"... NI QUÉ NIÑO MUERTO"

“...NI QUÉ NIÑO MUERTO...”

*

9-4-13

*

Massa nens morts amb violència. I això que només comptem els que ens volen reportar els diaris. Assassinats en pau, assassinats en guerra, menysvalorats en els països de la misèria.

            Consulto l’origen de la dita castellana i és ben curiosa: aparicions, criteris als registres civils i religiosos, derivacions diverses amb paraules igualment xocants. L’expressió la conservo viva i l’havia sentit a casa moltes vegades, perquè ja he dit que una meitat de família era de parla castellana. Vol significar una negació terminant, i sol acabar una exclamació, per exemple:” Qué estatuto, qué independencia ni qué niño muerto”, que ens deuen aplicar centenars de vegades oest enllà i per això ara em ve a l’orella aquest nen que deu ser ja una transparència de mòmia.

            És que la tropa dels morts m’envolta com el cinturó d’asteroïds a Júpiter. Ah, quina conclusió més satisfactòria vaig veure i escoltar anit per tv., per part d’uns científics japonesos: ara ja sé com es va formar la vida a la Terra. Perdoneu, però amb tanta claredat, precisió i demostració no ho havia vist ni sentit, que no sóc de formació científica. Ja sé que s’ha explicat moltes vegades, però aquesta era determinant, com el “niño” aquell. És que la vida i la mort lliguen molt, es festegen, són tossudes. Un dels meus metges no sap ben bé quan entra l’ànima al cos. Jo tampoc, per això li preguntava. Però, ¿entra o no entra? ¿I les 72 hores que l’energia necessita per sortir, segons assegurava una infermera veterana? Mentrestant, floten al cel massa morts d’infants.

*

Transparència. OX.