*
DOS PREMIS NOBEL DE LITERATURA SOSTENEN...
*
Preparo una feina i busco el meu arxiu fiable, el que m’he fet durant els anys d’ensenyament i de propi aprenentatge. Fulls de diari amb cites impagables, lliçons de vida i literatura. En certa manera aquest post comunica amb el d’ahir, que retreia la feina matussera. Ara esmento dos autors mereixedors de premis Nobel.
Seamus Heaney, 1939, irlandés, sosté, com Pereira que, “amb diferència de la prosa, cada poema s’escriu ‘sub especie aeternitatis’. Quan s’entra en l’expressió poètica som sota la mirada de Déu, per dir-ho d’una manera potser massa solemne.” “Les arts literàries en general –la poesia- actuen dins la cultura com un sistema immunològic espiritual; són una autèntica fortalesa davant de l’enemic, un dels edificis més ferms de què disposa la cultura.”
L’altre és Joseph Brodsky, rus ( 1940-1996). Aquest es despatxa fort quan sosté, també com Pereira: “Escriure poesia és una tasca tremenda de coneixement (...) Els poetes són els guardians de la paraula. El que distingeix l’ésser humà de la resta del regne animal és la nostra capacitat de parlar, i la poesia és la forma suprema de la locució humana. La poesia no és exactament literatura, sinó un objecte antropològic, genètic.(...).”
M’agrada quan Brodsky diu: “No crec que el patiment ajudi a escriure: imagineu-vos escrivint amb mal de queixal...” Si us hi fixeu, hi ha escriptors que es creuen sublims i diuen que pateixen quan escriuen; penso, i ho dic sovint, que aquests són uns restrets de la literatura; ves per on coincideixo amb el mestre. Però quan Brodsky em fa gràcia de debò és quan afirma, ara per acabar, “La societat que no llegeix els seus poetes, es condemna ella mateixa a formes d’expressió inferiors, com les dels polítics, els comerciants o els xerraires bocamolls.”
Escriviu de gust, poetes del meu cor, i sigueu feliços, que jo encara espero la pluja.
*
Collage d’OX de la col·lecció “Autobiografia”
La poesia prové de la felicitat i porta a la felicitat, encara que sigui la d'un dia plujós com avui.
ResponEliminaOlga, espero tenir l'esperit ben immunitzat...
ResponEliminaJo no crec pas que el patiment ajudi a escriure(quan no em trobo bé, estic de tan mal humor que d'escriure , res de res), però si que penso que hi ha grans obres que han sortit d'ànimes turmentades...
I jo també estic esperant la pluja!!!
La poesia és la pell de l'ànima i parla una llengua pròpia, necessària per alimentar les altres formes d'expressió.
ResponEliminaUn bell article, Olga.
UaWW, quin post més bell i profund. La poesia sembla posseir quelcom màgic, perquè com la bellesa no es deixa atrapar fàcilment. Els pintors lluiten per copsar aquell instant de llum, aquell gest subtil, l'atmosfera adient...els poetes utilitzen els mots per atrapar belleses que fugen. Són veritables herois invisibles.
ResponEliminaHa començat a ploure i ho farà al llarg d'uns dies; veurem quant.
ResponEliminaÉs cert que s'ha bandejat el llenguatge poètic, alhora que guanya presència el parlar barruer. És el reflex d'una societat decadent.
Per aquí ja plou, però els trons arriben només del discurs públic. La tempesta tot just ha començat, i l'esperança és que, quan el sol torni a sortir, la riuada ho hagi netejat tot, tot, que ens fa molta falta.
ResponEliminaLa naturalitat dels llibres al collage. La naturalitat de la pluja que ja s'atansa. I encara millor: sense polítics baladrers. Ens espera un divendres realment sant.
ResponEliminaLa poesia ens relliga amb les forces del cosmos... Per aquest motiu la poesia és una forma d'espiritualitat més enllà de cap creença.
ResponElimina