L'ARROGÀNCIA FAGOCITADORA

L’ARROGÀNCIA FAGOCITADORA.

*

9-1-15

*

Em ve de gust explicar un fet antic, que mostra com als “mandarins” se’ls comporta tot allò petit i gran. El fet és petit, però la primera exclamació en veure l’article on sortia, va ser: “¡quina cara, aquest paio!”.

          Era el 6 de juny del 1989. La Fundació Miró va convidar un grup format per les persones següents: mn. Josep M. Aragonès; Eduard Castellet; Narcís Comadira; Lluís Duch; Xavier Folch; Joan Guinjoan; Manel Ingla; David Jou; pare Cassià M. Just; Jaume Lorés; Rosa M. Malet; Antoni Marí; Raimon Pànikar; Albert Ràfols-Casamada; Raimon Ribera; Joan Rigol; Montserrat Roig; mn. Josep M. Rovira Belloso; Antoni Tàpies; Eugenio Trias; José M. Valverde; Olga Xirinacs. El motiu: debatre un article d’Antoni Tàpies a La Vanguardia del 14-2-89, amb títol “ En defensa de la recuperació de les capacitats cognitives i ètiques de l’art. ¿PINTURA COM A SAVIESA?”

          Em vaig preparar tota una argumentació ben estudiada, que conservo juntament amb les observacions dels altres assistents. Gran tema, grans valors.

          Dimarts 11 de juliol de 1989 surt a La Vanguardia un llarg article d’Antoni Tàpies amb el títol “ART I RELIGIÓ. ¿L’exhibició (en torn de l’exposició Millenum) és conseqüència dels vents d’una política regressiva que bufen actualment en l’Església?”

          Aquí el gran home, sense encomanar-se a Déu ni al diable, exposa com a seves, fil per randa, totes les nostres argumentacions obtingudes a la Fundació Miró. No esmenta la Fundació, ni la reunió, ni la gent que va parir les idees: tot és ell i només ell, i als altres, que els bombin, com solen dir a Vila-seca. Tots al seu servei i puntada de peu al cul.

*

Collage d’OX, sèrie Manic.