EL TEMPS, AQUESTA PARADOXA

EL TEMPS, AQUESTA PARADOXA

*

15-9-14

*

Ja ha passat però encara no arriba; petit punt de reflexió per aquests dies.

Ha passat el temps per a l’estimada amiga Montserrat Abelló, dona valenta, lluitadora, poeta sensible, amable i generosa, amb el somriure als llavis malgrat la seva vida de llargs temps difícils. Li dec anys d’amistat i unes traduccions dels meus poemes a l’anglès. Jo li havia presentat algun llibre a la Llibreria de La Rambla i també al Casino de Tarragona.

Hi ha una anècdota que diu molt de la seva generositat. Quan es va publicar el meu llibre “La Muralla” (Columna, sèrie Àuria, 1993), se celebrava un Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica a Tarragona. Amb converses amb l’Ajuntament, es va creure oportú obsequiar aquell llibre, que entrava de ple en el tema.  Montserrat Abelló es va oferir a traduir el llibre sense cobrar, i l’editorial publicaria a preu de cost. Doncs bé, el text va ser vetat per un regidor d’Unió perquè s’hi parlava de putes i canonges. Com a moltes ciutats europees, al voltant de les velles catedrals (amb canonges) existeixen les cases de putes, independent de la relació entre uns i altres. El llibre, tot i ser una gentilesa única i bella, va ser prohibit.  Digues, Montserrat, ¿qui arriba primer al cel, les putes o els canonges? Tu ara ja saps aquesta realitat que va certificar aquell profeta jove.

Encara que m’allargui una mica, us vull copiar aquest bell pensament d’André Gide, en el seu dietari: “ 23 octubre de 1927.  Sembla que, amb l’edat, un mateix hagi exagerat una mica les seves exigències, i se sorprengui de veure aquells més joves que es van deixar turmentar per ell. Les ones tornen a caure quan el vent deixa de bufar, tot l’oceà s’adorm per poder reflectir el cel. Saber desitjar l’inevitable: aquesta és tota la saviesa. Tota la saviesa del vell.”

Esplèndida la figura de l’oceà adormit per reflectir el cel. Mentre el temps arriba. Mentre el temps ens passa.

*

Collages d’OX. Sèrie ‘Tempus fugit’