NYIGO,
NYIGO, NYIGO, CALCES DE PAPER...
*
21-4-13
*
“Nyigo,
nyigo, nyigo,
calces de
paper:
totes les
musiques
passen pel
meu carrer.” (Popular antiga)
En efecte.
Avui, dia dels pastors (Bon Pastor i Divina Pastora), em llevo, obro la
finestra i em trobo la xaranga muntada sota mateix. ¿Em canten les matinades?
¡Noooo! L’altaveu ja anuncia el pitjor: un grup organitza alguna cosa i és
necessària la música “xumba” a tota pasta (el disgust em dictava dir ‘tota
hòstia’). El cor em batega descompassat. Impotència, tristesa. Treballar,
concentrar-me, impossible.
Ahir tot el matí vam tenir exhibició
aèria, d’avions que contaminaven l’espai fent filigranes per compte de Repsol.
La música hi era obligada, i no hi valia tancar, ni taps a les orelles:
l’agressió al cos era total. Abans d’ahir sortia el conseller dient que seria
estiu nefast, que hi hauria incendis i no es disposava d’avions apagafocs: ¿en
què quedem? Aquí els malbaraten...
Qualsevol grupet amb qualsevol
excusa es veu amb cor d’agredir qui sigui. Apa, munten la paradeta amb
consentiment municipal, i fes-te fotre. El soroll gratuït, continuat i
augmentat és nociu per a la salut. De llocs més avinents per fer les seves
demostracions ja en tenen, però el que es pretén és fastiguejar la gent
pacífica i com més repetidament, millor. Gran
ciutat, aquesta ‘smart city’. Però ja pots xiular, si l’ase no vol beure.
Déu nos en guard de sortir a la
finestra educadament i demanar que rebaixin el volum: és una intolerant, cada
any ens diu el mateix, que si naps, que si cols. Passa que fugir serà per a mi
cada vegada més difícil. L’onze de maig faré 77 anys: ¿he de fugir corrents de
casa dia sí i dia no? De dies d’aquests n’hi ha durant tot l’any, i no tinc
defensa. ¿Els que m'assetgen em trauran de casa meva?
Temo l’estiu: multitud de skaters.
Taules de la terrassa de sota, amb converses sorolloses que es fiquen a casa.
Passavolants amb instruments diversos: acordions, bongos, guitarres. Ja vaig
posar foto aquí dels ‘acampats’ en tan petit Passeig: mengen dins dels
parterres, com en l’esmorzar sobre l’herba, de Manet. S’hi fan les necessitats,
també, i estenen els calçotets als bancs. ¡Quin municipi més galdós...!
Ah, als temps del ‘nyigo nyigo’ com
a cançó no hi havia amplificadors. I cal tenir en compte que musica no és el
mateix que música. Auxili.
*
L'altre dia vaig anar a Barcelona amb tren i vaig haver d'agafar metros i autobusos. Per poc no em moro pel camí: BCN també és una ciutat sorollosa i salvatge, almenys la que jo em vaig trobar...
ResponEliminaViure en un lloc tranquil és important però això implica allunyar-se del centre (o dels eixamples) de les poblacions.
ResponEliminaJO VISC,EN UN BARRI MOLT TRANQUIL.AQUI MAI PASSA RES.PERO "MECACHIS" EL ESTIU¡¡¡¡COMENCEN PER S.ANTONI,PATRO DE LA PARROQUIA, I L'ASOCIACIO DE VEINS SO PREN MOLT EN SERIO,XUMBA,XUMBA,XUMBA....SEGUEIX SAN JOAN REVETLLA EN UN CLUB,A QUATRE PASSES DE CASA....I REMATEM PER SAN FERMI,TENIM LA CASA DE LOS NAVARROS A TOCAR.....5 O 6 DIES DE TOT I FORÇA...AMB FILOSOFIA,I LA MEVA SOLIDARITAT¡¡¡¡
ResponEliminaJo tinc sort, no tinc sorolls, això sí el centre ciutat em queda una mica lluny. No es pot tenir tot..
ResponEliminaJo el soroll en forma de música tampoc el puc aguantar, la música a tot arreu, a tothora. Fins i tot a la feina. No dic res més, no fos cas.
ResponEliminaEntenc com et sents d'impotent.
Aquesta musiqueta del nyigo, nyigo, també l'havia sentida...
ResponEliminaJa se sap Olga, a la que el termòmetre comença a pujar, automàticament pugen també els sorolls i les "musiques"i les empipamentes dels que ho hem d'aguantar, que hi farem, ja que no em sembla just que et treguin de casa...
Jo tinc la sort de viure en un barri tranquil, per això puc suportar algun ximpom, ocasional...
Bona stmana, Olga.
Em sap molt de greu que hagis de fer fugides de casa d'una manera tan forçada.
ResponEliminaJo tinc la sort de gaudir d'ocells i silencis, si et veus molt apurada ja ho saps,t'ofereixo el meu paradís, en aquest aspecte sóc privilegiada.
Quan era petita el meu pare em feia un acordió amb dos trossos de serpentina i amb això cantàvem el nyigo, nyigo, nyigo, calces de paper... Que lluny, que lluny, res no s'assembla a res.
ResponEliminaHas fet que evoqués la meva àvia a l'hort amb aquesta cançó.,
ResponEliminamentre cuidava i educava els seus quatre i a vegades 6 néts, (m'emociona el record.)
Crec que no l'havia tornada a sentir mai, però al llegir-la l'he començat a cantar.
Ara potser la cantaré, tot el dia! Que no es perdi!
Gràcies, i bona diada Olga!
Sembla que qui no es pot fer notar a base de molt soroll no sigui ningú; per això hi ha tantes persones i entitats que ho intenten.
ResponEliminaI així anem. Sembla que com més estrident sigui una cosa més fantàstica, meravellosa i atraient resulta. I així anem. I les ciutats s'estan tornant refugi de bramadors, esgaripadors i trompetistes de baixa estrofa.
ResponEliminaDoncs espera, que a Barcelona comencen a aparèixer predicadors que anuncien que el regne de Déu ha arribat i que el Crist ja és entre nosaltres.
ResponEliminaSardina fresca! Mireu com belluga!