PROMESA D’ESTIU
- a Consell
Bardají, de Taüll -
*
13-10-14
*
Asseguts a tocar
la paret de sant Climent de Taüll, en un jardí acollidor, vell, rústic, amb
ombra agradabilíssima de noguer i til·ler, arribo a la conclusió que és millor
–per a mi- la contemplació d’aquest esvelt, antic i harmoniós campanar que, per
exemple, la torre Eiffel.
Aquesta construcció ha desafiat el
temps amb una voluntat espiritual de pedra. Potser ja hi havia llavors una
resolució ferma com la del nostre poble avui, ara tan amenaçada pels polítics.
L’Eiffel, alçada amb mitjans moderns
i intenció simbòlica distinta, es veu voltada de visitants universals, però no
arrelada en la convicció primigènia i admirable del poble que va alçar sant
Climent i que avui potser l’ignora.
Alguns dies pugem aquí a prendre el
cafè a l’ombra amorosa i calma, tan assossegada que sembla que el temps no
compti. El recinte es diu El Mallador.
Tinc per costum portar el meu
quadern d’apunts. La mestressa vol saber què escric. Fem conversa. Li explico
la meva reflexió sobre Taüll/Eiffel. Ella, de nom Consell Bardají, em diu que
quan se sent estressada o vol pensar en calma, s’asseu a la mateixa taula on
seiem nosaltres, a tocar de la paret de la casa, i amb el cap entre els punys
es posa a meditar o esbravar-se, depèn del que calgui en aquell moment.
Un dels dies, al jardí hi ha uns
joves que preparen les torxes per celebrar la festa de nit baixant la muntanya,
com és costum per aquells indrets: poleixen els troncs, tallen i claven.
Un roser d’olor voreja el jardí,
rosa primitiva amb tota la seva aroma. Consell n’està ufana i em regala un
parell de roses, que encara tenim al cotxe. Li prometo que si escric alguna
cosa sobre El Mallador l’avisaré. És avui, per tornar a respirar aquells aires
balsàmics que em van curar i fugir de la tensió malsana que ens neguiteja
aquests dies. Compleixo la promesa, Consell de les muntanyes estimades.
*
Fotografia de V. Roca. Dibuix en
full de quadrícula.
M'agrada aquesta promesa d'estiu i també la teva reflexió Taüll-Eiffel.
ResponEliminaAquesta taula i/o l'indret on està posada deu tenir energia positiva que calma i desestressa. Una troballa doncs!
Prendre un café a l'indret que descrius deu ser un dels petits (grans) plaers de la vida.
ResponEliminaOstres, Olga, no saps les vegades que hi he estat, al Mallador, al costat de Sant Climent! Els relats que m'ha inspirat, aquest lloc... Comparteixo plenament les teves reflexions sobre aquest indret sanador. Me l'estimo molt.
ResponEliminaPer cert, l'estiu passat vaig adquirir un llibre molt interessant sobre la Vall de Boí, que et recomano: La Vall de la fi del món, de Francesc Ribes Juaniti (Pagès editors). Si t'interessa, te'l puc deixar i enviar-te'l on em diguis. Crec que t'agradaria.
Una abraçada!
Jo també prefereixo contemplar el campanar de Sant Climent de Taüll, que la torre Eiffel...I que bonics que són aquests indrets, un autèntic bàlsam curatiu, pel cos l'ànima...
ResponEliminaBona nit, Olga.
A mi també m'agrada el rústic per sobre de tot. M'agradaria de viure fora de l'Hospitalet.
ResponEliminaM'has fet pensar en uns versos de M. Martí i Pol, "el llenguatge de les pedres és un recer misteriós i lúcid per repensar la vida i estimar-la". Complir promeses com aquestes també és un bonic recer per al record.
ResponEliminaEls campanars de la Vall de Boí estan tan integrats al paisatge, que sembla que formin part de la naturalesa.
ResponEliminaQuina sort sentir-lo amb la teva companyia i la de les teves s'avies paraules.
L'impuls per construir menhirs és antropològic, és un impuls de signe espiritual, aquest aspecte que avui dia potser ens manca, o no en som prou conscients...
ResponEliminaTens tota la raó. Ja sap del meu amor per romànic i per les pedres antigues. Del que significa per a mi la setmana anual a Poblet.
ResponEliminaAnyoro el Pirineu. En un dels moments més delicats de la meva vida, em va salvar un estiu passat a Les. Una abraçada: Joan Josep
Et comprenc perfectament o així ho crec, jo no "sóc" res, no sóc russafenc sinó que estime aquests carrers on ma mare, estremenya em va donar el meu primer petó, vaig escoltar a mon pare parlar la llengua d'aquest poble, vaig fer-me la primera ferida, vaig plorar per primera vegada, aquells carrers o aquests, descrostats i bruts i vells, però que em fan estimar, més que valencià o espanyol estime la meua Russafa, més que totes les Eiffels del món, les meues llengües fan la meua pàtria també i en elles estan ma mare, mon pare, i el món, l'estranger que pot repressentar el francès.
ResponEliminaCrec que et comprenc, si es pot comprendre algú.
Una abraçada fruint també del teu escrit amb l'amor, sempre el tercer camí d'amor com deia Pessoa.
.
Vicent
Les pedres, posades per les mans expertes dels obrers o dels pagesos, quan es transformen en obres transmeten assossec per la seva sòlida i artística sobrietat. Altra cosa és que tinguem o no temps per copsar-ho.
ResponEliminaOlga, aquesta taula ha de ser la taula de la saviesa, per això tu t'hi inspires, la Consell s'hi desestressa i a tants d'altres els deus transmetre tantes bones vibracions. Em quedo amb les coordenades per quan vagi a la Vall de Boí.
ResponEliminaOstres, és ben bé que saber mirar és un do.
ResponElimina