JARDÍ
PARTIT
*
21-11-13
*
Solem
dir, o creure, que tot té dues cares. O més, però dues ja valen per a la
reflexió. També solem dir, o creure, quan una cosa ens sembla òptima, que “això
és mitja vida”. Sempre m’he preguntat per què ens conformem amb mitja. ¿És que
no ens atrevim a esperar res més, humils o descreguts com som? ¿No ens en
considerem dignes o no creiem que l’altra mitja existeixi?
Aquesta
noia que contempla mig jardí potser es pensa que habitar-lo, tenir-lo, seria
mitja vida. ¿Des de quin punt de vista el mira? I mig paradís, ¿què seria? ¿Ja
en tindríem prou, havent-lo primer posseït sencer? Una cançó de Brassens fa:
“Donaria de gust un racó del paradís / pel racó més petit de paraigua.” ¿El
cantant pretenia tenir sencer el paradís, que en podia donar un bocí i tot?
Potser
es poden partir el paradís, la vida i un jardí. El que no es pot partir és el
cor. ¿El cor com un paradís? ¿El partiríem o el compartiríem, el cor? De totes
maneres, la noia el mira des de fora i jo li noto una certa recança, enyorança; o esperança, perquè encara és jove.
Preparo
una conferència que he de fer al Vendrell. Repassava tots els poemes de jardins
que he escrit, continguts a “Óssa Major (...)”. Em venia el plor sense poder-ho
evitar: he perdut els paradisos.
*
Collage
sobre l’altra meitat del jardí del Palazzo Pitti, de Florència.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaNo sé si he tingut alguna vegada paradisos, fins que he comprés, ara que ja no sóc jove, que l'únic paradís és l'instant, l'instant que ens val la pena gaudir. Crec que no hi ha paradisos eterns, sinó instants eterns.
ResponEliminaJo crec que Brassens ho deia a l'inrevés,era ell que oferia el petit racó de paraigües, a canvi del petit racó de paradís, que era estar al costat d'ella per uns instants, ja que ens diu que tenia alguna cosa d'un àngel, (ella la noia) ;)
ResponEliminaM'has fet somriure amb la teva interpretació de la frase de "això és mitja vida" perquè jo la interpreto ben diferent. Si una sola cosa que ens agrada ja és mitja vida, només amb un parell de coses més ja la tenim sencera... tot són maneres de veure-ho i potser tinguis raó tu, que no ens atrevim a tenir-la sencera.
Olga, els paradisos mai no es perden per sempre, segur que en un moment o altre recuperaràs bocinets de paradís o qui sap si paradisos sencers.
Jo sí he tingut paradisos interiors, que em servien de refugi en qualsevol moment. Els vaig perdre... sense saber massa com, però sento que tornen, els meus refugis interiors...
L'instant que val la pena gaudir també és un paradís, però si no el dus permanentment a dins a dins, tampoc et serveix.
Tornaran els paradisos i els jardins. Mtjos, no, sencers...
Jo sempre havia interpretat "mitja vida" com a ser feliços però convençuts de que encara podem ser-ho més. Els paradisos tornaran, ja veuràs
ResponEliminaRes no hi ha més absurd que lamentar-se del passat, i més quan l'hem tingut esplendorós. Només val instant que es viu, el moment. El passat no tornarà i el futur mai ningú no l'ha vist.
ResponEliminaPer això cal centrar-se en els petits o els plaers que es viuen, sense fer-se mala sang per altres situacions.
També penso que em poquetes coses d'aquestes que diem que són mitja vida, ja podem ser una mia feliços...
ResponEliminaI de paradisos, de vegades en tenim ben a prop i no els sabem veure, però segur que tornaran per donar-nos una segona oportunitat; encara que siguin petits, però sencers, això sí!
Bon cap de setmana Olga.