SALUTACIÓ AL GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA EN EL SEU I CONGRÉS, AMB MOTIU DEL RECONEIXEMENT DEDICAT A AQUESTA ESCRIPTORA.



Benvolguts Llibreters de tota Catalunya, que heu volgut acudir a Tarragona a celebrar aquest vostre Congrés, sigueu benvinguts, ja que veniu a portar notícia de llibres gloriosos.

La invitació de Josep Rovira, de la Llibreria La Capona, en nom del Gremi, és per a mi una satisfacció molt gran. No ho dic per compliment, no us penseu. Ho dic perquè aquest maig passat he fet els 75 anys –en la intimitat, cal dir-ho, ja que la memòria literària del no inclou tots els escriptors que celebren anys, només alguns -. Llavors, compto aquest acte en el record d’aquest temps meu, encara dins de la vuitada. De manera que l’agraïment és doblat.

Aquí hi ha llibreters històrics i altres de més novells. El llibre és la vostra vida: la meva també. Em presento a tots demanant-vos comprensió: sóc una escriptora que no us ha fet guanyar diners, i en tinc una consciència culpable. ¡Tant que hauria volgut que obtinguéssiu beneficis amb les meves obres! I de retruc jo també una mica, és clar. Mireu que n’he arribat a escriure, i de totes les temàtiques possibles, més de 60 llibres i de 300 contes editats. Però em penso que encara dec diners al primer premi que em van concedir, que va ser el Josep Pla, i ves que me n’han donat, de premis, també... per omplir un cove, tots ho sabeu. No podem canviar els destins ni lamentar-nos, com diu el bolero, sinó celebrar que som tots aquí per parlar de llibres.

En la meva experiència literària, ja llarga, he vist com, dels primers editors, amb qui es podia enraonar de literatura i d’art, i ara em referiria a Joan Teixidor, de Destino, per exemple, o a Pere Quart, de Proa, hem passat a una fusió d’editorials similar a les de les caixes i bancs ara mateix. Una absorció piramidal amb exigència de resultats econòmics comptants i sonants, i per la via expeditiva i promocional ben pactada. “Aquest ven”, “aquest no ven”, és la carta de presentació que obre portes als escriptors. La qualitat no compta, o compta poc.

També he pogut veure, com tants d’altres col·legues, la mort dels nostres llibres. Si primer feia plorar, ara m’ho prenc en clau d’humor i ho escric al blog. Començaven a arribar cartes on se’ns deia que els llibres no cabien als magatzems i que s’havien de triturar per fer-ne pasta de paper. Quan feia classes de narrativa a Barcelona, A L’Aula de Lletres i a la Pompeu Fabra, ensenyava als alumnes les pàgines de diari que deien: “Un milió i mig de llibres catalans van cada any a la trituradora.” Així i tot, no es desanimava ningú, i ara tampoc, això que han de pagar força per poder editar.

Després se’ns va dir que els llibres s’incineraven, seguint la línia més actual per a les defuncions. I, últimament, m’arriben comunicats dient que als editors se’ls inunden els magatzems. De manera que els llibres moren d’aquestes tres maneres: triturats, cremats i ofegats. Mai a les biblioteques, centres, escoles, o a qui els necessiti. Som rics, podem llençar.

Cossetània Edicions és a punt de publicar-me una nova novel·la. M’hauria agradat tenir-la el dia d’avui, per celebrar-la ara aquí amb tots vosaltres, però no ha estat possible. La novel·la es diu LA INUNDACIÓ, i no us penseu que és un presagi. O potser sí, ja es veurà. O més ben dit, ja es patirà. Jo voldria que tots li dediquéssiu atenció quan la rebeu. He confiat part de la meva experiència literària actual a la protagonista. El tema no és ni trepidant ni històric ni negre, tal com manen els cànons de venda ràpida. Però quan la tingueu, penseu en aquesta escriptora del sud, que poques vegades arriba al nord gloriós i encara menys traspassa fronteres, no pas per falta de voluntat i lluita personal, sinó per pèssima política literària. Aquell nord enllà, que tots enyorem d’ençà d’Espriu.

Bé. Us desitjo una plàcida estada a Tarragona en aquest any que som Capital Cultural de Catalunya, més o menys visible. Que tingueu força prosperitat llibretera, que un bon llibreter és un tresor, i un llibreter que, a més, sàpiga conspirar a la rebotiga, és una joia rara. Sento les llibreries com part de casa meva. Sempre hi he estat molt ben acollida. I ara, a més, em dediqueu aquest bon record que no oblidaré mai. ¡¡Moltíssimes gràcies, i per molts anys de llibres!!

OLGA XIRINACS 10-2-12

*

Placa de reconeixement a l’escriptora

La néta Gisela m’ajuda a portar les roses blanques obsequi dels llibreters.