LA SANG DE LA FE
*
6-3-13
*
Amb el títol “Tamborrada de la fe en la Part Alta” el Diari ens ofereix
unes quantes fotografies i en trio una: els esquitxos de la sang de la fe sobre
el tambor.
És tant l’entusiasme
dels ‘tamborrers’ que retornem als temps de les coves fumades, quan els
prehistòrics pintaven les pedres amb diverses matèries, entre elles sang
d’animals.
La higiene queda molt
enrere davant dels entusiasmes de la fe. En nom de la fe sempre s’ha vessat
sang i se n’ha fet vessar. Aquesta mena de sacrifici humà, encara que no
comporti donar la vida dóna la sang, i si esquitxa el veí, aquest queda
purificat.
Se m’ha fet impossible
assistir a veure la processó nocturna del Divendres Sant a causa dels tambors
que han envaït amb costum bàrbar les nostres nits, abans amenitzades per cors i
grups musicals diversos. Ara, el tambor militar, el soroll eixordador, ha
substituït la música i mata la nit, com abans amb les carraques deien que
sortien a matar jueus. Regressions, doncs, per acompanyar la sang.
*
Foto: Lluís Milián
*
Foto: Lluís Milián
Sí, marcial, rígis, inharmònic i atàvic, el so del timbal sembla cridar el ramat a la casa del bon pastor, enlloc de cridar cadascú al seu interior i a la seva veritable creença.
ResponEliminaMolt interessant reflexió, Olga.
uf, a mi tant d'enrenou timbaler també m'atabala...
ResponEliminaCuriós, nosaltres de les carraques, en deiem , matraques...Cada terra fa sa guerra!
Bona nit Olga.
En molts camps: el religiós, el militar, la justícia, l’esport..., el soroll dels tambors serveix per atreure atencions i per distreure pensaments.
ResponEliminaÉs qüestió d’evitar-los.
A mi, en tot allò que s'hi vessi sang, d'una forma o altra, no m'hi veuran el pèl. I si a sobre he d'acabar amb mal de cap, encara menys!
ResponEliminaMenys actituds espartanes i més tendresa i calidesa.
El batec dels tambors recorda el batec del cor (en les marxes militars, no). El seu èxit deu venir d'aquí i en principi no és dolent. El que és dolent és l'histrionisme, l'exageració. No per més soroll hi ha més fe, però alguns ho deuen creure així.
ResponEliminaSi crec en alguna fe ha de ser discreta, secreta i silenciosa. No tinc capinterès en el rorols que més aviat em fan por.
ResponEliminaSalut, olga!
El problema es troba en què anomenem fe. Jo crec que una fe que demana sang, soroll...es una fe molt minça. La Fe demana entrar en el nostre interior i demana entregar-se als altres. Això pot suposar donar la sang. Pero mai una sang timbalera. Una abraçada: Joan Josep
ResponElimina