SOPAR DE
FAMÍLIA
*
12-1-16
*
L’ós gran talla
llenya
voreta del riu,
la casa és molt
freda
i l’óssa major
vol el foc ben
viu.
L’àvia petiteta
teixeix uns
mitjons
i així l’ós
menut
al mig de
l’hivern
té els peus
calentons.
ha anat a
pescar,
porta quatre
truites
que faran ben
cuites
avui per sopar
l’osset més
petit,
l’eixuga, el
pentina,
correu tots a
taula,
que el peix ja
és fregit.
*
OX
*
Ossets russos.
Ai, Olga! Quina tendresa en els ossos i en les teves paraules.
ResponEliminaQuin poema tan dolç...I aquesta família d'ossets són una monada...Cadascú fa una feina i després es reuneixen com una família feliç...M'ha agradat molt, el poema i els animalons, aquesta àvia amb tots els detallets pintats...
ResponEliminaPetonets Olga.
Molt dolç. Una abraçada
ResponEliminaCom un conte poètic i tendre. Gràcies, Olga!
ResponEliminaLa família, aquella cosa tan denostada és el millor que l'Home, ha trobat al seu camí per la immensitat del no-res. Ens fa veure que hi ha quelcom més que el relativisme de la lògica, per cert, el sentit comú, el menys comú dels sentits, Olga.
ResponEliminaVicent
Aquesta mare ensabonant l'osset petit és molt graciosa! No havia vist mai aquest tipus d'estatuetes.
ResponEliminaAquestes figures de fusta dels ossos, sembla que tenen els braços articulats i amb els cordills es deuen poder bellugar com si tinguessin vida pròpia.
ResponEliminaAmb el poema que has fet tu Olga, els has infós una vida familiar molt tendre.
Una col·lecció molt bonica de figures russes; una bonica col·lecció de versos per bastir una història tendra. Gràcies, Olga!
ResponEliminaAdmiro també aquesta doble orfebreria.
ResponEliminaGràcies, Olga.
Les paraules disposades envers fan més interessants les imatges.
ResponEliminaQue petits que som i com ens agrades les històries ! I quina sort tenim que algú ens les expliqui tan bé.
ResponEliminaEren objectes, ara són poema. Quina habilitat tens, Olga, per veure poesia en qualsevol lloc.
ResponEliminaSalut i poesia!