TRES QUE ESCUPEN

3 / 4-2-12

*

TRES QUE ESCUPEN

*

Casa nostra, orientada a l’est, guarda del mestral bufarut i gelat que arriba de les muntanyes de Prades i escombra tota la Rambla fins al mar, on empeny l’aigua endins, contra les onades. Per això jubilats i gent diversa prenen el sol a la paret que els ofereix recer.

Avui, dia 3 de febrer, m’estic a l’estudi també prenent el sol. Tinc molt de temps per contemplar els tres joves, ben endreçats, que conversen llarga estona, comparteixen beguda, cigarrets i... escupen a cada moment. Les escopinades brillen al sol abans de caure a terra en espessa trajectòria.

Em recupero de l’operació però em va atacar el virus g.i., vull dir aquell tan empipador que en diuen gastrointestinal i que gairebé tothom sap quines molèsties comporta. A causa de la debilitat, m’ha agafat fort. Sense gana, menjant potets per bebès, aigua de farigola, etc. etc., naturalment sents basques quan et parlen de menjar. Per això us podeu figurar quin efecte em feien els tres gargallers, ara un, ara l’altre. Com hipnotitzada, no em podia avenir que noiets tan “caios”, com dirien els nostres gitanos, fossin alhora tan bruts. Ja ho sé, que els futbolistes reguen els camps a escopinades, i per això rellisquen tant amb greu risc corporal. Però si han estat ells qui ho han posat de moda, els engegaria a tots plegats la maledicció que solia expressar un viatjant també molt “caio” que vaig conèixer: “Així t’ofeguessis en una bassa de mocs.” “I verds”, afegia.

*

Foto d’OX.