CANTANT SOTA LA DUTXA

4-6-12

*

CANTANT SOTA LA DUTXA

*

És creença popular que els homes canten quan s’afaiten. No sé si també canten a la dutxa. N’hi ha que canten (i ballen) sota la pluja i tot. Tampoc sé si del costum hi participen les dones. Això ve perquè avui a la dutxa del matí, no sé per quin motiu m’ha vingut al cap “Tintarella di luna”,  l’alegre cançoneta de Bruno de Filippi que cantava Mina per allà el 1960, amb aquells acompanyaments tiri-tiri-tirirí, tiri-tiri-tirirí, repetits i ballats a saltets. Temps de Marino Marini amb “Marina” i “Rico vacilón”; de Carosone amb “Maruzella” i Modugno amb “Comme prima”, ritmes sempre associats a una joventut que s’alliberava de restriccions i obediències; que brillava, que bevia, que es pintava els ulls d’un negre profund i es volia divertir de totes passades. ¿Com sempre? ¡No! Aquelles cançons encara es podien cantar; les d’ara són música “xumba”. De tota manera, a mi els anys seixanta no m’han fet mai peça, però en sé les cançonetes.

            Després, el pensament automàtic mentre t’eixugues, et poses crema i et mires la cara amb ulls crítics, em porta altres paraules com aquell que llença gra a les gallines. Les paraules em sonen com si fossin dites ara mateix, entre els vapors al mirall. Amb força. Només una paraula o una frase, d’aquí o d’allà, però fresques, noves i, en canvi, tan enretirades amb el temps. Jo mateixa em sorprenc; em fan el mateix efecte que el dia que me les van dir, i em paralitzo un moment amb la tovallola a la mà, amb el raspall a mig aire...  les sento tan vives... ¡Quin poder el de la paraula! No s’esborra mai. Ja no és ”Tintarella di luna” sinó un moment dolorós que ni l’aigua de la dutxa, ni la de la pluja, ni les llàgrimes són capaces d’empènyer avall cap al desguàs.

            Al final et passes el llapis corrector que prova inútilment de dissimular imperfeccions, i saps que les imperfeccions creixeran, com les paraules doloroses dins teu. Però et poses colònia i te’n vas a esmorzar mentre llegeixes notícies al diari i llavors sí, les dureses passen avall amb el pa i la llet. Només quedarà, perquè ara surt brillant i plena, la lluna que il·lumina noies de pell lletosa que es passen les nits amb els gats al terrat, tintant-se de llum, com repetia Mina.

*

Collage postal d'OX