“I’M DREAMING ...”
*
3-12-15
*
No he abandonat
mai els meus somnis ni ells a mi, per això quan arriba aquest temps de Nadal,
agafo les postals que he preparat a l’estiu, em poso la cançó cantada per Bing
Crosby, “White Christmas” (Irving Berlin 1941), segueixo la meva llista i envio
als amics el meu record i el desig de bones festes. Mai deixaré de ser la
criatura que pintava angelets en fulles seques per enviar-les als amics. La
criatura que espera la neu malgrat els fumuts anticiclons. Sí, hi va haver un
temps que nevava.
Sempre que la meva germana i jo
somiem casa nostra, és l’antiga, la de
la foto. Mai la nova, construïda el 1976. Fa pocs dies em vaig llevar d’un
somni potent que no em volia deixar: al costat hi tenia la meva mare, vestida a
la moda de quan jo vaig néixer; i a l’altre la néta Gisela, de 15 anys. Anàvem
a fer te. A la cuina (la vella) hi faltava un prestatge i jo preguntava on era.
Al menjador, com que hi ha el mateix bufet, aquest era situat on el teníem
abans, no on és ara, i allà vam deixar les begudes. La mare em venia a ajudar
-¡com n’és de savi el cervell, ara que necessito i invoco la mare!-. La néta donava alegria al moment aquell, i el
somni el continuo veient.
Dues de les meves cançons estimades
són aquesta i “Over the rainbow” (Harold Arlen 1939), del mag d’Oz. Al meu
proper llibre “La crisi dels 80”
(aprox. per sant Jordi) s’explica el per què d’aquesta segona cançó. Vaig
néixer el 36 i aquestes cançons em van bressar la infantesa dins de la
casa on fèiem ninots de neu al jardí i al carrer.
La música i les paraules són el pont
cap a l’eternitat.
*
Casa nostra. Postal de l’època.
Anava a escriure una banalitat sobre l'any 62. Però no. Et deixo solament un polsim de neu, per a la casa dels bons records.
ResponEliminaLlegir-te, estimada Olga, és una alegria per a les "noies" Ex-libris de Sabadell!
ResponEliminaHas sabut donar-li una nova ànima a la teva casa reconstruïda. Però s'ha de reconèixer que era un edifici preciós!
Una abraçada de part de totes,
Jacqueline
Sembla una casa aristocràtica de Sant Petersbug. Potser ho és?
ResponEliminaLa música dels teus escrits em toca directament el cor...per això sempre em resulten massa breus.
Voldria anar en un trineu una nit d'aquelles en que el sol no s'acaba de pondre...i al meu costat hi aniria Gösta Berling... Aquest ha estat un somni meu, recorrent. Ni tan sols tindria por dels llops que aniriem allunyant llençant-los els llibres que omplirien el trineu.
ResponEliminaMirant aquest cel des de casa teva es pot somniar tanmateix de dia.
Mai hem de deixar el nen que tots portem ben a dins nostre. I Nadal és un moment propici per treure'l. Una abraçada.
ResponEliminaI l'Eternitat, Olga, és tan certa com la possibilitat de veure-la i sentir-la, la d'una persona que ha patit, que ha passat pel seu infern.
ResponEliminaVicent
M'agrada molt la teva darrera frase, que de fet és un vers.
ResponEliminaEn Jordi Dorca diu que anava a escriure sobre la nevada del 62.
ResponEliminaJa ho faig jo:la vaig veure i viure quan tenia set anys. I cada any, des de en fa més de 50, el nen que va deixar petjades en aquella neu, pels volts de Nadal segueix esperant tornar a veure Sants i Barcelona nevat. Entremig hi ha hagut alguna nevada escadussera, però cap com aquella.
I la música... a vegades fa mal de tan endins que entra.
La memòria com a acte d'amor, i en aquesta memòria hi pot ser tothom: els vius i els morts. Al temps-del-no-temps és possible. En el somni es veu ben clar...
ResponElimina(ja espero llegir el llibre anunciat!)
LA MEVA MARE,POC AVANS DE NADAL,TENIA LA COSTUM DE PARA TAULA AMB MOLT RINGO-RANGO,I POSSAR TANS COBERT COM DIFUNTS ESTIMATS,SE SEIA A CAP DE TAULA,ENCENIA ESPELMES,I EN SILENCI CELEBRAVA LO QUE ELLA ANOMENAVA ELS NADALS DEL ANYOR...
ResponEliminaJo també em quedaria amb l'última frase, la mateixa a què es refereix l'Helena.
ResponEliminaQuina sort, aquests somnis que vénen a omplir els buits de les pèrdues, de tant en tant!
Una abraçada, Olga!
Potser no cal una nevada com la del 62, que aquí quatre volves de neu ho aturen tot...Més cap aquí n'hi ha hagut alguna que ens ha permès veure els somnis de color blanc, sense entrebancs.
ResponEliminaJo també m'apunto a la darrera frase d'aquest pont tant especial...
Per cert m'agrada la teva antiga casa!
Petonets, Olga.
M'ha agradat molt de veure la casa antiga . recordo que era fantàstica. Tot el que dius del bufet i els mobles i les persones estimades.. . Quins records i quins somnis ! De fet els somnis són un misteri i a vegades venen quan els necessitem i ens acompanyen un temps. I és que Nadal és únic i trobem a faltar els éssers estimats encara que a la taula brindem per ells . Que siguis feliç Olga ! Petons !
ResponEliminai que puguem seguir sempre les estels dels nostres somnis .....és curiós jo sovint somio cases que mai són la meva , potser com un desig de tenir allò que mai vaig tenir....la neu com que no és freqüent per casa nostra la trobo màgica.....l'any 62 jo tenia tres anys i no ´se si conservo un record real o me'l he fabricat a partir del que explicaven les meus pares .....un bon grapat de neu prop de la cara , fred i blanc ....les cançons que dius també m'agraden molt .....les nadals del present em porten aires freds i blancs de nostàlgia d'un passat que mai tornarà .....
ResponEliminabenvinguts somnis i benvinguda memòria.....i per cert una casa de conte !
jo vaig néixer en un indret de fred on solia nevar tots els hiverns; des de la meva habitació veia els Pirineus, uns quants mesos de l'any eren blancs; sí, nevava; recordo que era bonic veure els flocs de neu caient a terra, i com s'anava fent el silenci hermètic propi d'un espai nevat; encara ara em fascina la neu, sobretot mirar-la;
ResponEliminaels somnis no ens abandonen mai, tampoc nosaltres abandonem la seva essència; per això conservem intacta la criatura que hi ha en nosaltres; i que sigui així per sempre;
paraules i música en l'abraçada, Olga
.
Els somnis són molt estranys, els busquen explicacions però mai no en troben de prou convincents.
ResponEliminaQuanta raó tens, Olga. Quantes coses es poden aconseguir amb música i paraules. I quanta gent no se n'adona!
ResponEliminaSalut i poesia!
Retinc la teva darrera frase: La música i les paraules són el pont cap a l’eternitat. En el teu cas i en base a la teva gran obra poètica i literària, per ser eterna no et caldrà ni pont. Salut!
ResponElimina