CLIXÉS
*
Des de la meva més tendra adolescència
un dels meus apartats de lectura d’entreteniment són les novel·les de misteri. En tinc una bona
col·lecció. Cal distingir
entre misteri, policies i altres derivacions de gènere. Excloc les excel·lents, que n’hi ha i honoren el
gènere. He vist les evolucions i com uns autors copiaven els altres i, com la
majoria dels nostres, també. No dic plagi sinó trets definits.
1- Cal que el detectiu protagonista
sigui gran bevedor i ell i algun altre col·lega
s’emborratxin sovint fins a la cirrosi, també les dones. La paraula
“borratxo/a” és imprescindible.
2. Cal presentar una comissaria i el
lector s’aprendrà cada vegada els noms dels equips, els seus costums i vides.
Calcades a cada novel·la.
3. Cal que el protagonista pensi que
una cosa n’hi recorda una altra que serà decisiva, però que no li acaba de
venir al cap. Aquesta desmemòria arriba fins al final revelador: ¡ ah, era
allò!
4. Cal que l’aparellament del
protagonista sigui sempre dissortat, així un doble argument enllaça amb
l’altre: lligar i investigar.
5. Cal que sempre s’interrompin unes
vacances o sortides d’oci, allò que se’n diu tocar la pera.
6. Cal que l’investigador, sovint mal
vestit perquè ni el sou ni el gust no donen per més, irrompi en sectors socials
plens de supèrbia per poder ensenyar la placa, establir un enfrontament de
mascles i finalment vèncer. Hi ha alguna femella que també surt vencedora.
En fi, hereus de la novel·la de violència de carrer amb
detectiu, d’ampla tradició nord-americana dels anys 30-40-50 i molt ben
traduïda aquí, ara cal que els autors assimilin el gruix de novel·les de qualitat, les que et fan
veure que, a més d’aventura, hi pot haver literatura.
*
“El asesino del
tiempo”, Lisardo Alonso. Hachette 1953,
Buenos Aires. A la coberta, manuscrit, hi diu ‘interessant’ (l’apunt és meu).
L'assassí del temps.
ResponEliminaHavia escoltat la frase: "matar el temps", com a sinònim de perdre'l.
Assassinar el temps és una actitud més cruel i premeditada. Esperem que no esdevingui un assassí en sèrie,
M'ha encantat llegir els teus clixés, tot i que aquesta mena de novel·les no són ni de bon tros les meves lectures habituals. Ho has explicat d'una manera molt divertida.
ResponEliminaTampoc és el meu gènere però sortosament hi ha qui, escrigui el que escrigui, ho fa bé. Penso en Benjamin Black alter ego de l'excel·lent John Banville, un senyor del llenguatge com l'anomena la crítica anglesa -ell és irlandès-. La sèrie de Benjamin Black segueix certs clixés però el geni del creador marca la diferència. Quan escriu com a John Banville fa literatura lliure. De vegades li he trobat defectes en un i altra gènere però la seva veu narrativa és un do dels déus.
ResponEliminaI ara recordo a Nic Pizzolato que recentment ha publicat "Galveston" una novel·la negra que brilla com si fos or.
Com no podia ser d'altra manera els clixés que marques són els comuns i essencials d'aquest tipus de novel·la que jo acostumo a llegir quan ve l'estiu.
Les novel·les de misteri no són unes lectures que m'agradin especialment...Suposo que totes segueixen aquests clixés...No sé perquè m'han vingut a la memòria les pel·lícules de l'Eliot Ness tot i que són més policíaques... Potser per l'època que representen i pels llocs, on transcorre l'acció.
ResponEliminaCaram això de matar el temps amb el poc que en tenim sempre, només falta que se'l carreguin...
Petonets Olga.
Caram, Olga, fas una miqueta de por amb tant coneixement sobre la novel·la de misteri. Ara mateix, no sé quin detall s'hi podria afegir que no estigués contemplat en aquests punts que esmentes i, per tant, considerat còpia. Jo no n'era aficionada. Em vaig iniciar amb una trilogia molt detractada "Mil·lenium" i a partir d'aquí n'he anat llegint i, tot i que no és el meu fort, sempre en trec, sense ànim de plagi, alguna idea que després surt. Per cert, també hi ha misteri en la teva "No jugueu al cementiri" que he acabat de llegir aquests dies. Semblava innocent i l'he trobat impactant.Ràpidament l'he passat a la meva mare que sempre es queixa que no encerta les lectures. A part de les meves, és clar, que l'acostumen a fer riure molt. La majoria, vaja!
ResponEliminaNo es poden menystenir aquestes novel·les, sempre que entretinguin els lectors amb arguments ben trenats que no acabin amb el majordom com a culpable.
ResponEliminapunt per punt!
ResponEliminaa vegades, hi ha plagi d'idees...
el què generen els clixés és força previsible, i això no li treu força, però si atractiu; prefereixo altres gèneres
.
Jo d'adolescent llegia molt Simenon, fins que no sé per què me'n vaig cansar. I això que recordo que m'atrapava molt, que vaig ser feliç tot i l'edat llegint-lo.
ResponEliminaN'hi ha, n'hi ha.
ResponEliminaDe pre i d'adolescent havia llegit molta novel.la policiaca i de misteri, perqué el meu pare tenia moltes. Ara de tant en tant.
ResponEliminaBé, que passis un estiu molt feliç a la montanya. I desprès, ja veuràs com tot anirà bé. Una abraçada.
A mi sí que m'agraden, m'oxigenen. Un altre clixe és que els detectius acostumen a ocultar un passat fosc.
ResponElimina