PELS QUE NO TORNARAN


PELS QUE NO TORNARAN


*

1-9-12

*

Temps escolar. Els centres. Les famílies. La tele. Setembre remou les vides i els costums: recull la llibertat i la dispersió, les desa en compartiments endreçats i els marca horaris.

Penso en els infants que no tornaran: malalts, ofegats, accidentats, assassinats. Ho comentava amb una veïna i em deia que s’estimava més no saber-ho. Jo sí, almenys per empatia. Per posar-me al lloc de qui contempla l’armari encara amb la robeta penjada; les joguines potser escampades; els contes; els dibuixos amb llapis de colors; els retrats. “És Raquel, que plora els seus fills i no se’n vol consolar, perquè ja no existeixen”, diu Mateu 2, 18 quan es refereix a la mort dels innocents i, alhora, remet a Jeremies 31,15.

Difícil pensar la mort dels fills: ¿tindran fred?, és el primer que se m’ocorre. I jo, àvia, enyoro un caparró de néta repenjat als braços, i els ulls que em miren amb confiança. Començaran a anar a l’Institut. 12 anys. Però a la família hi ha bebès, i Raquel, la Raquel bíblica, voldria que els braços de les mares fossin tan llargs i amples com per contenir tots els estimats, però no hi arriba i plora.

També hi ha els petits col•legis que ja no tornaran. Que la mala fe política ha destruït com un tornado, amb els seus professors, que han plorat llargament; “tot s’ho han emportat, Olga, tot, només ens queden els records”, em diu la directora del col•legi que portava el meu nom. Col•legis rurals i ciutadans segats en flor mentre l’herba verinosa es multiplica als escons i als ministeris ofegant la vida.

Per tots els infants i escoles que ja no tornaran, la Raquel que hi ha en mi també plora, fa el dol que correspon i desitja que un bri d’esperança s’obri pas en la terra erma de cada cor adolorit i el consoli, a poc a poc, a poc a poc...

*

Collage d’OX

11 comentaris:

  1. Lapsus calami1 de setembre del 2012, a les 11:00

    Molt colpidor el que ens dius, Olga. A poc a poc... Tot i que no sé si es possible conviure amb la mort d'un fill. Un petó.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals1 de setembre del 2012, a les 17:10

    Als nens els fa il·lusió de tornar a l'escola, a mi me'n feia. La llàstima és que no hi torni la teva escola. Ens l'han arrencat sense pietat, que diu la cançó.

    ResponElimina
  3. M. Roser1 de setembre del 2012, a les 23:11

    Ai Olga, em sembla que el setembre que ens ha portat la fresqueta i la pluja a tu també t'ha remogut els sentiments...
    Per què no? doncs plorem i recordem!

    ResponElimina
  4. Joan Guasch1 de setembre del 2012, a les 23:55

    sembla mentida la infinita força que fa el fil invisible que ens lliga als fills!
    D'altra banda, les reformes que patim són ideològiques. No interessa l'escola pública de qualitat. Desmantelles escoles, atapeeixen els xiquets en macro centres impossibles de gestionar, persegueixen les escoles rurals perquè són massa bones amb la canalla, funcionen massa bé...No oblidem que la ideologia és amb tot, i hi ha ideologies i ideologies.

    ResponElimina
  5. Galionar2 de setembre del 2012, a les 9:28

    Vaig sentir la notícia del tancament de l'escola que diua el teu nom a finals del curs passat, i vaig pensar com et devies sentir d'entristida. Actualment tanquen escoles i augmenten escandalosament la ràtio d'alumnes per aula en d'altres. En fi...
    Diuen que la pèrdua d'un fill és la més difícil de superar. Per sort, no m'hi he trobat. Però moltes vegades penso que el fill que viu a Irlanda des de fa 6 anys l'he anat perdent de mica en mica, i sense el dramatisme d'una defunció real puc comprendre molts sentiments del dol.
    Malgrat tot, que el setembre sigui un bon mes per a tu, Olga. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Teresa Costa-Gramunt2 de setembre del 2012, a les 18:35

    El dol és necessari. I més pels infants, l'esperança de la vida.

    ResponElimina
  7. GLÒRIA2 de setembre del 2012, a les 19:01

    No sé quina esperança em fa pensar que hi haurà més escoles Olga Xirinacs així com parcs aromàtics i acollidores biblioteques. El teu article és trist però jo vull fer palanca cap a la fe en nosaltres i també en l'atzar.
    Olga,
    Podries passar-me el teu e-mail? No cal que el publiquis, el meu és: GLORIA.ABRAS@terra.es. Necessito passar-te un comentari que, de moment, no vull fer públic. Si no me'l pot6s enviar, t'escriuré a l'editorial.
    Gràcies avançades per escoltar-me.

    ResponElimina
  8. Alyebard3 de setembre del 2012, a les 9:19

    Dol, dolor. :(

    ResponElimina
  9. Alyebard3 de setembre del 2012, a les 9:19

    Dol. Dolor.

    ResponElimina
  10. Agnès Setrill.3 de setembre del 2012, a les 23:25

    Aquest setembre tanquen escoles.
    Hi pot haver res més trist i desanimador? ...sí, ja ho se que si, però anàvem per molt bon camí.

    Jo també ploro Olga.

    ResponElimina
  11. Manel Aljama13 de setembre del 2012, a les 11:24

    No sóc de vacances sóc víctima dels lladres, dels pitxors lladres: els lladres de temps que són tan lladres com els lladres que només saben de freds números, xifres, %, borsa i tot el seu muntatge.
    L'escola que du el teu nom ha estat eliminada per gent que vol precisament això, consumidors que no reclamin, get que obeeixi. En fi.
    Treballem perquè torni a obrir, qui sap si en un altre indret o en el mateix.
    Reprodueixo aquest text al meu bloc.
    Una abraçada.

    ResponElimina