací a allà empès pel vent de ponent...
ResponEliminaDe Caïm i Abel prefereixo no opinar; tinc la impressió que els textos que ens arriben de les sagrades escriptures s'allunyen força del significat que potser originalment tenien...
Una abraçada, Olga.
A mi em va agradar molt "la muntanya màgica" de Thomas Mann, però aquesta definició del capvespre, no és la que faria jo...A mi em sembla un moment molt "màgic"!
ResponEliminaAi el mestral, de vegades juga males passades...Encara que si som vora mar, les ones ens regalen una bona esquitxada d'escuma blanca!
Bona nit, Olga.
Una meditació ben profunda... Hi ha germans que s'estimen, però sovint, no. Però això hi ha poca gent que ho vulgui admetre perquè queda lleig. Però és la realitat i si hi ha consciència s'ha de fer un esforç de concòrdia, no arribar a extrems... Això val per a qualsevol relació entre iguals, són els iguals els que més difícil ho tenen per suportar-se. En fi.
ResponElimina